La dreta espanyola, quina creu

El joc dreta/esquerra estructura la vida política d’Europa i el mon occidental des de fa molt de temps D’ençà de la revolució francesa com a mínim. No és cosa de fa quatre dies. Si es difuminava aquesta divisòria caldria replantejar-se models de pensament... La dreta, en principi, preserva valors tradicionals -l’ordre, la família, aquestes coses- i defensa interessos concrets, de propietaris, rendistes i gent benestant. L’esquerra vol introduir racionalitat i innovació. Desconfia dels drets de propietat, que voldria relativitzar, perquè considera que excloure les grans masses socials del mínim benestar és una barbaritat. Posa per davant el progrés social, la llibertat personal i la cerca de la felicitat, que no considera un pecat. Conjuga difícilment -sempre és qüestiona a si mateixa- l’individualisme, la llibertat de les persones, i la solidaritat -el gran valor del lligam social.

La dreta congela les relacions socials i instrumentalitza amb destresa la variable creences religioses, que recondueix al seu favor a través de la visió integrista de la religió, com a eina disciplinant o component d’un relat mític de la nació. Perquè la nació -o la nació “oficial”- és un altre element cabdal del discurs de la dreta, com l’autoritarisme o la repressió dels instints naturals en l’època de formació de les persones (o encara després).

Durant dècades tot això va ser evident, transparent, perquè era matèria viscuda. Les generacions que varen viure el franquisme -aviat seran, serem, residuals- ho tenen clar. Varen viure un món dominat per la dreta en tots els ordres: social, polític, ideològic, mental, festiu, quotidià... El franquisme era un règim militar totalitari, producte de la victòria en una guerra civil, feixista a l’inici i posteriorment decadent, dubitatiu, repressiu sempre, però qüestionat. El context internacional -derrotats el nacional-socialisme de Hitler i el feixisme de Mussolini que li havien donat un suport determinant en la guerra civil- no li era favorable. La prioritat de la croada anticomunista de la Guerra Freda i la voluntat de poder d’una persona “providencial” que s’ho va creure i va voler aprofitar-se’n al màxim -el general Franco- així com, potser sobretot, l’adhesió a la situació d’un seguit d’estrats socials que volien explotar amb grans rendiments econòmics la victòria fins a la sacietat, n’expliquen la llarga, llarguíssima, durada. Per això el pas a una posició secundària dels feixistes falangistes i l’ascens de la dreta catòlica, dels Propagandistes d’Acció Catòlica diocesana i de l’Opus Dei. I la persistència dels apparatxics del Movimiento Nacional que, com els del PCUS, impulsaren una perestroika per perpetuar-se al poder. Fraga Iribarne (AP, després PP), Rodolfo Martín Villa i Adolfo Suárez (UCD), eren això. Tots tres havien alçat el braç i havien vestit camisa blava.

Però el temps ha passat. I els condicionaments interns i exteriors son uns altres. Cal, per tant, mesurar-se amb noves coordenades. I amb què ens trobem? Què és avui la dreta espanyola?

El PP ha implosionat, ha fet un gran esclafit intern. La corrupció evident -per bé que encara caldrà de dir-ne “presumpta”- del germà d’Isabel Díaz Ayuso ha estat l’esca que ha detonat un conflicte llargament anunciat. Amb un assessor com MAR (Miguel Ángel Rodríguez), un aventurer radicalitzat, tot era possible, fins i tot qüestionar i anar a l’assalt del poder del PP, de Pablo Casado, del lideratge central. Mal assumpte. Però darrere -més enllà dels plets de família i dels interessos creuats- hi ha un tema estratègic fonamental. Ayuso no té cap problema de pactar amb Vox. Hi té molt bones relacions (especialment amb la seua base social). Casado dubta. És, en l’òptica de la dreta mediàtica i de l’ambient “nacional” de Madrid, un cagadubtes. I ells demanen cabdills, herois agònics, aspirants a dictadors. O si més no, personatges descarats que li canten les veritats al “lucero del alba”, que no tenen cap complex a atacar desaforadament l’esquerra, el contingut alliberador de la democràcia, els drets de les minories, les formes civilitzades.

L’altre component de la dreta és VOX. Amb nom de diccionari, reprodueix des de l’A a la Z tot allò que ja sabíem que era la dreta, sense cap idea o matís nou. Nacionalisme espanyol acrític. Reconquista. Odi als traïdors perifèrics, que voldrien desfer Espanya. Constitucionalisme molt dubtós, o fals, atès que volen anul·lar tot un títol de la Constitució, el que fa referència a les Autonomies, cosa que els fa automàticament anticonstitucionals, perquè el títol en qüestió és central, cabdal, i consubstancial al pacte constitucional del 1978. Odi als immigrants, als estrangers, en contravenció de totes les convencions sobre drets humans. Un veritable escàndol, que va en detriment dels desheretats, dels vulnerables, dels més indefensos, que també son éssers humans... I l’Església Catòlica encara no n’ha dit res, embolicada en la defensa dels seus privilegis i greus problemes (els abusos, que hauria de reparar).

¿Té una idea de l’Estat, del país, de les exigències de la nova geografia econòmica i política del segle XXI a Europa i al món, la dreta espanyola? Sembla que no. El PP dubta entre l’exemple d’Angela Merkel -heroica i admirable la seua acceptació dels refugiats en moments molt difícils- i l’atracció de Donald Trump (o Bolsonaro). Vox va pel camí d’Orban, i té al fons la figura inquietat de Vladimir Putin...

La Unió Europea i l’OTAN es miren perplexos aquesta dreta espanyola. No son de fiar. Amb el rècord de corrupció que té -al País Valencià -Camps, Zaplana, Fabra, Rus, Rita, Ripoll, Mazón (que no els condemna)- d’això en sabem més del que ens agradaria-, que de nou han revalidat, i amb la gran irresponsabilitat política que exhibeixen, de cap manera son idonis per a encapçalar una democràcia moderna digna de confiança. El que els va és el caciquisme del segle XIX, l’autoritarisme del segle XX i la corrupció de sempre. Bon vent i barca nova!