L’edat, importa? En general i en molt sentits, sí, és del tot evident. A grans trets, no és el mateix l’empenta de les dècades inicials -o centrals- de la vida d’una persona i allò que en diuen la “serenitat” assolida ja en la maduresa, al llindar d’una davallada irreversible. És una diferència cabdal i entestar-se a amagar-la, o a dissimular-la, un autoengany gens pietós... Ara bé, hi ha matisos. De vegades els matisos son fonamentals. Com va dir el poeta, “després vénen els anys, i també feliçment s’allunyen...”, i això val per a tothom.
Històricament, però, es pot observar que segons les èpoques l’edat ha important més o menys, o de manera diferenciada. Les cultures tradicionals tenien en alta consideració els vells, els ancians de la tribu, dipositaris de la saviesa ancestral i de l’experiència, que venien molt bé davant situacions compromeses. En la societat tradicional xinesa, basada en famílies extenses, profundament rural, els vells i els avantpassats eren venerats, precisament per això, i com a deferència cap als qui ens han precedit en aquesta vida, on tot és continuïtat. La concepció confuciana de la vida incloïa un gran respecte envers els grans, la gent d’edat provecta, que havien vist moltes coses i podien donar bons consells.
En canvi, el capitalisme accelerat que ens ha tocat viure és una altra cosa. Encara les societats europees, fins fa quatre dies, guardaven les formes, per dir-ho així, sobretot en la mesura que els de més edat, a les famílies, detenien, si era el cas, els drets de propietat -de la casa, de la terra, de l’empresa familiar- i calia no indisposar-se excessivament amb ells. Però en l’era de l’acceleració i la mobilitat, res d’això té gran importància. La innovació, la disrupció, la ràpida obsolescència de tot (incloent els humans com argumentava Günther Anders), hi és la norma. El capitalisme de consum, d’altra banda, ha trobat en les generacions més joves un nínxol fonamental de negoci, al qual s’adrecen tot de seduccions. L’exaltació de la joventut havia estat una constant en el món de la publicitat, fins que darrerament s’han descobert nínxols de mercat molt sucosos de gent madura, amb l’augment de l’esperança de vida.
El feixisme, per la seua banda, deutor d’una concepció organicista de la societat, idolatrava la joventut com a idea de vigor i fortalesa, de renovació, d’energia vital. La Giovinezza feixista o tot allò del Frente de Juventudes espanyol, bevien d’aquestes fonts. Una mica exagerat o lamentable, cal dir. Però aquests models de pensament o de percepció de la realitat no desaparegueren amb el Götterdämmerung del nazi-feixisme a Europa. Perduren en les mentalitats, d’alguna manera.
De vegades la política pren la forma d’un tall generacional abrupte. “La vieja y la nueva política” fou una conferència famosa d’Ortega y Gasset, que volia jubilar els polítics de la Restauració i deixar pas a noves generacions. Ortega és el filòsof de les generacions. Les JONS no admetien afiliats majors de 40 anys. La temptació de fer net i arxivar, d’una revolada, tres o quatre generacions, és una constant, no del passat, també actual, propera, sobre la qual caldria meditar.
Tot seria més aviat una qüestió d’equilibris. Sens dubte, cal deixar pas a les generacions ascendents. “Cal saber retirar-se a temps”, que va dir el general De Gaulle, una fórmula que quan algú va intentar replicar a l’Espanya franquista, els al·ludits -els franquistes, i el generalíssim- es varen emprenyar molt.
Però no és un bon exemple. El franquisme -com tantes altres dictadures- derivà en gerontocràcia, tot i els empelts de gent de menor edat. La democràcia té mecanismes reglats de renovació i canvi, basats en el consens expressat en eleccions. Però en general, en la vida social i en la cultura s’estaquen elements molt refractaris al canvi. I sovint el canvi de cares, d’idees, de perspectives, és fonamental. Qui ho negaria? Està bé, això, cal saber trobar el lloc de cada ú, deixar espai, però sense empentes. Un art, en definitiva.
Una concepció més madura i no organicista de la societat, basada en el respecte i la innovació, en la convivència i la confiança en les generacions ascendents, està molt bé. Convivència, i no guerra entre generacions. Fàcil de dir, difícil de concretar. Si tothom sabés trobar el seu lloc, sense violència moral, tot aniria en principi molt millor.
