Les traduccions poden ser -s’ha dit- l’oxigen d’una cultura. És una idea suggeridora i més encertada, però caldria anar a pams. Les traduccions son mostra d’obertura, de voluntat d’incorporar aportacions alienes. També de modèstia: les cultures petites tradueixen molt, perquè és una manera de trencar l’isolament, la limitació o l’entotsolament. En aquest sentit son molt positives i benvingudes. Sovint, una mostra de vitalitat. Traduir és situar-se en el món. Una cultura que no tradueix es limita, prepotent i autosuficient, es creu superior i aliena a la resta, però en el fons s’empobreix. Ara bé, una cultura construïda a base de traduccions -un excés de traduccions- també seria qüestionable. Com sempre, l’equilibri i la mesura son recomanables. La traducció ha estat una pedra cantonera de la formació d’Europa, i convé recordar-ho.
Històricament les traduccions han estat fonamentals per a la consolidació d’una cultura catalana moderna. Només cal pensar en la monumental tasca de traducció dels clàssics grecollatins per la Fundació Bernat Metge, al llarg de dècades, una obra que transcendí el seu iniciador. O en la traducció de Shakespeare, Dante, Goethe, Dickens o Proust al català. En aquest apartat de clàssics, els valencians, amb el retard consegüent, han fet algunes aportacions substancials. Recordem la tasca d’Antoni Seva (d’Alacant, traductor de la Bernat Metge), de Joan F. Mira (l’Odissea, la Divina Comèdia) o de Vicent Alonso (els Assaigs de Montaigne). O del Fuster traductor de Silone i Camus. Als anys de la represa, el paper de la col·lecció “El Balancí”, d’Edicions 62, que traduïa novel·la contemporània fou així mateix fonamental. També de la “Cua de palla”, de novel·la negra.
En temps recents, el panorama ha canviat, s’ha diversificat, s’ha enriquit considerablement. Mirarem, ara, aquesta qüestió de les traduccions des d’una òptica valenciana actualitzada. El valencià és un cas particular -el nostre cas. En el conjunt de la cultura catalana assistim a un boom de traduccions, sobretot de literatura de ficció. Molt menys d’assaig. Algunes editorials de dimensió mitjana i esperit creatiu, dinàmiques -Raig Verd, L’Altra, L’Avenç, 1984, Club editor, etc.-, o editorials grans interessades com Anagrama, hi han trobat un veritable filó, una mina. Especialment en el camp de la novel·la. Trobem traduccions de Paul Auster, Vivian Gornick, Martin Amis, Virginie Despentes, o qui siga quasi simultàniament a l’aparició original, i està molt bé. Vol dir que la cultura catalana és viva i batega. A escala valenciana també traduïm, i aportem al cabal comú, abans i ara. Com son rebudes les traduccions valencianes? S’obren camí? S’encerta en les prioritats?
En poesia cal dir que s’ha encertat bastant. Recordem que uns quants premis Nobel -Derek Walcott, Tomas Tranströmer, Louise Glück- havien estat traduïts al català al País Valencià abans o quasi al mateix temps -però contractats temps enrere- que reberen un guardó que garanteix consagració urbi et orbe. Tenim editors i directors de col·lecció ben informats, professionals i eines suficients per produir versions de qualitat. Derek Walcott fou premi Nobel el 1992. En preparació ja abans del Premi, el 1993 Edicions Alfons el Magnànim publicà la gran epopia Omeros, en traducció de Ferran Estellés. Tomas Tranströmer obtingué el Premi el 2011. L’editorial Perifèric n’havia publicat La plaça salvatge, en traducció de Carolina Moreno, el 2007. Louise Glück va ser premi Nobel el 2020. Les Edicions del Buc n’havien traduït Nit fidel i virtuosa el 2017, en versió de Núria Busquet. En tots els casos, aquestes eren les úniques edicions en català dels poetes esmentats. Una dada a considerar, en tot cas.
La cosa fluixeja una mica, potser, en el cas de la narrativa, per bé que destacaria la tasca de l’editorial Bromera, sovint reeixida, adreçada a incorporar autors de difusió àmplia, com ara Pierre Lemaitre, Benjamin Black, John Banville, Erri de Luca o Hervé Le Corre. Bromera ha dedicat una atenció molt rellevant a aquest capítol, que s’ha de reconèixer.
Què es tradueix i per què? Amb quins resultats? Son preguntes que convé fer-se per apamar el terreny i mirar d’orientar bé el treball, perquè traduir és un esforç addicional (compra de drets, cerca de traductors idonis, etc.). Una recapitulació breu d’un grapat -sense ànim exhaustiu- de títols traduïts recentment ens pot ajudar.
La Institució Alfons el Magnànim, per exemple, ha publicat Superior. El retorn de la ciència de la raça, d’Angela Saini, en versió de Maria Josep Cuenca, un estudi exhaustiu i rigorós que denúncia els romanents del prejudici racial en la cultura contemporània. La raça no és una categoria real ni vàlida, no té fonament biològic, és una construcció històrica i social. Recordar aquesta gran veritat, amb arguments de base científica, és absolutament necessari. Maria Josep Cuenca, d’altra banda, és una traductora experta i fiable. Un llibre del tot recomanable, que mereix atenció.
