Jordi Ibáñez Fanés ha publicat un llibre que convé no perdre de vista. Un d’aquells llibres que plantegen un problema rellevant i que, tot i que no aporten respostes concloents -perquè probablement ni és tasca planera ni s’ho proposaven-, sí que donen pistes i suggereixen un camp problemàtic, i això ja és molt.
Es tracta de Trías y el joven Trías (Athenaica, 2023). En principi el llibre es centra en la filosofia d’Eugenio Trías Sagnier (1942-2013), amb un assaig de 80 pàgines que constitueix el cos central del volum, on s’aproxima fil per randa als viaranys d’un pensament certament difícil de circumscriure. Perquè Eugenio Trías va produir una filosofia, sí. Però quina? La resposta no és fàcil, perquè sovint la seua és una obra episòdica, inconnexa, lligada a moments específics, centrada a esbrinar què és realment la filosofia, esmunyedissa. Trías, com els seus companys de generació, trencava amb el momotombo filosòfic espanyol –escolàstic-aristotèlic-tomista o post-orteguià- de la seua època, però no s’adscrivia ni al marxisme en les seues diverses versions ni a la filosofia analítica, la lògica i la filosofia de la ciència, els corrents dominants d’oposició, allà “cap al 1970”. Una època en què altres possibilitats filosòfiques -com l’existencialisme o la fenomenologia- també havien caducat irremeiablement.
Trías feia propostes sui generis, importava idees, admirava la “gran” filosofia, no repudiava la metafísica -que es mesurava amb els problemes existencials pregons-, perquè pensava que la condemna de la “metafísica” en bloc o com a tal era sobretot un malentès. Podia ser nietzscheà, o postnietzscheà, i abordava continents culturals diversos. Es dispersava. Ibáñez Fanés mira d’orientar el lector en el trencaclosques d’obres, influències, etapes i idees més o menys consolidades. I en fer-ho traça un mapa molt valuós dels temes i problemes que varen ocupar una ment inquisitiva i original com la d’Eugenio Trías, però també de l’escena filosòfica del seu temps. Un Trías, però, “socialment sense lligams” -cosa sorprenent, fantasiosa- i aparentment desconnectat del seu context i dels canvis socials, culturals i polítics que es succeïen a gran velocitat.
En l’assaig central del llibre s’analitza, doncs, el nucli del pensament de Trías, l’anomenada filosofia del límit, un artefacte elàstic i combinatori. Com hi va arribar, quin sentit té, en quines fonts abeurava, son els temes que tracta in extenso. Però el llibre de Jordi Ibáñez Fanés inclou també dos apèndixs gens marginals, un sobre Eugenio Trías i el cinema (Trías va escriure coses molt ben valorades sobre cinema i també -o sobretot- sobre música) i l’altre titulat “Tres herederos risueños. Filosofía ‘joven’ en España hacia 1970”.
Aquest darrer apartat del llibre, d’unes 34 pàgines, em sembla substancial. Perquè analitza l’escena filosòfica d’un temps fonamental i es deté en l’evolució dels tres exponents més coneguts i trencadors -visibles mediàticament i editorialment- de la “filosofia jove” durant la llarga transició, que diu Ibáñez, és a dir, l’època que va des de les acaballes del franquisme fins ja ben entrada la democràcia, on el que es va covar llavors -en termes de pensament- es desplega, evoluciona, es transforma o es marceix. Sí, el tres “hereus riallers”, prolífics, proteics (que feien molts dels papers de l’auca), donarien molt de joc. Eren Eugenio Trías, Fernando Savater i Xavier Rubert de Ventós. Heretaven sense enllaç possible les restes del naufragi del pensament filosòfic que no va poder ser (el que s’havia encetat en temps de la República) i feren foc nou en relació amb la filosofia acadèmica o para-acadèmica (Marías, Zubiri, etc.) segregada o tolerada durant el franquisme. Però en uns termes idiosincràtics, plàstics i juganers, informats dels corrents contemporanis, i al marge -o en contra- de les escoles filosòfiques que assoliren una vigència més fonamentada. Savater tingué una fase anarquitzant i una gran proximitat amb Cioran (de qui sempre s’amaga un passat fosc a la Romania feixista) i finalment esdevingué membre destacat del star system de l’establishment cultural espanyol. Xavier Rubert de Ventós navegà entre l’estètica, l’assaig filosòfic i la intervenció política, tot desenvolupant un criteri intel·lectual depurat, irònic i radical, que enllaça amb línies cabdals d’una certa tradició heterodoxa catalana.
