Sembla que les restriccions i la retracció casolana obligada per la pandèmia han estimulat un nou gust per la lectura. Sembla que la venda de llibres no s’ha enfonsat, com alguns temien, sinó més aviat al contrari. Llegir tranquil·lament un llibre a casa pot ser balsàmic. Almenys és una opció. L’oci nocturn està tancat, la mobilitat limitada, els dies acurten... La saturació que provoquen les pantalles, el pessigolleig als ulls, es un fet constatable. En aquestes condicions, la lectura de llibres -almenys per a un ampli ventall de públic- torna a ser seductora. Els lectors habituals, d’altra banda, estan d’enhorabona, perquè l’allau de noves propostes, que s’afegeixen a les assignatures sempre pendents que són les lectures ajornades, conforma un panorama pletòric. Hi ha on triar. I on remenar.
Per exemple, la segona edició del llibre d’Enric Juliana Aquí no hem vingut a estudiar (Arpa) que inclou dos capítols nous que esclareixen fets ocorreguts a València el 1947, sol·licita l’atenció, perquè és una magistral reconstrucció històrica des del franquisme fins (quasi) avui, que aporta claus interpretatives molt afinades. Hi trobem una història més complexa de la ja coneguda del PCE, la lluita sense defallença d’uns vençuts que no acceptaren mai la derrota, els motius de la persistència del franquisme, les limitacions del present... Tot això i alguna cosa més apareix en unes pàgines imprescindibles i absorbents.
Història de la Segona República Espanyola (Destino), de Josep Pla, en edició de Xavier Pla i amb un pròleg de Josepa Gallofré, té un alt valor documental. Se’ns explica la història d’un manuscrit inèdit encarregat a Josep Pla en plena guerra civil pel polític, financer i mecenes Francesc Cambó, base per a l’obra en 4 volums que publicà en castellà Destino ja en la postguerra, que segellà el trencament entre tots dos. Pla havia trobat nous protectors. Un manuscrit en català que formava part d’una operació ideològica propagandística finalment frustrada. Cambó, que ajudà a fons el Movimiento, amb diners, propaganda i espionatge, no acabà d’entendre el que passaria, la tabula rasa d’una ocupació sense miraments ni concessions. Les aventures i desventures de Pla, la seua manera de treballar, el seu perfil ideològic, tot això es dona cita en aquest llibre que val la pena mirar-se com el que és, un document històric, revelador del perfil d’un autor que atacava sense estalviar verí i demagògia la República, a manera de justificació del colp militar i de la guerra civil que desencadenà. Talment com si un escriptor català important dels nostres dies -un Valentí Puig?- dediqués pàgines i pàgines a destrossar la democràcia actual i les hipotètiques malifetes dels governs de Zapatero o Pedro Sánchez... Però la història no es repeteix, ja ho sabem. Només “rima”.
El regust amarg que deixa aquest llibre es pot compensar per fortuna amb un doll de propostes d’un altre signe. Com ara el “megallibre” molt substancial que acaba de publicar El Acantilado en dos volums, i amb una caixa protectora.“The Paris Review”. Entrevistas (1953-2012), 2282 pàgines, és un totxo realment impressionant, amb entrevistes a un seguit d’autors contemporanis que integren la nòmina al complet de la millor literatura del segle XX, d’E. M. Forster i Graham Greene a Michel Houellebeq i Roberto Calasso, passant pels grans noms que vulgueu, alguns més coneguts que altres però tots interesants i de primer nivell. Un veritable festival per als amants de la literatura i la confirmació que les entrevistes (un cert tipus d’entrevista, evidentment) són un gènere literari per dret propi, que cal revalorar.
Hi ha llibres molt més modestos, per dir-ho així, però que també alegren. Plantes valencianes (Publicacions de la Universitat d’Alacant), pulcrament editat a cura d’Antoni Belda, Antoni Conca i Daniel Climent, n’és un. Un llibre preciós i útil, amb bones il·lustracions, que explica com són les nostres plantes, les denominacions, l’hàbitat i els usos tradicionals. Una bona aportació sobre el patrimoni natural des d’Alacant, en una col·lecció -L’Ordit- que és tota ella modèlica.
