És un exercici saludable aquest de prendre nota de la situació real del País i pensar el seu present i el seu futur, a partir de les dades a l’abast i de les tendències que se’n poden deduir. Si pot ser amb l’ajuda de les aproximacions solvents -ara que els estudis de base, en totes les disciplines, han avançat tant-, molt millor. Abans, en l’època de la Gran Ocultació, quan calia anar a les palpentes, la fabulació era fàcil i en certa mesura obligada. A hores d’ara, després de tantes eleccions, enquestes, estudis i anàlisis (de l’economia, l’estructura social, el territori, el comportament polític, etc.) el marge per als exercicis d’imaginació -per als discursos merament ideològics sense base real- s’ha reduït considerablement. Ja no és temps de “realisme màgic”.
No vol dir això, ni de bon tros, que la variable ideologia no tinga el seu paper. En absolut. En un altre cas, seria el triomf del pensament únic. I no. La selecció de centres d’interès, els enfocaments, la interpretació de les dades i l’ampli terreny de la proposta i de la intervenció -la dimissió o la decisió de futur- marquen la diferència. Com sempre, caldria afegir.
Però hi ha una diferència prèvia, de gran entitat. I que, si bé es mira, esdevé determinant. Per a pensar el País s’ha de partir d’una certa idea d’aquesta col·lectivitat, d’una consciència -per fosca que siga- de la singularitat i la coherència interna d’una societat amb arrels històriques, esdevenir compartit, institucions, llengua pròpia i cultura distintiva. Si tot això es considera menor o inexistent, quantité négligeable, llavors acabem prompte. Per a pensar el País s’ha de creure en el País. I em sembla que la dreta valenciana, que en una època pensava el País (Villalonga, Reig, Maldonado, Muñoz Peirats) fa temps que no el pensa. Amb les consignes que vinguen de Madrid i quatre insults, com més barroers i difamatoris millor, ja en té prou i pensa que va ben servida.
Pensar el País, tanmateix, és important. Fins i tot per a la presumpta base social d’aquesta dreta ignara (Bonig, Cantó, Gil Lázaro). No crec que Boluda o Juan Roig o els empresaris del clúster de la ceràmica de Castelló o Hosbec o els empresaris d’Alacant, Elx o Ibi, estiguen massa contents amb aquesta tropa...
Sí, és fonamental pensar el País si volem entendre’l i millorar-lo, però també és cert que cal atendre a la qüestió de les escales d’anàlisi. En un món tan interrelacionat és impossible analitzar correctament una realitat com la valenciana sense tindre molt present el context espanyol, català, europeu i mundial (les tendències globals). Per a cada aspecte hi ha una escala d’anàlisi adient, o un conjunt de variables no endògenes que cal considerar com pertoca. En un altre cas, entendríem ben poc...
Sortosament disposem a hores d’ara d’un conjunt ampli de treballs i d’una nòmina nodrida d’autors i autores que s’han dedicat a pensar el País. És una tasca permanent, que potser caldrà modular i potenciar encara més, perquè la societat és canviant i el context en que s’insereix també. Són molt pertinents, en aquest sentit, les observacions d’Enric Juliana, per exemple, pel que fa a mapes i geopolítica. El que puga passar amb el Brexit, la política italiana, l’eix franco-alemany, a Brussel·les, o l’auge del nacional-populisme a Europa central i oriental ens afecta directament. No diguem ja el que puga passar amb la política espanyola, la formació d’un govern d’esquerres assetjat per una dreta insurgent... O amb Catalunya i el seu encaix, tan complex, amb la qual en tot cas compartim interessos econòmics que obliguen a la cooperació, i coses tan substancials com la llengua i un gruix important d’elements culturals.
La societat valenciana del segle XXI no és la de 1962. Si llavors es podia apreciar l’endarreriment industrial, a hores d’ara ens trobem amb una societat de serveis, en la qual la indústria i l’agricultura malden dramàticament per sobreviure i modernitzar-se, La societat valenciana és més multicultural, més complexa, té nous components, és urbana, ha de renovar-se econòmicament i socialment. I està envellint. No té el futur assegurat.
El País Valencià, juga bé les seues cartes? És competitiu? Pot viure de rendes, del turisme, de l’especulació urbanística, dels “negociets”? Ha desenvolupat una indústria cultural i audiovisual potent? Té incidència en àrees de recerca com la biotecnologia o la intel·ligència artificial? S’ha connectat amb els centres propulsors de la innovació tecnològica, ha desenvolupat iniciatives i sectors de futur? Fins a quin punt les fractures internes, el dèficit en comunicacions, l’infrafinançament i l’escassa inversió de l’Estat, no acabaran fent malbé l’avenir de les generacions ascendents, condemnades a un passar mediocre, a la precarietat o a l’emigració?
