En un article recent feia una referència incompleta a un personatge valencià que mereix molta consideració. No es pot explicar tot en un text breu, evidentment, però de vegades la síntesi apressada pot provocar inexactituds inconvenients, i donar peu a visions esbiaixades i injustes. La referència, ni que siga sumària, hauria d’il·luminar i no confondre. Hauria d’indicar pistes més elaborades i consistents, sobretot en matèries greus.
En efecte, després dels entusiasmes frenètics de la immediata postguerra alguns, pocs, s’adonaren de la naturalesa exacta d’un règim de tancament, obscurantisme, tirania i opressió. I començaren a reflexionar. Alguns, no molts, evolucionaren en un sentit positiu de respecte, reconciliació i contribució pràctica a un canvi que s’entreveia molt difícil. La guerra civil fou molt dura, la revolució provocà crims i grans arbitrarietats, l’Església ferida beneí la revenja i la repressió en nom d’una croada contra els infidels, als quals no se’ls havia d’atorgar cap consideració, cap reparació. Així era molt difícil construir una societat inclusiva, habitable, generosa i justa. Amb la humiliació permanent dels vençuts, no s’anava enlloc. Amb un règim totalitari enmig de l’Europa democràtica, tampoc. I amb un centralisme uniformador i atroç, els valencians s’havien d’encarar, atesos els canvis socials en curs, al desdibuixament o fins i tot a la desaparició com a poble. Una triple exigència així doncs -ètica, de futur polític viable i de valencianisme-, va motivar el canvi d’actitud, tan lloable, d’algunes figures públiques molt representatives que s’havien sumat al franquisme, a València, en els temps convulsos de la guerra civil. Entre ells, per citar-ne alguns, Joaquín Maldonado Almenar i Martí Domínguez Barberà.
Aquest darrer -a qui em referiré- es va plantar una vegada, arran de la riuada del 1957, contra la incúria de les autoritats i la deixadesa per a resoldre problemes vitals dels valencians, i li va costar car. Li costà el càrrec de director del diari degà i la proscripció de l’escena periodística i dels àmbits públics oficials de l’època. L’europeisme el dugué també a esmenar posicions davant un règim que impedia l’aproximació i l’entrada al Mercat Comú, el germen de la Unió Europea. El liberalisme i la civilitat el dugueren a assumir postures democràtiques convençudes. Una evolució molt positiva i primerenca, per tant, que contrastava al seu favor amb altres exponents del seu entorn social.
Un contrast encara més marcat pel fet que el valencianisme el dugué a col·laborar amb energia en la tasca de redreçament cultural en tots els àmbits, enfortint la cultura pròpia, recuperant tradicions i subratllant els punts de referència indefugibles que ha de tindre presents una comunitat si no vols veure’s esborrada i perdre la mínima cohesió que és necessària per a perdurar en el temps. Martí Domínguez Barberà va ser un factor positiu en el camp del periodisme i de les lletres, com a autor (amb llibres com Els horts, Els Borja o Els nostres menjars i diverses obres de teatre). I en el camp cívic, com a referent per a tot un sector social de cara a la democratització i la revalencianització del País, en condicions d’entrada molt dures. Fixar la seua memòria en un moment determinat i fosc és injust.
L’aproximació al passat ha de fer-se amb cura. És fonamental per assentar unes idees, una visió de la societat, de les seues possibilitats i dels seus condicionaments. Certament, sense assumir el passat és difícil conformar un futur que no estiga a mercè de la ignorància i l’arbitrarietat.
I ací entra en joc la combinació subtil de dues dimensions igualment necessàries: la història i la memòria, la recerca rigorosa i l’evocació del passat.
