Dionisio Ridruejo, Fernando Claudín, Javier Pradera: tres personatges, la vida i l’obra dels quals il·lustra, encara, moltes coses poc explicades de la història contemporània a Espanya. Tots tres -testimonis directes i en algun moment protagonistes- foren “dissidents”, però de característiques diferenciades. Per bé que compartien un denominador comú innegable, o més aviat dos: el distanciament decidit, inequívoc, respecte del seu arrenglerament primer i la capacitat d’encarar-se amb la seua consciència, de pensar per compte propi, d’assumir el risc de la dissidència.
Eren espanyols que raonaven, podríem dir manllevant una expressió de Gil-Albert: “un español que razona”, com si això fos una anomalia, una excentricitat. I no pot estranyar, coneixent tot el que va haver de veure i de viure Juan. ¿Com no havia d’admirar-se davant gent que raonava, gent que era culta i educada? Ell va patir, després del 1948, un exili interior horrorós, envoltat a València de gent com el capità general Joaquín Ríos Capapé, el governador civil Antonio Rueda y Sánchez Malo, l’arquebisbe Marcelino Olaechea i la resta de fuerzas vivas que dominaven una societat vençuda i humiliada. Quan el va retrobar Max Aub cap al 1969, sobrevivia (espiritualment) amb prou feines. Estava esgotat, moribund. Així ho va reflectir Aub a La gallina ciega.
Però el món és ampli, és sempre molt més. Enmig de la foscor hi havia veus que reflexionaven en una clau diferent. Ací em vull referir als tres homenots esmentats, que també varen viure, a dins o a fora, aquella època. Als quals bé podríem afegir uns quants més, com ara, per dir-ne alguns, Jorge Semprún, Juan Goytisolo, Juan Benet, Manuel Sacristán o Rafael Sánchez Ferlosio, que també varen raonar i dissentir, i en deixaren constància. Tots ells pertanyents -per origen, vocació o marc de referències- a la cultura castellana-espanyola, tots ells dissidents d’alguna cosa.
Personatges interessants, he apuntat. Dissidents del règim, per descomptat, però també d’altres ortodòxies. El règim franquista fou una dictadura de llarga durada, amb fases diferenciades, però amb constats de coerció i repressió que, si es tenia un mínim instint moral, invitaven a la dissidència. El contrast amb l’Europa democràtica era abrupte. La censura, l’oficialisme, la mediocritat imperant, el falangisme burocratitzat i el predomini d’un nacional-catolicisme obscurantista, eren insuportables. El moviment obrer i el moviment estudiantil, el sacrifici de molts militants d’esquerres, sobretot comunistes, i la resistència nacionalista, mantingué la flama d’una oposició real i efectiva, no retòrica o de saló.
En aquest context, Dionisio Ridruejo (1912-1975) fou un prototip de dissident. Com els que sovintejaren, a partir d’un determinat moment, als països de l’Est i a la Unió Soviètica. Havia estat un home del règim, feixista i falangista convençut. Participà en el dispositiu de Premsa i Propaganda franquista durant la guerra civil i després marxà amb la División Azul, a la guerra contra l’URSS al costat dels nazis, d’on retornà el 1942. A partir de llavors, tot i que durant bastant temps mantingué els lligams amb el règim, evolucionà cap a postures liberals disconformes. Al principi el va decebre la no realització de la revolució feixista. Després apamà la fal·làcia de tot plegat, i la realitat d’una dictadura personal, militar, clerical, que prolongava les estructures de poder i privilegi de l’Espanya eterna. Evolucionà cap a una mena de socialdemocràcia i participà en accions d’oposició. Conegué la presó i l’exili per motius polítics, bé que en to menor. Comptava amb valedors ben situats. Poeta, escriptor, orador, tenia a més el carisma de l’honestedat personal i d’una intel·ligència eloqüent i benintencionada. Jordi Gracia n’ha traçat una biografia plausible a La vida rescatada de Dionisio Ridruejo (Anagrama, 2008). Convé mirar-se els textos i llibres del mateix Ridruejo -alguns recuperats pel mateix Jordi Gracia- i també és il·lustratiu un volum com Dionisio Ridruejo, de la Falange a la oposición (Taurus, 1976), on