Més enllà d’aquest títol, el Magnànim ha publicat traduccions plenes d’interès de Siegfried Kracauer (Propaganda totalitària), Michael Walzer (La paradoxa de l’alliberament), Achille Mbembe (Polítiques de l’enemistat) o Wolfgang Streeck (Com acabarà el capitalisme?), entre altres, que enllacen amb temes i problemes clau de la cultura contemporània. D’aquesta manera la IAM, amb bon criteri, perquè a la IAM hi ha criteri, cobreix un flanc important de la nostra producció cultural i enllaça també amb l’aportació positiva -l’enfocament d’obertura internacional i rigor- de l’antiga IVEI, o amb la tasca duta a terme durant uns quants anys a PUV.
Lletra Impresa, l’editorial que dirigeixen Juli Capilla i Mercè Climent, també ha apostat per traduccions significatives. Acaba de publicar Crazy brave. Una dona valenta, de Joy Harjo, en versió de Lourdes Toledo, un llibre sorprenent i de bon llegir que explica una història apassionant, la cara amagada del somni americà: una dona indígena que s’obre camí en la vida, en una vida difícil, i esdevé poeta i escriptora reconeguda, contra tot pronòstic. Fa un Lletra Impresa temps havia publicat Diari íntim d’un editor, de Ouyang Yu, traducció de Jorge Salavert, un text de fort contingut eròtic, que és alhora un tast d’una cultura -una circumstància- tan desconeguda com la xinesa.
L’editorial Afers, especialitzada en història i assaig, ha obert recentment un biaix literari prometedor, amb la col·lecció Afers Narrativa, on hi han aparegut traduccions tan interessants com Mal jueu, de Piotr Smolar, versió de Susanna Fosch, i L’Agnese va a morir, de Renata Viganò, versió d’Iban L. Llop. Una mica en la línia marcada en aquesta col·lecció, totes dues son narracions reals, és a dir, basades en experiències molt concretes i directes, una orientació literària que coneix a hores d’ara un cert èxit. Aviat incorporarà noves traduccions, en la mateixa línia d’encreuament entre història i ficció. O d’història narrada en forma de ficció, com l’altre títol publicat en aquesta col·lecció dirigida per Clàudia Serra, Josep Alapont i l’editor Vicent Olmos, que fou Espurna, de Xavier Serra. Afers ja havia publicat textos molt relacionats amb la literatura a la col·lecció Literatures, però no tant de ficció. Un llibre dels Pirineus, de Kurt Tucholsky, en traducció de Heike van Lawick i Neus Andreu, va ser una fita. I entre les traduccions recents, cal destacar Passats singulars. El “jo” en l’escriptura de la història, d’Enzo Traverso. Aquest llibre és fonamental per a conèixer les direccions actuals -i els dilemes i apories- d’una part de la historiografia i també de la creació literària, i ha tingut una molt bona acceptació. Traverso té el do d’explicar-se amb gran claredat sense perdre matisos, i això és molt d’agrair. Els seus llibres son cartografies dels grans territoris de la cultura contemporània. Sempre s’hi aprèn molt.
Finalment faré referència a Escrits contra el feixisme, de Leo Löwenthal, que jo mateix he traduït, i que s’ha publicat a Edicions Tres i Quatre. Un llibre relativament beu però intens que permet aproximar-se a la figura i l’obra d’un dels grans -però bastant desconegut- de l’Escola de Frankfurt. En realitat, un tast del seu pensament, a partir de textos cabdals: l’anàlisi d’un autor proto-feixista com Knut Hamsun, la significació profunda dels camps de concentració i extermini, el simbolisme i la realitat de la crema de llibres. Una càrrega de profunditat analítica i curulla de raons contra el feixisme d’ahir i de sempre.
Cal remarcar també les aportacions d’Antoni Martí Monterde pel que fa a l’edició d’obres de Stefan Zweig, sovint amb traduccions de Marc Jiménez, a les Edicions de l’la Geminada, amb títols com ara Petita crònica i El món de 1914, entre altres. O els Escrits sobre literatura comparada, de Joseph Texte, en traducció de Salvador Company i Anna Torcal.
El món de les traduccions no té fronteres ni límits. És ampli, divers. I policèntric, esperem que convergent... A Palma de Mallorca, per exemple, s’hi ha traduït un llibre magnífic de Franz Hessel, Passejades per Berlín (Lleonard Muntaner), versió d’Anna Soler Horta, a propòsit del qual ha escrit Enric Sòria: “La poesia de la ciutat construeix monuments efímers. Els llibres que encerten a fixar-la mereixen perdurar”. Li va dedicar un article al número de desembre de L’Avenç, una revista que com L’Espill no ha descurat mai aquesta vessant de la nostra cultura. També cal destacar la tasca traductora de l’editorial Arcàdia, que dirigeixen Antoni Munné i Montse Ingla, amb llibres molt lligats a la contemporaneïtat més roent, com ara Viure com els ocells, de Vinciane Despret o Després de l’apocalipsi de Strécko Horvat.
Per la seua banda, Arnau Pons -pensador de la traducció- ens va oferir reflexions penetrants -i de vegades pertorbadores- sobre l’operació gens òbvia de traduir al seu llibre La traducció, la vida (Afers). No era una traducció, però ens interpel·lava quant al fet mateix de traduir, i això ja és molt.
0