Són preguntes que cal fer-se. Ingredients de la reflexió necessària. Que ha d’incloure també, per descomptat, variables substancials com la identitat i el sentiment de pertinència, el desplegament polític i institucional, la relació amb Espanya i Europa, la llengua i la cultura, la convivència i els nous reptes de la sostenibilitat i la inclusió, començant per la inclusió a tots els efectes i d’una vegada per sempre de les dones. L’alternativa a un plantejament obert i inclusiu, seria la intransigència, la discriminació, el sotmetiment i, al remat, un nou autoritarisme. Com als anys 20. Com als anys 1939-1975.
Deia adés que sortosament hi ha una florida de llibres i concretament de volums col·lectius que es proposem com a objectiu precisament aprofundir i donar respostes a aquesta mena de qüestions. En donaré uns quants exemples. El 2017 aparegué El País Valencià avui i demà (Balandra), a cura de Jordi Muñoz, on un seguit d’autors i autores joves (professionals ben formats) analitzaven en capítols breus la política, la comunicació, l’economia, els canvis socials, el territori o les opcions generacionals a partir del canvi de cicle polític, del nou escenari obert arran del triomf del Botànic el 2015. El govern del territori, les àrees metropolitanes i les comarques centrals eren el tema del volum a cura de Nèstor Novell i Josep Sorribes Sumar per a governar-nos el territori (Balandra), publicat el 2019. Elies Seguí va coordinar Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur (Afers) el 2016, amb textos sobre innovació, internacionalització, capital humà, sistema financer o infraestructures. Amb pròleg del conseller Vicent Soler. Justament “Pensar el País Valencià” era el subtítol del volum Nació i identitats (Afers) aparegut el 2013 a cura de Vicent Flor. Amb textos sobre identitat valenciana (Ferran Archilés), definició nacional (Rafael Castelló), elits polítiques i qüestió valenciana (Anselm Bodoque), transmissió de la llengua (Brauli Montoya) i secessionisme lingüístic i identitat valenciana (Vicent Flor). També a l’editorial Afers s’ha publicat recentment (2019) el volum a cura d’Antoni Martínez i Bernat Identitat(s) a la cruïlla. Valencianitat i reptes territorials, amb pròleg del conseller Vicent Marzà (“Un país en construcció”). Es tracta d’un llibre que incideix especialment en les dualitats valencianes (valencià/castellà) i en la “triplicitat”, el tema de les províncies, les comarques i les fractures internes. Un volum considerable, precedit per una visió particularista de la història valenciana a càrrec de Vicent Baydal.
Els valencians, poble d’Europa. L’horitzó federal (PUV, coordinat per Joan Alfred Martínez Seguí, August Monzón i Francisco Javier Palao, publicat el 2019, és una mena d’aplec de materials amb gran diversitat d’autors que recull, en principi, les ponències de les Jornades organitzades el 2017 pel Grup de Recerca sobre Personalisme i Cosmopolitisme de la Universitat de València, continuació del que es publicà el 2008 sota el títol Vida amunt, nacions amunt. L’anomenat valencianisme dialògic, la identitat valenciana segons Baydal, el valencianisme de Miquel Adlert segons Àngel Calpe, i fins i tot un text sobre el principi foral de Maria Teresa de Borbón Parma, juntament amb aportacions de Salvador Enguix i Victor Maceda, Francesc Miralles i Amadeu Mezquida, entre molts més, configuren un panorama bigarrat. Molt bigarrat. O no tant...
Hi ha encara més llibres d’aquest tipus, amb un antecedent en la sèrie de volums col·lectius que va promoure País Valencià Segle XXI (Vint-i-una reflexions crítiques, 2009; Noves reflexions crítiques, 2009; Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve, 2009) o El País que volem, de la Plataforma pel Dret a Decidir (2017). No es pot excloure que n’apareguen més. Seria un bon senyal... El País que tants donen (interessadament) per cancel·lat, el que tanta por els fa i voldrien anul·lar o dissoldre en un no-país de foscor i indefinició, encara té corda per a estona. En la realitat del dia a dia, arran de terra, en les persones i el territori, i en les pàgines informades i analítiques de llibres com els ací ressenyats.
0