L’escriptor Max Aub (París, 1903-Mèxic, 1972), republicà, socialista i exiliat, es va plantar l’1 de setembre de 1969 en l’esplèndid edifici de la Nau de la Universitat de València. “Entrem a la Universitat. El pati. Els arcs. L’estàtua de Lluís Vives. (...) Pugem per l’ampla escala i entrem a la biblioteca. Tot igual. No és que sembla que fora ahir: és ahir”. L’exiliat, a qui ja ningú coneix en l’erm franquista en ple desenvolupisme, li demana a la directora de la biblioteca de la Nau llavors, Pilar López, veure els seus llibres, saquejats el 1939, amb l’entrada de les tropes del bàndol revoltat a València.
És un moment únic: el retrobament d’un escriptor amb la seua biblioteca perduda (robada): “Més de trenta anys sense veure-us, lloms”, anota Aub. “Toque, palpe. Veig. Òbric. Una dedicatòria de Chabás, una altra de Salinas, una altra de Guillén. Una de Federico”. L’exiliat aprofita la seua visita a la ciutat on va viure dels 11 als 35 anys per a retrobar-se amb vells amics, supervivents del terror franquista. Una trobada amb el poeta Juan Gil-Albert (“Es queixa sordament dels vint anys que està ací sense que ningú li faça cas”), visita llibreries (“A ningú li interessen ací els llibres”), la tomba dels seus pares.
Quan el 22 de setembre torna a la biblioteca de la Nau, el rector de la Universitat de València llavors, Juan José Barcia Goyanes, li demana que faça una llista dels seus llibres. “Qui m’ho havia de dir? Trie, mire, sospese, llambregue a vegades; els passe a la meua filla, els apunta la meua dona en una llibreta”, recorda Max Aub.
L’exiliat, autor d’“El laberinto mágico”, la immensa sèrie novel·lística que va publicar entre el 1948 i el 1968, culminada amb Campo de los almendros, possiblement el millor testimoniatge literari de l’univers concentracionari franquista al País Valencià, observa un terrer que ja no és el seu, però el retrobament amb els seus llibres desperta mecanismes inesperats de la memòria. “Cosa curiosa, la gran majoria estaven en els prestatges de la dreta del meu despatx. Els altres han desaparegut. Quasi tot el teatre de l’època, però no les revistes. En canvi, per a gran sorpresa meua, intactes les quaranta-quatre caixes, en quart, que contenen la meua col·lecció de comèdies soltes del segle XVIII”.
Exactament 52 anys després de la visita de Max Aub, la bibliotecària Elisa Millás, equipada amb guants, sosté amb tacte els llibres groguencs de l’escriptor que encara es conserven a la sala d’investigadors situada en la segona planta de la Nau. Mentre el fotògraf Jesús Císcar busca l’angle propici de llum que banya la solitària sala a través dels seus imponents finestrals, la bibliotecària mostra els tresors de Max Aub: un exemplar de La novela de Pepita Jiménez dedicat per Manuel Azaña, president de la República: “Amb l’afecte d’un amic”. També apareix el primer tom de les obres completes d’Azorín. En La novela de una novela, hi ha una dedicatòria de l’escriptor Francesc Almela i Vives: “Per a Max Aub, del seu vell i bon amic”. En la primera pàgina d’Agor sin fin, Chabás escriu en una lletra minúscula i aplicada: “Per a Max Aub, amb el fraternal afecte de Juan”.
La directora de la Biblioteca Històrica de la Nau, María Jesús García Mateu, està llegint aquests dies La gallina ciega.“Un llibre molt dur”, diu en el seu despatx de l’última planta del centre cultural. Explica una línia d’investigació que manté el seu equip per a la identificació dels antics posseïdors: “Traçar la vida d’un llibre per totes les mans i vicissituds per les quals ha passat fins a arribar a la nostra biblioteca”. Amb l’ajuda d’investigadors, busquen “empremtes” dels antics posseïdors: exlibris, signatures o dedicatòries.
Una tasca que va començar l’il·lustre posseïdor en aquest mateix recinte el 1969. A l’escriptor li demanen elaborar la llista dels seus volums robats. “Com pot fer-la? Quants volums hi havia? Quins eren?”, es pregunta Aub. “Podien ser-ne sis o set mil. (...) Quants llibres meus deu haver ací en aquestes prestatgeries de metall en què s’alineen ben ordenats? La cosa més sorprenent és que el que queda del meu –relativament molt poc– està junt, ordenat”.
“Qui va ser la fada?”, es pregunta sorprés. Difícil saber-ho. El que sí que se sap és qui va ser l’ogre: el franquisme, que va entrar victoriós un 29 de març de 1939 a València i va inaugurar la postguerra a base d’afusellaments, presons amuntegades amb milers de presos polítics i fogueres públiques de llibres. L’expedient del Tribunal de Responsabilitats Polítiques sobre Max Aub està custodiat hui dia en l’Arxiu del Regne de València. Va ser localitzat per l’investigador Pascual Llopis, que va avisar l’historiador Javier Navarro, professor de la Universitat de València i autor de l’estudi publicat en la revista El correo de Euclides, l’anuari científic de la Fundació Max Aub.
