Gabilondo com a símptoma

És cert que el pas de el temps és imparable i reconèixer-ho és un signe d'intel·ligència. Resistir-se a les conseqüències crea personatges patètics. No obstant això, la renúncia d'Iñaki Gabilondo davant el panorama polític i mediàtic sona a rendició, a boxejador que llança la tovallola; en definitiva, és un símptoma preocupant i dolorós. Abandona la seva columna diària sobre l'actualitat política i ho justifica al·ludint a la seva edat i a l'afartament que li produeix el panorama polític actual. Argumenta, amb el seu peculiar estil, que «per sumar-se a el dia a dia d'una lluita partidista tan aferrissada cal unes forces que jo ja no tinc i una fe que flaqueja. No vull ser el cendrós pessimista de les 8:30 ». No ho sé, Iñaki, si és qüestió de forces o de tragaderes; de fe o de capacitat de resistència. Sovint el pesimisme és signe d’intel·ligència.

Me tem que la retirada de Gabilondo té alguna cosa a veure amb la deriva de la nostra societat, els seus referents i els seus valors (o manca d’ells). Quan la cultura és indústria i espectacle; quan l'acció política i el discurs parlamentari s'orienten a l'impacte mediàtic dirigit des de la publicitat, el màrqueting i la propaganda, i l'èxit es mesura amb les dades estadístiques de les enquestes, quan els ídols es fabriquen i es destrueixen, llavors no queda espai per a la reflexió serena. Dissortadament el púgil retirat no deixa un espai lliure per a un altre púgil més jove, encara que molts somien amb ocupar el seu lloc. La voràgine fa que els referents s'acaben. I la pèrdua de referents és una xacra de la nostra societat, més terrible que la caiguda de la borsa.

En el millor dels casos, són substituïts per altres millor adaptats. Aquest espai de llibertat personal i reconeixement intel·lectual és devorat per les estratègies de comunicació i creació d'opinió, incloent-hi la fabricació d'idees, veritats, líders i estats d'ànim. Ben pensat, parle del triomf de la banalitat fabricada. Les estratègies de manipulació es perfeccionen com un art i per això el cansament i la dimissió de Gabilondo -respetable i merescuda- són una mala notícia per a la llibertat de l'intel·lectual i la seva funció social, si és que en te cap.