una multitud d’autors propers en algun moment a Ridruejo glossen la seua figura. Interessant de cara a observar l’evolució de personatges que foren importants en el franquisme i que, per una raó o altra, se’n distanciaren en major o menor grau. La nòmina és extensa: de Camilo J. Cela a Laín Entralgo, de Narciso Perales a Serrano Suñer, de Torrente Ballester a Antonio Tovar. Per bé que també n’hi ha alguns d’un altre signe, i això és coherent amb la significació de conjunt de Dionisio Ridruejo, que passà, efectivament, del falangisme a l’oposició democràtica, on coincidí amb Juan Benet, Aranguren, Julián Gorkín o Vicent Ventura (en una primera etapa). I que mantingué posicions d’aproximació a Catalunya, es casà amb una catalana i traduí El quadern gris de Josep Pla al castellà. Al final els seus intents polítics -començà el 1956 amb el Partido Social de Acción Democrática, participà el 1962 a la reunió de l’oposició a Munic i acabà amb la Unión Social Demócrata Española-, no arribaren a res. Era un personatge ja arxivat en la nova era política de l’oposició oberta, de masses, i de la transició que vingué després. Més enllà del fet que va morir el 1975, el socialisme democràtic que preconitzava -en les condicions en què es produí la fi del franquisme- no el podia representar un dissident del règim, sinó el partit històric renascut, el PSOE, que tenia credibilitat i legitimitat. I així va passar, però la llavor dialogant i ètica de Ridruejo no fou estèril, tot i les contradiccions que arrossegava. Recuperar el respecte i la convivència després de la barbàrie que assolà Espanya fou molt costós.
Fernando Claudín (1913-1990) va ser un dissident d’un tipus molt diferent. Alt dirigent durant molts anys del PCE, formulà amb Jorge Semprún una esmena a la totalitat a la línia política defensada per Santiago Carrillo, cosa que es resolgué -després d’un llarg debat- en l’expulsió de tots dos de la direcció i finalment del partit, el 1964. Claudín és un cas interessant. Va viure la guerra civil, l’exili a la Unió Soviètica, la clandestinitat a França i a Espanya. Fou un home de partit, d’aparell. Però també un intel·lectual considerable. Havia fet estudis d’arquitectura i sentia passió per la pintura, a manera d’afició privada. Passà anys difícils quan l’expulsió del partit significà l’aïllament social i la pèrdua dels ingressos de què vivia, ell i la seua família, car era un revolucionari professional. Va sobreviure com va poder a París, amb l’ajuda de Jorge Semprún, va col·laborar amb Ruedo Ibérico, fins i tot s’integrà en el consell de redacció de Cuadernos de Ruedo Ibérico. Així figura al número 12 (abril-maig de 1967) de la revista, i al número 27 (agost-novembre de 1970) hi publicà l’article “La crisis del Partido Comunista de España”, on analitza les escissions protagonitzades per alguns prosoviètics del PCE arran de la crítica a la invasió de Txecoslovàquia, així com més en general la relació històrica amb el PCUS i la “subordinació política i ideològica a Moscou”, un hàndicap insalvable per al PCE i per a la credibilitat de la via democràtica al socialisme.
La revista que publicava l’editorial de José Martínez Guerricabeitia fou un fòrum ideològic molt viu en aquells anys, en la qual hi va tindre un paper destacat Jorge Semprún. Allà hi coincidien en llibertat exponents de l’oposició antifranquista, alguns de l’interior, fora del control de la direcció del PCE. N’hi havia que eren més aviat inclassificables, o proclius a l’anarquisme, com Joan Martínez Alier, altres adscrits al FLP, uns altres independents, intel·lectualment solvents. Un bon contingent acabarien ocupant càrrecs quan el PSOE esdevingué partit de govern. Però el PSOE en aquell temps -entre 1965 i 1975- pràcticament no existia com a tal: hi havia un magma de tendències sobretot esquerranes, llibertàries i radicals, que consideraven el PCE -que tanmateix agrupava el gruix de l’oposició efectiva a l’interior- un partit desfasat i rutinari, conservador. És clar que mentrestant s’havia produït el Maig del 68, amb epicentre a París.