Però la memòria és esmunyedissa. Sovint és autojustificatòria. Recordem el que volem recordar, esborrem el que incomoda i fa mal. La memòria és selectiva. La història, en canvi, ha de ser necessàriament incòmoda i inclement. Ha de reflectir la lògica interna dels esdeveniments per a facilitar-ne la comprensió. No pot reproduir o donar compte de tots els esdeveniments, de la totalitat de l’esdevingut, cosa inviable i que no té cap sentit. No pot proposar-se el mapa impossible d’escala 1:1. Però ha d’assenyalar totes les estacions del drama, tots els fets i episodis especialment rellevants que expliquen una trajectòria, un període determinat, l’esdevenir d’una societat. Ha de reconstruir la trama oculta, el revers del tapís de la història, mostrar els nusos que hi ha rere la façana impol·luta que els humans, selectivament, volem guardar com a memòria. Tot i que la memòria també és traïdora i es presenta quan menys l’esperes, i punxa, i fa mal, tant en hores diürnes com en alguns malsons.
Sovintegen els records i llibres de memòries que són edulcorats, pro domo. És ben sabut. El volum recentment publicat per Jordi Borja sobre l’organització que va fundar i que va dirigir (Bandera Roja, 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la Transició, Edicions 62, 2018) és un llibre simpàtic i informatiu. Però em sembla que té massa tendència a veure, en aquesta història que explica, allò més falaguer i positiu, allò que predeterminava o era precursor de les posicions futures de l’autor: Bandera Roja com projecte d’activisme social i organització popular, sense manies ideològiques. La història esdevé llavors fàcilment llegenda. La narració selectiva dels millors moments i de les millors intencions, i l’oblit de les pitjors errades i de les greus equivocacions.
És dur reconèixer que estàvem molt malament armats, en el pla de les idees, per a construir una nova societat democràtica. Sí, és cert, es pot pensar que la dialèctica de la història funciona així: buscant uns objectius d’una ambició desmesurada, radicals i utòpics, s’aconsegueix alguna cosa de menor entitat però tangible. Però també és cert que la incoherència en el terreny de les idees i el desconeixement de l’estat d’ànim profund de les masses populars (aquelles que després votaren, per a gran sorpresa, pel reformisme socialdemòcrata), no ajudà gens ni mica. I que aquesta incoherència entre la proclama democràtica i l’admiració pel règim soviètic o fins i tot per la revolució cultural xinesa passa factura. Quin desenfocament, el de tants que es dedicaven a criticar el “revisionisme” i el “tacticisme” o el “politicisme” dels qui proposaven aliances àmplies, pactes per la llibertat i uns objectius limitats de democràcia política (semblava poca cosa, la “democràcia burgesa”).
Però de desenfocaments ningú n’estava lliure. Més tard es va poder comprovar, a més, que les inèrcies internes i la cultura d’aparell preservaven reductes dogmàtics i rèmores insalvables del passat que esterilitzarien les millors i més generoses energies desplegades en la lluita antifranquista... Els desenfocaments estaven ben repartits. Uns veien la revolució a tocar, altres no s’alliberaven de marcs mentals inviables.
Coses d’una certa edat, coses de l’època. Potser el miratge de Maig del 68 hi ajudà. Precisament Jordi Borja comença el llibre amb una àmplia i interessant evocació de la seua experiència a París en aquell moment, que fou intensa. No voldria menystenir, de cap manera, amb aquestes observacions el llibre de Jordi Borja, que em sembla un llibre bàsicament honest i que aporta un munt d’informació. I que esdevindrà de lectura indefugible per a reconstruir un moment històric i per a reflexionar sobre una parella sembla que inseparable, l’entusiasme i la frustració. Per als antics membres d’aquella organització -probablement la més entenimentada i capaç de madurar de totes les que varen sorgir a l’esquerra del PC- serà altament evocador.
Tots ens equivoquem, per descomptat. I per a equivocar-nos menys, o per a no equivocar-nos tant, cal saber reconèixer els errors. Però no de manera ritual i superficial, sinó mirant de fer productiu aquest reconeixement i estimulant una visió històrica més àmplia i aprofundida. I ací entra en joc la història. Més enllà de la memòria. Però no contra la memòria.
0