Tot això ve a tomb d’una reflexió suscitada per exemples molt recents. En el camp de la cultura, concretament. El gran geògraf i mestre de diverses promocions Vicenç M. Rosselló ha fet recentment noranta anys. Es diu prompte. Però es manté en actiu, en una forma intel·lectual envejable. Una prova fefaent és la seua col·laboració al volum País Valencià present i futur (Afers), on fa reflexions agudes sobre territori, comarques, identitat i país. Rosselló és un savi. I els seus deixebles i col·legues l’han homenatjat amb el llibre A Vicenç M. Rosselló, geògraf, als seus 90 anys (PUV), edició a cura de Joan Mateu i Antoni Furió, un volum remarcable que permet albirar la seua enorme aportació.
Per la seua banda, Joan F. Mira ha fet més de 80 anys. I no s’atura. Recentment ha tingut intervencions públiques a València, a L’Escala, a Olot, a Beniarbeig. I ha col·laborat al darrer número de la revista L’Espill, dedicat al Centenari de Joan Fuster, amb l’article “Assaig breu sobre Fuster”. Ha publicat no fa molt el recull Papers de l’observador (Afers) i prepara el tercer volum de les memòries. No fa molt jo mateix vaig comentar la seua intervenció a L’Escala, en una circumstància extraordinàriament positiva (la Vila dels Llibres), amb un petit biaix no exactament crític, sinó de precaució. O potser massa suspicaç. Voldria ara esmenar-me una mica. Mira, lògicament, no negava el valor de les aportacions “sobre” Fuster, però subratllava la conveniència de llegir directament les pàgines del mestre. Tenia molta raó. I done fe que Joan F. Mira està darrerament d’allò més fi. Actiu i pugnaç, com sempre. Un homenot fabulós de la nostra cultura. Amb el qual es pot dissentir o divergir en punts concrets, però -com no?- reconeixent tota la seua vàlua. Fer una altra cosa seria ingrat, miop, i molt injust.
Finalment, Edgar Morin, que ha fet 100 anys, acaba de publicar un assaig no ja interessant sinó vital, provocador, engrescador. Titulat Réveillons-nous!, aborda temes fonamentals del present, en la triple dimensió de la complexitat social creixent que desborda les velles identitats, la mutació antropològica derivada del progrés tecnològic i la crisi el pensament (“pensament de la crisi i crisi del pensament”). Una persona centenària, encara té força i ganes d’intervenir en el debat crític d’un temps que aviat no serà ja el seu? Vet ací la gran força, el pari -o el repte, o l’aposta- d’Edgar Morin, que transcendeix la visió esquifida d’aquesta qüestió de les edats i la cultura. Una gran lliçó, la d’Edgar Morin. Una lliçó de què? D’amor a la vida i a la humanitat. Passem i passarem, però del nostre pas potser en perdurarà una guspira de memòria. I ja estaria bé. Mentre hi ha vida, hi ha esperança. O a l’inrevés. I mentrestant, cal ser fidels a nosaltres mateixos, maldar per entendre i no desentendre’ns del que ens envolta.
Potser aquest llibre d’Edgar Morin -el pensador de la complexitat- veurà la llum ben aviat en la nostra llengua. Tot podria ser, i enriquiria una nova col·lecció (la “Biblioteca de Pensament Crític”) que llançarà aquests dies l’editorial Afers, amb uns primers títols d’Enzo Traverso i d’Albert O. Hirschman, Dialèctica de l’irracionalisme i Passatges de frontera respectivament. Tant de bo fos així. En qualsevol cas, una gran lliçó. Per a tots.
Els exemples esmentats -Rosselló, Mira, Morin- son només això, exemples. N’hi hauria molts més noms que podríem evocar ara i ací. Com ara l’eslovè Boris Pahor, l’autor de Necròpolis, traduït per Simona Skrabec, que ha depassat de llarg el segle de vida (va nàixer el 1913) o l’obra tardana de Maria Zambrano... Alguns autors han donat les grans obres justament en una època tardana.
La cultura és un contínuum, fet de prolongacions i també de renovacions i ruptures, de vegades radicals. D’inflexions, replantejaments i noves incorporacions. De crítica de vegades aspra. Però sobretot -ben mirat- de cerca lúcida de l’equilibri i de la qualitat, allà on es troba. La mirada madura també aporta coses. De vegades substancials.
3