No existeix una biografia de Fernando Claudín, i és una llàstima. El millor accés recent a la seua trajectòria es troba, em sembla, a l’entrevista a la seua filla Carmen Claudín a càrrec de Josep Maria Muñoz publicada al número 490 (maig 2022) de la revista L’Avenç. Allà s’explica amb detall l’evolució de Claudín, la seua decepció, l’assumpció del fet d’haver esdevingut un dissident que trenca amb les idees i les pràctiques que havien estat al centre de la seua vida anterior. Va començar a mirar amb ulls crítics i amb lucidesa el sistema despòtic instaurat a l’URSS, on havia viscut anys, i també els mecanismes de l’adhesió acrítica, que duien a acceptar l’inacceptable. “Jo he estat com ells, i sé per què són així”, explica Carmen Claudín que li deia son pare.
Sembla que un detonant de les diferències, que activà un canvi radical d’òptica, es produí ja el 1963 arran d’un debat, en una trobada amb intel·lectuals, sobre l’art abstracte. Carrillo defensà el realisme socialista i atacà l’art abstracte com a decadent i burgès. Més endavant sol·licitaria la intervenció de Josep Renau, que publicà un article en defensa de la seua idea de la funció social i propagandística de l’art en una revista del Partit (Realidad). És cert que agències imperialistes promovien l’expressionisme abstracte als Estats Units i que fins i tot el règim franquista es va permetre el luxe de donar suport a artistes abstractes o informalistes per a mostrar una pàtina de modernitat en exposicions i biennals. Però l’animadversió a la llibertat artística i a l’esperit del temps que representava atacar l’abstracció era mal símptoma. A alguns artistes militants d’aleshores, com Doro Balaguer, que practicava una abstracció cromàtica pura, els provocava perplexitat. Al cap d’un temps, tanmateix, la posició oficial del Partit en aquestes matèries canvià. És simptomàtica la intensitat que arribà a assolir el debat sobre l’art i l’estètica, les ideologies i la política en l’època franquista.
Fernando Claudín va escriure uns quants llibres a partir de la nova experiència de llibertat total de criteris que havia guanyat arran de l’expulsió del PCE. El 1970 publicà La crisis del movimiento comunista. De la Komintern al Kominform (Ruedo Ibérico), amb prefaci de Jorge Semprún. Més endavant publicaria Marx, Engels y la revolución de 1848 (1975), Eurocomunismo y socialismo (1977), Divergencias comunistas (1979), y La oposición en el “socialismo real” (1981), a més de la biografia Santiago Carrillo. Crónica de un secretario general (1983). Tres d’aquests llibres aparegueren a l’editorial Siglo XXI, amb la qual col·laborà estretament. L’amistat amb Faustino Lastra, impulsor de l’editorial, hi ajudà. Finalment fou nomenat director de la Fundación Pablo Iglesias, del PSOE. Hi hagué algun intent d’integrar-lo en una candidatura al Congrés dels Diputats pel Partit Socialista, però sembla que Felipe González no ho va veure clar. El 1988 ingressà al PSOE i fou nomenat president de la Fundació. L’obra de Claudín és mereixedora de consideració: són llibres informats, sistemàtics, que revelen una remarcable agudesa analítica. Coneixia molt bé el marxisme clàssic i la realitat del socialisme de tipus soviètic. Els esquemes mentals i la manera de raonar tanmateix no havien canviat tant, es podria pensar. La fonamentació que feia el 1977 d’una via democràtica al socialisme consistia en una mena de radicalització de la socialdemocràcia, però el rerefons intel·lectual era el mateix que abans. Aquell llibre, Eurocomunismo y socialismo era un assaig polític de gran qualitat, però restà encapsulat en una època que s’acabava. De fet, el 1982 tot això s’acabà. Vingueren nous temps.
