‘Sobre l’espai i la complexitat’

Mai arribarem a conéixer totalment allò urbà, però, el nostre treball és intentar-ho. Aquesta premissa ens aboca a la més contrapositivista de les distòpies a les persones que comencem a dedicar-nos a l’anàlisi d’allò que passa –i que no passa: d’allò possible– als espais socials, topològics i geomètrics al mateix temps.

Tot plantejament sobre la complexitat, correctament exposat, acaba en paradoxa. Sovint el concepte de complexitat –concepte virtual que defuig la categoria demarcada i parcel·lada– és ambigu i probablement acaba en ferramenta al servei del màrqueting urbanístic i sociològic. Des de les modelitzacions matemàtiques, passant per la mera identificació amb mescla d’usos i activitats, ciutat compacta, etc., fins a l’aplicació de la teoria de sistemes de Luhmann, sovint plantejada únicament pel que fa al sistema de comunicacions en el vessant de mobilitat i sistema de transports. Les aplicacions empíriques del paradigma de la complexitat en el camp d’allò social van de les tonalitats més economicistes fins a les deterministes, tot passant per la predicció amb l’objectiu de gestionar la incertesa dels espais urbans.

La ciutat és l’escenari d’allò urbà, que es defineix de manera irreversible per la complexitat. En aquest text, ací i ara, pensem la complexitat com allò que passa en una ciutat quan s’exerceixen diversos graus de llibertat. La complexitat és la densitat d’esdeveniments en un espai comunicatiu dinàmic i és també l’evolucionabilitat d’aquests mateixos espais[1]. És el rebuig del funcionalisme tardà i de l’adaptabilitat present en tants plantejaments actuals: és la renúncia dels òptims a favor de la capacitat de transformació dels espais mateixos.

Si l’arquitectura i l’urbanisme s’han mirat espacialment des de la geometria euclidiana –l’espai és lliure, connex, continu i absolutament practicable–, hem d’interpretar-los des de la topologia –l’espai amb nusos, desconnexions i recintes tancats[2]. Les idees que vénen des de la sociologia sobre l’espai únicament com a social, el ‘ciberespai’ sense lligam físic –hereteres de Plató, Newton i Descartes i practicants de la geometria euclidiana–, i les propostes des de l’urbanisme sobre la planificació urbana servida de la tècnica com a messies i guia, són igualment candidates per a ser analitzades i, seguidament, deixades de banda. No es tracta de trobar un punt de consens entre ambdues, sinó de desconstruir-les i destruir-les. La realitat és relacional i l’espai i allò social estan, teòricament i empíricament, connectats. La nostra feina és pensar com.

Algunes pistes ens les dóna el que anomenarem ‘conflicte espai concebut-espai practicat’. El primer, l’espai concebut, és pensat des de Lefebvre fins a Soja, passant per la definició que fa Delgado parafrasejant De Certeau:

“Idéntica apreciación en Michel De Certeau, que comentaba cómo desde el piso 110 del World Trade Center de Nueva York se puede vivir la ilusión de una legibilidad de lo que ocurre abajo, en las calles, cuyos elementos pueden parecer, desde lejos, dotados de cierto orden. En cambio, ese efecto óptico de transparencia escamotea la realidad de una opacidad total allá abajo. Esa visión desde 420 metros es la del urbanista o la del cartógrafo, dios panóptico que cree verlo todo, pero al que, en realidad, todo se le oculta.”[3]

L’espai practicat és el que contínuament es fa i refà. És allò que s’apropia, s’altera, es transforma, es construeix col·lectivament i que, potser, no acaba mai de cristal·litzar, sostingut –subjectat– per un sistema social determinat: un sistema de desigualtats.

Diu un professor de la Universitat Politècnica de Madrid que els arquitectes conceben i després construeixen habitatges que no voldrien habitar elles i ells mateixos: el centre de París contra la unitat d’habitació de Le Corbusier. El moviment modern, acompanyat del seu estil internacional –universal–, i el funcionalisme fracassen perquè tracten de gestionar i controlar la incertesa... i allò urbà no és esperat ni dissenyat, naix de la incertesa mateixa.

El funcionalisme tractava de definir unes funcions per a la ciutat, que se’n deriven d’una concepció d’humà-tipus amb necessitats i obligacions que sols tenen a veure amb el fet d’habitar, l’oci, la feina i el transport –entés com a trànsit. Aquí ja veiem un intent de categorització de la complexitat. Simplificació i condicionament són les eines bàsiques per a la creació de la ‘ciutat artificial’ fracassada –de la qual ja parlava Alexander– i a què acompanya, de la mà, un funcionalisme actualitzat.

[1] Ruiz, J. (2011). “¿Qué ciudad?... Acerca de reformular la pregunta”, Feminismos 17, pp. 23 - 43.

[2] Ibáñez, J. (2014). Por una sociología de la vida cotidiana, Madrid, Siglo XXI de España Editores.

[3] Delgado, M. (1999). El animal público, Barcelona, Editorial Anagrama.