Si la poesia és “mansión de muchas moradas”, com va escriure Jacobo Muñoz al seu pròleg a El otoño de las rosas (Biblioteca Nueva, 2010 [1986]), de Francisco Brines, una biblioteca es nodreix de moltes aportacions i no va gens malament alternar lectures. Així, un altre llibre que convindria considerar és Els versos del llibertari (Trencatimons), d’Ernest Nabàs, aparegut en plena pandèmia i que potser restarà en la penombra fora de l’entorn estricte on es desenvolupà la història que conta. La història d’un personatge singular, Pau Montolío (conegut com Pau de Montoliu), el poeta de Xodos, anarquista amb vida accidentada que encapçalà el Comité Popular a Xodos durant la guerra civil i que no fou afusellat de miracle. Una petita comunitat durant la guerra civil, una vida fascinant, l’emigració i el retorn... tot això es troba en aquestes pàgines en què Ernest Nabàs torna a donar mostres d’eficàcia narrativa i d’una percepció molt esmolada de les coses humanes. No us desperta la curiositat?
En fi, l’allau benvingut no té aturador. Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner), d’Antoni Martí Monterde, proposa una lectura comprensiva d’un autor tan prolífic com representatiu d’una certa Europa que se n’anà per no tornar, però que ha restat secularment en la memòria i les millors aspiracions de cultura, entesa i tolerància, les bases d’una Europa recuperada. La pira i el port (Periscopi), de Boris Pahor, edició i traducció de Simona Skrabec, per la seua banda, ens aproxima a un autor fonamental i fora de circuit, eslovè de Trieste (“on encara viu amb 107 anys”), que explica una història poc coneguda amb bona traça literària. La minoria eslovena de Trieste fou sotmesa a l’opressió més dura per part del feixisme italià, que era d’un nacionalisme assimilista bèstia i agressiu. Pahor, a més, passà pels camps nazis. És un dels grans de la literatura eslovena, que a poc a poc anem coneixement gràcies a Simona Sktabec, que recentment ha rebut el Premi dels Traductors eslovens, molt important, en reconeixement a la seua dilatada trajectòria, de doble direcció, perquè ha traduït també molts autors nostrats a l’eslovè. Si Zweig ens mostrava la millor d’Europa (tot i que ho feia d’una manera bastant parcial), Boris Pahor en n’ensenya la faç pitjor: l’Europa suïcida.
I per a (no) acabar, voldria fer referència a Tríptic de la terra (Anagrama), de Mercè Ibarz, que aplega tres textos d’aquesta autora: La terra retirada, La palmera de blat i Labor inacabada. Mercè Ibarz ha teixit una obra molt personal, a partir del seu món originari de Saidí, a la Franja, un món rural i màgic, on va nàixer el 1954. El 1971 es va instal·lar a Barcelona, on acabà de periodista i escriptora reconeguda. Els dos primers títols havien estat publicats fa temps a Quaderns Crema i l’havien perfilat com una narradora d’una gran sensibilitat. Recent encara L’amic de la Finca Roja (Tusquets), un emocionant volum que ens parla d’art i i cultura i de la seua amistat amb l’enyorat Carlos Pérez, aquest nou llibre de llibres ens permet recuperar unitàriament la seua veu més lligada a la terra i a les perplexitats de l’arrelament i el desarrelament, i accedir a un nou text -Labor inacabada- evocador i autobiogràfic, escrit o enllestit en el confinament i en un moment d’inflexió vital. Diria que aquest és un gran llibre, d’aquells que no s’hauria de deixar perdre...
I fins ací una petita mostra dels llibres que ens acompanyen. Perquè n’hi ha molts, molts més. I ens en felicitem. Els editors i els llibreters, herois del nostre temps, mereixen el nostre reconeixement com a lectors i com a ciutadans conscients del valor de la cultura, ara i sempre.
0