Javier Pradera també fou un dissident, però de doble faç, com el déu Janus. Dissident del règim, d’on venia per tradició familiar. I dissident del PCE, al qual s’integrà el 1955 i del qual se’n va anar apartant -sense soroll- una vegada comprovades les limitacions de tot tipus. Ell no hauria fet mai el que Semprún amb el seu llibre-vendetta Autobiografía de Federico Sánchez (1977). Tenia una mirada lúcida sobre la societat espanyola i la inèrcia i la fortalesa del franquisme, raó per la qual xocava de ple amb el voluntarisme del PCE, que cap a final dels anys cinquanta convocava vagues generals polítiques sense seguiment de les masses, després d’abandonar la lluita guerrillera a final dels anys quaranta i proclamada la política de reconciliació nacional el 1956. Javier Pradera conegué Jorge Semprún en la clandestinitat de Madrid als anys cinquanta, on actuava amb el nom de Federico Sánchez. I segons sembla, fou ell qui influí en el dirigent clandestí que va encoratjar l’oposició intel·lectual al règim, i no a l’inrevés. Fou Pradera qui li obrí els ulls a Federico Sánchez, i preparà així la divergència tan reveladora que aquest protagonitzà juntament amb Claudín el 1964. Hi ha una certa coincidència a afirmar que Javier Pradera (1934-2011) fou una figura fonamental de l’assentament cultural de la democràcia a Espanya. Va desenvolupar un paper clau en el món editorial, tant a Tecnos com a Fondo de Cultura Económica, a Siglo XXI i a Alianza Editorial. També al diari El País, on va fer d’editorialista durant molts anys. I va ser fundador i co-director de la revista Claves. En una cultura tan oral com la madrilenya -tertúlies i sobretaules- la influència de Pradera com a conseller i assessor, des de la talaia de Prisa, com a eminència grisa, és incontestable. Pradera ha tingut més sort biogràfica, perquè comptem amb la biografia, a càrrec de Jordi Gracia, Javier Pradera o el poder de la izquierda. Medio siglo de cultura democrática (Anagrama, 2019) que fa un recorregut exhaustiu, informadíssim, sobre la vida i l’obra de qui tant va influir en l’esquerra i, especialment, el PSOE en els seus anys d’esplendor des de les empreses editorials i la plataforma d’El País. Per la seua banda, Santos Julià va publicar Camarada Javier Pradera (Galaxia Gutenberg, 2012), un volum sobre “els anys comunistes de Javier Pradera”, amb abundant documentació i textos del mateix Pradera. Perquè Javier Pradera va ser un militant del PCE, va ser detingut i processat, i ben d’hora va ser capaç d’enfrontar-se, ja el 1960, amb la direcció de París fent-hi arribar les seues precisions crítiques sobre la línia política del partit. La solidesa intel·lectual i la credibilitat ètica foren trets característics de Pradera, que
va influir i ha deixat un llegat remarcable.
El 2014 aparegué un text seu de gran interès sobre la corrupció, un llibre que havia romàs inèdit, escrit en 1994, amb el títol Corrupción y política. Los costes de la democràcia (Galaxia Gutenberg), amb un estudi introductori de Francisco Vallespín. És un intent seriós de comprendre les causes i les conseqüències d’un fenomen devastador, que sens dubte va desmoralitzar un gran contingent de demòcrates que s’havien embarcat en l’antifranquisme i en la política d’esquerres per motius de convicció, ètics, d’idees, no per conveniència ni per oportunisme. La magnitud del fenomen havia de respondre a alguna cosa. Era inevitable? Tenia res a veure amb el canvi de funció dels partits i la professionalització de la política? En qualsevol cas, el llibre pòstum de Pradera era una aportació substancial a l’anàlisi i la denúncia d’una de les pitjors xacres de la democràcia.
Pradera també fou professor de Dret Polític, per bé que el 1958 fou expulsat de la Universitat arran d’un processament, i com a tal treballà alguns temes en profunditat. Fruit d’aquesta vessant és sens dubte el llibre La mitologia falangista (1933 a 1936) (Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2014), recuperació d’un estudi sobre la ideologia i els antecedents del falangisme, que havia escrit cap al 1963 i que també havia romàs inèdit. José Álvarez Junco explica àmpliament la significació d’aquesta aproximació, jo crec que encara de gran utilitat i penetració, perquè coneixia “en directe” el rerefons, de la variant espanyola del feixisme.
L’avi -Victor Pradera, ideòleg i dirigent carlista- i el pare de Javier Pradera foren afusellats pels “rojos” al principi de la guerra civil. La seua peripècia vital -la seua doble dissidència- fou una veritable lliçó, una aportació decisiva, en el terreny cultural i polític, a la superació honorable del passat i a l’assentament i la consolidació -sempre insuficient, sempre amenaçada- de la convivència civil a Espanya.
La dissidència és un camí dur, com l’exili. Però quan la claustrofòbia esdevé insuportable, és l’única eixida. De vegades -o sovint- produeix fruits dignes d’esment en el pla de les idees. Igual com l’exili en produeix en el terreny literari.
2