El tribunal encarregat de l’espoli dels béns dels republicans vençuts va iniciar l’expedient número 956 el 14 de setembre de 1939, pocs mesos després de l’ocupació de València, quan Max Aub ja estava de camí al llarg exili. Els instructors localitzen l’últim domicili de l’escriptor, un ampli apartament del pis principal esquerra al carrer de l’Almirall Cadarso, número 13, on havia viscut amb un lloguer de 228 pessetes al mes. Aub, que s’havia mogut entre Barcelona i París durant els anys de la Guerra Civil encomanant-se a les més variades causes culturals en defensa de la República, mantenia en el domicili valencià la seua magnífica biblioteca, així com la seua col·lecció de quadres (de Ramón Gaya, José María Ucelay o Josep Obiols) i dibuixos.
Amb tota probabilitat el pis va ser ocupat com a seu del Jutjat Instructor número 1 de Responsabilitats Polítiques de València. L’expedient d’Aub inclou els informes de la delegació provincial d’informació i investigació de Falange i de la prefectura d’investigació i vigilància de la Direcció General de Seguretat. Els primigenis òrgans repressius del règim recorden que Max Aub va ser “íntim amic d’Azaña” i que va dirigir el periòdic Verdad juntament amb l’artista Josep Renau. Aub va publicar “versos de tipus futurista”, resa un dels informes.
El document enumera els béns localitzats a la casa, propietat de la “senyoreta Irene Noguera”. Els saquejadors oficials del franquisme al·ludeixen als quadres penjats al corredor i a “la llibreria menuda i altres de grans amb nombrosos llibres”. “En el local en què actualment està instal·lat aquest Jutjat està la biblioteca propietat de l’informat, on pogueren veure’s totes les seues publicacions”, indica un informe policial sobre Aub. Al menjador, els seus dos amics artistes Genaro Lahuerta i Pedro Sánchez van pintar un mural inspirat en Geografías, obra de l’escriptor.
La investigadora Mélanie Ibáñez, autora d’una tesi doctoral sobre l’aplicació de la llei de responsabilitats polítiques a les dones republicanes a València, rememora el descobriment de l’expedient de Max Aub: “Quan van demanar a Javier Navarro el treball, recorde que vam començar a encreuar les dades, li vam fer moltes voltes, perquè hi havia un buit que no hem pogut omplir fins hui, és una zona grisa”, explica. Els tribunals encarregats de l’espoli, afirma Ibáñez, eren “vertaders rastrejadors buscant béns”.
“Tot l’expedient es converteix en una cerca de béns, perquè és una maquinària pensada per a confiscar i per a l’espoli legal”, postil·la la historiadora. El minuciós expedient, que no s’arxivaria fins més de dues dècades després, repassa detalladament els béns de la família Aub: les cadires, les cortines, els plats, les tasses, els gots i fins i tot els cendrers.
La història, amb la seua inevitable forma de rínxol, mai defrauda ni reconforta. En La gallina ciega, Aub també narra el seu retrobament inesperat amb part de la seua col·lecció d’art a casa del seu vell amic Fernando Dicenta. Heus ací el diàleg que van mantindre el 6 de setembre de 1969:
–Sí, jo vaig comprar un Obiols que tenies en el rebedor. Te’n recordes? El vaig comprar a casa d’un baratador.
Ni tan sols se li ocorre, com a Genaro [Lahuerta] que va recobrar un quadre seu, dels meus, preguntar-me:
–El vols?
No res. Tranquil·lament continua parlant d’una altra cosa com si fora natural.
Entre 1.200 i 1.500 volums conformaven la biblioteca valenciana escampada de l’escriptor. L’historiador Salvador Albiñana es va obstinar a recopilar i estudiar les caixes que romanien en un racó de la biblioteca de la Nau, “plenes de llibres i de ratolins”. L’“infern”, situat en un depòsit a la cantonada del carrer de les Comèdies amb el carrer de la Nau, agrupava els “llibres pecaminosos i prohibits que no convé que consulten els lectors”.
“Els vaig reunir”, conta Albiñana, “vaig dir al rector que això calia exhibir-ho, restaurar-ho, donar-ho a conéixer i contar la petita història d’aquests llibres que mai se li van tornar”. D’ací va sorgir el volum Libros en el infierno. La Biblioteca de la Universidad de Valencia, 1939, editat per la institució acadèmica i que inclou un estudi detallat sobre la biblioteca del genial escriptor de la mà de Joan Oleza, un dels principals especialistes maxaubians a més de director de l’edició de les seues obres completes.
“Vaig convéncer les autoritats acadèmiques que calia protegir-ho; hui els llibres estan bé, restaurats, ben inventariats, protegides les cobertes perquè no es puguen fer malbé i a la disposició de qualsevol lector”, comenta Albiñana, professor jubilat de la UV.
