El règim franquista va sotmetre a un procés de depuració tots els funcionaris públics per separar definitivament de l’Administració els servidors que van complir la seua comesa durant la II República. Glicerio Sánchez Recio, catedràtic emèrit d’història contemporània de la Universitat d’Alacant, ha investigat els expedients de depuració de 65 jutges, magistrats i fiscals en la immediata postguerra espanyola.
El treball del veterà historiador aporta noves claus sobre la depuració de la magistratura a l’inici de la dictadura i el paper dels jutges en la repressió del règim. “El model de jutge que buscava la dictadura franquista, segons els textos del president del Tribunal Suprem del 1939, s’ajustava als plantejaments teòrics del nacionalsocialisme –el Fürerprinzip– i a la divisió simplificadora i populista de la societat proposada per Carl Schmitt, cosa que es converteix en la prova més inexorable de la identificació d’aquesta falange judicial amb els principis fonamentals de la dictadura franquista”, escriu l’investigador en El estigma republicano de la magistratura. La depuración franquista de los jueces (Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2020).
La depuració dels funcionaris del Ministeri de Justícia es va dur a terme amb instructors que eren jutges (cada ministeri comptava amb depuradors propis evidentment addictes al règim franquista). “Els instructors eren jutges d’alt nivell destinats en audiències provincials o territorials, quasi en la cúspide de la judicatura”, explica per telèfon a elDiario.es Glicerio Sánchez Recio. Les noves autoritats franquistes van recollir informació minuciosa sobre cadascun dels funcionaris i la seua actuació durant la Guerra Civil; en el cas dels magistrats, els seus serveis prestats a la República i la seua participació eventual en els tribunals populars.
Els magistrats que es van mantindre fidels a la democràcia van optar, la gran majoria, per l’exili en acabar la contesa. “La major part dels jutges i magistrats que van decidir romandre a Espanya, llevat dels casos dels que no van poder traspassar la frontera i dels que s’havien identificat amb els protagonistes del colp d’estat, eren persones que es consideraven conservadores i antirepublicanes o simplement professionals que havien servit l’Estat republicà de la mateixa manera que es creien aptes per a servir-lo sota el règim nacionalsindicalista”, escriu l’historiador.
La investigació, amb una mostra d’expedients de depuració representativa del conjunt d’Espanya, mostra la “duresa” de les resolucions de sanció per als funcionaris judicials que exercien als territoris que es van mantindre fidels a la República durant la Guerra Civil. La majoria dels jutges que es van reincorporar als seus llocs després del final de la Guerra Civil van ser sancionats amb la separació definitiva de la carrera judicial o amb mesures administratives per haver col·laborat amb la justícia republicana.
El catedràtic emèrit de la Universitat d’Alacant ha traçat un perfil dels jutges encarregats de la depuració, que en alguns casos es van mantindre en actiu fins a dues dècades després de la postguerra. Dels 13 magistrats que van exercir aquesta funció d’“inquisidor d’Estat”, huit van acabar la carrera professional com a magistrats del Tribunal Suprem i cinc com a presidents d’audiències provincials o territorials. Tots van rebre les més altes distincions i condecoracions, com la Creu d’Honor i la Gran Creu de l’Orde de Sant Ramon de Penyafort.
Glicerio Sánchez Recio ha investigat la trajectòria de Romualdo Hernández Serrano, instructor en cap dels processos de depuració del Ministeri de Justícia. “El personatge em va cridar molt l’atenció”, conta l’historiador, que va estar mesos rastrejant l’expedient d’aquest funcionari fins que va trobar el valuós document. “Don Romualdo elaborava els seus propis informes, no sempre coincidents amb el de l’instructor; normalment enduria la proposta i, molt rares vegades, encara que n’hi ha alguna, la redueix”, diu l’historiador. El cap dels depuradors es va jubilar el 1961.
La depuració va servir per a consolidar un model de jutge identificat amb els postulats del règim que es va prolongar durant tota la dictadura i més enllà. “És evident”, afirma Sánchez Recio, que “el grup de jutges instructors no pretenia només la depuració, sinó que estaven creant un nou sistema d’administració de justícia en què els principis en els quals es recolzaven havien d’estar d’acord amb els principis teòrics de la dictadura”. I el “parent mes pròxim que en aquells anys tènia la dictadura” era el règim nazi alemany i el règim feixista italià.
Així doncs, el president del Tribunal Suprem, Felipe Clemente de Diego, citava en un discurs pronunciat el 15 de setembre de 1939 els principals referents de la ciència jurídica del nacionalsocialisme (Philip Heck i Carl Schmitt) i evocava el principi de l’adaptació als pressupostos polítics del règim franquista, per la qual cosa el jutge passava a protegir els drets dels individus si coincidien amb els de la comunitat nacional.
Un dels capítols més importants del llibre és el que dedica l’historiador a la depuració dels magistrats del Tribunal Suprem (TS). Glicerio Sánchez Recio ha analitzat els processos de depuració de 16 magistrats de l’alt tribunal que no es van exiliar i van romandre a Madrid o Barcelona –acusats d’un presumpte delicte de rebel·lió militar, a pesar que la majoria d’ells no eren precisament rojos–.
Dels 16 jutges del TS, 11 estaven inclosos en una sentència dictada per un Consell de Guerra a Madrid l’1 de desembre de 1939, i contra els cinc restants es van obrir processos sumaríssims i expedients de depuració de manera individual. Els magistrats tenien antecedents com a persones conservadores, fet pel qual que, malgrat la petició del fiscal, cap va ser condemnat a penes de presó, sinó a inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics.
“És sorprenent que un sumari que s’obri acusant-los de rebel·lió acabe en inhabilitació”, diu l’historiador. Els magistrats del TS van comptar amb declaracions favorables de companys de la magistratura i funcionaris del Ministeri de Justícia, de clergues, monges, sacerdots i bisbes i de militants i dirigents de Falange Española Tradicionalista i de las JONS.
Les declaracions en favor dels magistrats van crear una contradicció ben cridanera entre els principis de la justícia militar i l’actuació real dels processats entre el 1936 i el 1939. Després de la interlocutòria de processament dels magistrats, el fiscal (encara que admetia que els fets que s’imputaven als processats encaixaven en algunes de les modalitats del delicte de rebel·lió) reduïa considerablement la responsabilitat penal dels acusats secundant-se en circumstàncies atenuants.
En l’apèndix documental del llibre, l’historiador reprodueix l’informe sobre cadascun dels processats elaborat pel fiscal, que es refereix al “temperament acomodatici” del president del TS, Diego Medina. Sobre el magistrat José López Soro destaca els antecedents dretans i el cataloga com a “competent, però dúctil” i de José María Rodríguez de los Ríos, magistrat de la sala civil, remarca els seus “bons antecedents polítics” i el seu “caràcter bondadós i molt poc decidit”.
En la sentència, el tribunal opta per incloure els fets en el delicte que preveu l’article 257 del Codi penal (“els que acceptaren ocupació dels rebels o sediciosos seran castigats amb la pena d’inhabilitació absoluta per a càrrecs públics en el grau mínim”). Hi hagué algun tracte de privilegi “dins de la barbaritat de la repressió” cap a aquests magistrats del TS? “Des del meu punt de vista, sí”, respon l’investigador.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
0