Cap al 1975 es va dur a terme un “treball de camp”, una enquesta ICSA-Gallup, sobre opinions i actituds relacionades amb la qüestió regional a Espanya. El context del treball, els seus resultats, les motivacions i la interpretació consegüent es poden trobar al llibre de Salustiano del Campo, Manuel Navarro i José Félix Tezanos La cuestión regional española (Edicusa, 1977). El volum és enormement significatiu. El varen dirigir tres sociòlegs més o menys professionals, professors de la Complutense de Madrid. Un andalús, un madrileny i un de Santander. Tenien disposició de mitjans, patrocini institucional i el suport d’un ambient acadèmic i pre-polític que seria influent a l’Espanya de la transició, on confluïen demòcrata-cristians de Ruiz Giménez -que havia estat en una vida anterior ministre de Franco- i socialistes del PSOE en procés de decantació. José Félix Tezanos, per exemple, ha tingut una llarga trajectòria dins del PSOE, branca guerrista, i és el director actual del CIS.
Al llibre es recull i exposa una enquesta pionera, voluntariosa, que caldria ponderar en termes de rigor, perquè tot això estava llavors a les beceroles. Però tenien molt d’interès en conèixer empíricament l’estat de consciència de la població pel que feia a un tema que ja sospitaven que seria fonamental. Adscripció, referents històrics, valoració de la llengua pròpia. La unitat i la diversitat. L’aspiració autonòmica, regionalista o nacionalista. No s’equivocaven.
Més enllà de la problemàtica de conjunt, pense que val la pena aturar-se a considerar els resultat de l’enquesta al País Valencià. I cal tindre en compte que les opinions que d’alguna manera recollien -qui sap si amb una mostra realment representativa i estadísticament fiable- s’expressaven encara en vida de Franco, en plena dictadura.
Ja avance que les respostes son decebedores. Llavors, encara un 60,2 % dels enquestats parlaven valencià habitualment. Forta i majoritària presència del valencià, com l’experiència viscuda corrobora. Tanmateix, “más de la mitad de los valencianoparlantes encuestados piensan que debería utilizarse solo el castellano en anuncios publicitarios, documentos públicos, nombres de calles y nombres de los comercios.” Els autors de l’informe estaven perplexos i parlaven d’una forta “presión castellanizante en Valencia”. A Catalunya les respostes anaven en una altra direcció, com ja es pot suposar.
No tot estava perdut: majoria de valencianoparlants, un 51,9 % que pensaven que totes les persones que “viven en la región valenciana” haurien d’aprendre el valencià, i una majoria també que demanava presència del valencià al sistema educatiu. Tot i que el 42,5 % deia que hauria de ser “fonamentalment en castellà” i un 20,7 % “sols en castellà”. Un 2% heroic demanava que fos només en valencià.
Quant al desig d’autonomia, l’opinió estava migpartida: “el porcentaje de los que parecen inclinarse por las ventajas del autogobierno se corresponde, casi igualment, con el de los que mantienen actitudes de signo contrario.” Les inclinacions autonòmiques -el ventall de preguntes al respecte era ampli- al País Valencià eren inferiors a Catalunya i el País Basc, però -una dada interessant- superiors a Galícia.
La mostra o la metodologia de l’enquesta i l’estudi subsegüent, a l’alçada de 1974 (quan es va concebre l’enquesta), podien ser deficitàries, però -en igualtat de condicions- la comparació amb Catalunya i el País Basc indica que, d’alguna manera, identificava tendències reals, operants a la societat valenciana.
¿Sobre quina mena de país s’havia projectat aquell estudi? Una societat acèfala i desestructurada, en permanent somnolència digestiva, un país perplex, una singularitat amarga. Una societat sense estructures nacionals, però amb un fet nacional clamorós i alhora reprimit. Una societat amb un fort dèficit de “consciència històrica” com apuntaven els mateixos autors de l’estudi. Aquest és el context social de les obres i les idees de Joan Fuster, de Vicent Ventura, de Ninyoles, d’Aracil, de Josep Vicent Marquès. La realitat que analitzaren amb voluntat transformadora. I fou també el context en què havien de moure’s les forces de l’oposició i els partits d’esquerres quan pogueren eixir a la llum. Podien anar un pas més avant que la societat, però no dos o tres. En un altre cas, el risc era que no se’ls acabava d’entendre.
En conjunt, es pot dir que la societat valenciana no havia assentat abans de la guerra idees clares i conviccions compartides, arrelades, pel que fa a la seua identitat, la llengua pròpia i la voluntat d’autogovern. L’herència del passat era prima i difusa. La represa del valencianisme fou molt dificultosa. Ni referents, ni partits, ni líders reconeguts.
A més, la repressió fou constant i devastadora. Per exemple, fins i tot un butlletí bibliogràfic tan innocent com Gorg fou prohibit, i això dona una mostra de la intemperància del règim en terres valencianes. La “pressió castellanitzant”, que al·ludeixen els investigadors esmentats, fou aclaparadora. El comportament de les classes dominants o dirigents, desastrós. El resultat fou una societat, a grans trets, dimissionària. Que tanmateix generà al seu si -a partir dels anys seixanta- un moviment de resistència i renovació que esclataria amb força a l’entorn de la transició i més enllà, fins arribar al present.
Avui la recerca social compta amb mitjans molt més sofisticats per atansar-se a l’estat de consciència de la població. La interpretació de les dades, però, ha de fer-se sempre amb molta cura. Les afirmacions massa expeditives o sumàries estan fora de lloc. Per exemple, si s’hagués fet una enquesta d’aquest tipus a l’Alemanya de Hitler, els resultats haurien estat esparveradors. Segur que les opinions sobre els jueus haurien posat els pels de punta. I la identificació amb el Führer, i el seu discurs sobre la nació, la raça i la pàtria, s’hauria revelat àmpliament majoritària. I amb això s’hauria acabat tot? No, a partit d’això és on començava la lenta i feixuga feina de transformar maneres i de modular actituds. D’encetar amb coratge una tasca treballosa però constant de maduració social. Un procés llarg i complicat, amb recaigudes.
Quina és la consciència valenciana actual? Segur que manté elements de continuïtat però s’hi han sumat també ressorts de canvi tangibles i fonamentals, en un sentit més assertiu. Ara bé, hi ha un rerefons social, estructural, que ha variat. En el temps de l’enquesta a què faig referència, la societat valenciana era encara molt autòctona. Hi havia hagut immigració, sí, però delimitada. A partir d’aleshores, en les dècades posteriors, els canvis socials i poblacionals foren intensos. La desruralització i una veritable allau de nouvinguts de diverses procedències que configuren un puzle complex, però no impossible, al qual em sembla que encara no se li ha pres del tot la mida. En aquest sentit, el fet de comptar amb institucions pròpies, que no és en principi garantia suficient, ofereix noves possibilitats, que cal saber explorar i aprofitar. No sempre s’ha fet, al contrari. Però erraríem si perdíem de vista aquesta variable fonamental.
Sobretot en un període de recaiguda, perceptible en alguns segments socials i expressions polítiques entestats a ignorar o a negar, de nou, de manera arrogant la reivindicació nacional dels valencians, que en la seua opinió hauria de restar exclosa del guió de la història. Però ara, probablement, aquesta exclusió -que inclouria un mix de repressió, manipulació i instrumentalització ben dosificades- no els resultaria tan fàcil. Unes quantes dècades d’esforç tenaç han inoculat anticossos valencianistes, per dir-ho així, en una societat que ja no és, en bona part, la que era.
0