L’infern de Max Aub també va ser, en una certa manera, el seu retrobament amb aquella València a què va tornar, amb passaport mexicà, el 1969. “Quan hi ve, malgrat tots els prejudicis, la realitat el desborda; si el 1939 els va derrotar Franco, 30 anys després la seua derrota més dolorosa és que el dictador els ha esborrat del mapa”, diu l’especialista maxaubià Manuel Aznar Soler, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de l’estudi introductor i de les notes de l’edició de La gallina ciega en Renacimiento. Aub representa la figura de l’intel·lectual republicà “que s’exilia i ho perd tot”. Quan torna per primera vegada, es topa amb una Espanya “despolititzada que viu el desenvolupisme, el 600 i el turisme”, postil·la.
En La gallina ciega, Max Aub joguineja amb personatges literaris que apareixen en la seua obra anterior, els situa de passada en llocs pels quals camina a València. “Igual que en els Campos, els límits entre ficció i realitat es tornen difusos, de manera que, així com el conjunt narratiu d’”El laberinto mágico“ remet ineludiblement a la realitat extraliterària, La gallina ciega no està exempta d’unes certes llicències literàries, que es pren Aub en la passada a les pàgines del llibre de les seues anotacions i gravacions registrades durant el viatge”, explica per correu electrònic l’investigador argentí Federico Gerhardt, autor d’un estudi sobre els llocs i els personatges que revisita l’escriptor exiliat.
La crònica novel·lada del seu retorn a València és dolorosa. El pobre Max Aub, ja envellit i amb el seu estrany accent, visita un autèntic desert que contrasta amb l’esplendor cultural anterior al colp d’estat contra la República. “M’impacta la seua descripció d’aquella societat amb poques il·lusions o ganes de canviar la situació amb comparació a la seua generació”, afirma la directora de la Biblioteca Històrica de la Nau, María Jesús García Mateu. “La derrota del 1969 és la més dolorosa, perquè els ha esborrat del mapa”, incideix Manuel Aznar.
Afortunadament, l’obra maxaubiana ha tingut un suport amb una producció acadèmica abundant. “En l’hispanisme internacional és un dels autors de l’exili sobre qui més s’ha escrit i més s’ha llegit, ja està integrat en el cànon”, afirma l’autor de l’edició de La gallina ciega. Una cosa que el 1969 no era ni molt menys evident: “Estic a València, en una llibreria de València; ningú sap qui soc. (...) Em miren com si fora una bestiola rara, un animal estrany, un salvatge, un ésser inacostumat”, escriu Aub
A més, l’empremta maxaubiana es deixa veure en l’obra d’escriptors com el difunt Rafael Chirbes, un dels grans hereus de l’autor d’“El laberinto mágico”. Ana Luengo, professora de la San Francisco State University, ha estudiat la influència d’Aub en l’obra de Chirbes: “Tots dos eren extremadament crítics amb el seu context”, apunta. “Els dos, precisament per la seua honestedat moral, crec que no han sigut llegits amb tant de grat com altres que han sigut mes sensiblers o sentimentals, Aub i Chirbes no creen cap mena d’heroi, no hi ha romantització”, afig Luengo.
El politòleg Francesc Miralles considera que Max Aub “està poc reivindicat”. “No hi ha una tradició, més enllà del pobre Chirbes, hereua d’aquell perfil en què ells mateixos s’incardinaven en Clarín o Galdós. A ningú li interessa traure això de la sepultura”, postil·la Miralles. “Max Aub és un autor que serveix a un país que ja no existeix, correspon a una sèrie de tradicions culturals i intel·lectuals que hui dia no són útils, no hi ha una continuïtat en el projecte republicà, d’estandarditzar-se amb Europa, amb una tradició expansiva culturalment”, abunda el politòleg.
La lectura de Miralles, més enllà que Aub va ser testimoni directe de l’erm cultural en què s’havia convertit l’Espanya tardofranquista, al·ludeix a “com del 39 al 69 el relat ja no és el de la croada, és el del desenvolupisme. A ell el que li xoca no és aquesta incultura, sinó el desinterés”. “El germen de l’Espanya de Díaz Ayuso rau ací, està en el fet que tothom li pregunta què bé que està Espanya, que moderna que està Espanya, què bé que s’hi viu, el solet”, abunda el politòleg. “Personalment crec que hi ha encara molt per explorar en la seua literatura”, afig Federico Gerhardt. “Sempre serà insuficient la seua divulgació i el seu coneixement”, tercereja Manuel Aznar.
Max Aub evoca una ciutat, epicentre de la seua educació sentimental, que ha sigut agranada del mapa. Amb la seua esposa, Peua Barjau, i les seues filles, Elena i Carmen, visita el Saler, el barri del Cabanyal i la platja de la Malva-rosa: “Cada cap de carrer, un record, cada botiga, un conegut que, com és natural, no em reconeix ni jo a ells, incògnit forçós”. El 14 de setembre de 1969, l’escriptor anota: “Ni estem –la meua generació– en el mapa. (...) Accepte el que veig, el que toque, però és just?, està bé per al millor futur d’Espanya?, com creixeran aquests xiquets? Encara més ignorants de la veritat que els seus pares. Perquè aquests no volen saber, sabent, en canvi, aquests nanos no sabran mai. És un avantatge, diran. És possible. No ho crec”.
El tresor robat és Max Aub mateix.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
0