Són pagines evocadores i de síntesi. Ara bé, poc aprofundides, massa sumàries. Deixen caps sense lligar i molts temes i aportacions de banda. Dibuixen, sí, una aproximació possible i necessària. I ací cal una precisió, referida sobretot al paper de Trías i de Rubert de Ventós. La filosofia catalana no és tan sols la que s’ha fet en català. Tot i que té punts de contacte amb el context espanyol més ampli, és deutora també de la singularitat que li aporta una societat i una cultura als marges, que demanava -i demana- espai. I caldria fer-ne l’anàlisi completa que pertoca, a la qual Xavier Serra ha aportat coses sucoses als seus llibres Història social de la filosofia catalana i La filosofia en la cultura catalana tots dos publicats a l’editorial Afers, el 2010 i el2013 respectivament.
Què n’ha restat de tot allò? El balanç encara no s’ha fet. J.L. Villacañas deia en una entrevista (a cura de Joan Carles Martí, al diari Levante-EMV) que la filosofia ja no ocupa un lloc central en la cultura a Espanya, com sí que pogué passar en el temps d’Ortega y Gasset, al qual ha dedicat recentment un estudi tan extens com intens. Ni Trías ni Lledó podien fer aquest paper, diu. Se suposa que Lledó -poc considerat per Jordi Ibáñez- per la banda esquerra i Trías per la dreta. Un plantejament que podria dur-nos molt lluny. Però té raó Villacañas, la filosofia ja no estructura el camp cultural.
Jordi Ibáñez –autor també de Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten (Edicions del Molí de Dalt, 2022)- aporta alguns punts de meditació per a entendre-ho, però no ho desenvolupa. Acaba el seu apèndix més estimulant justament quan la cosa podria ser més interessant. Parla de l’evolució política dels tres filòsofs riallers -que em sembla a mi altament significativa, resum i clau per a entendre un pensament, una trajectòria, una actitud davant el món i la vida. Perquè tots tres es dedicaren sobretot a l’assagisme filosòfic, i en aquest terreny les coses van molt lligades. “Savater, sin ir más lejos, tuvo que vivir muchos años con escolta, amenazado de muerte por los etarras”. I ja no diu res més de la seua mutació, passant per la càtedra exprés a la Complutense de Madrid, fins esdevenir el referent de la dreta nacionalista espanyola més extrema. “Rubert se hizo independentista y acabo aplaudiendo a los herederos del viejo pujolismo como si fueran los revolucionarios del momento”. Una caracterització abusiva, de caricatura, injusta. “Y Trías se volvió ‘de derechas’ y ‘religioso’”... I afegeix: “Pero esto ya es otra historia”. Doncs no, justament aquí trobaríem el fil d’una història que podria il·luminar trajectòries accidentades i obres fragmentàries, a les quals aquest llibre intenta aproximar-se. Una conclusió s’imposa: constatar a manera d’absolució plenària que “siempre fueron espíritus libres” que bé podien equivocar-se o encertar-la però que al cap i a la fi foren esperits lliures... em sembla d’una banalitat excessiva. Examinar què se’n va fer d’aquells somriures o d’aquelles rialles, però de veritat i a fons, no seia injust ni simplista, com apunta Ibáñez Fanés, sinó vertaderament il·luminador.
La lectura d’aquest llibre de Jordi Ibáñez suscita molts interrogants, alguns ja apuntats. Replanteja -en certa manera, implícitament- el vell debat sobre el lloc de la filosofia en el conjunt del sistema cultural. Als anys setanta hi hagué un debat important sobre això (Sacristán, Bueno, Savater, Trías i molts més), amb les limitacions de l’època i centrat especialment en l’estatus epistemològic de la filosofia. Ara tot és molt diferent, però la pregunta -amb nous ingredients i modulacions, segurament decisives- perdura. No voldria fer cap spoiler, però em sembla que una resposta especialment lúcida a aquesta qüestió –“Per a què serveix la filosofia”- és la que dona Tobies Grimaltos en un llibre coral que apareixerà d’ací a poc a les publicacions de la Institució Alfons el Magnànim (Aproximacions a l’esperit del temps).
0