Humanitat electoral

La cerimònia de votar no pot ser més austera, amb aqueix ambient de muntatge provisional, quasi improvisat, que adquireix en els col·legis electorals. El meu està situat en un institut en què unes vegades organitzen l'assumpte al gimnàs i altres a la biblioteca. Els votants ens acostem a la taula de la secció corresponent, manllevada de qualsevol aula, davant la qual segons en quins moments pot ser que ens toque fer cua, per a depositar la papereta en l'urna custodiada per uns pocs ciutadans asseguts en cadires escolars que, al llarg del dia, tenen la missió de garantir fins a l'avorriment la repetició d'un procediment tan senzill com rellevant en termes de ciutadania.

La visita al col·legi electoral em porta sempre a la memòria una novel·la que Italo Calvino va publicar el 1963, encara que està ambientada en els anys cinquanta, titulada La jornada d'un interventor electoral (La giornata d'uno scrutatore). Mescla de relat sociològic, psicològic i polític a un temps, és un llibre sorgit del vessant realista d'un autor famós per la seua sèrie de rondalles fantàstiques coneguda com la trilogia “dels nostres avantpassats” (la integren El vescomte migpartit, El cavaller inexistent i El baró rampant). Enquadrat, com dic, entre altres títols de l'escriptor de caràcter més realista, per exemple El núvol de smog o L'especulació immobiliària, el relat parteix d'una experiència personal del mateix Calvino als anys de la postguerra, en què va militar en el Partit Comunista fins que el va abandonar, decebut pel fet que la Unió Soviètica sufocara amb tancs la revolució democràtica hongaresa del 1956.

Amerigo, el protagonista de la novel·la, un home d'esquerres que ha aprés que “en política els canvis es produeixen per camins llargs i tortuosos”, l'experiència del qual l'ha tornat “una mica pessimista” i que està convençut, com l'escriptor, que “en aquells anys a Itàlia, el partit comunista també havia assumit, entre molts altres deures, el d'un ideal partit liberal, que mai no havia existit”, participa en unes eleccions com a interventor en un col·legi situat en el recinte del Cottolengo de Torí. La situació dona peu a una successió d'escenes, entre tristes i grotesques, de monges i sacerdots que acompanyen tota mena de personatges amb discapacitats físiques i mentals, en alguns casos molt profundes, per tal d'assegurar-se que depositen el vot a favor de la Democràcia Cristiana com a suposada manera de mostrar gratitud per la caritat que sobre ells practiquen les sacrificades religioses catòliques que els cuiden. A l'interventor comunista, aquell tràfec li dona peu a reflexionar en termes ideològics, ètics i socials sobre la condició humana, els seus límits i la seua manipulació. És una novel·la curta, com totes les de Calvino, però intensa en la introspectiva mirada sobre la humanitat.

De vegades, en la jornada electoral, que es fa molt llarga fins que tanquen els col·legis i comença l'espectacle de les dades i percentatges, rellegisc el llibre d'Italo Calvino. Resulta evocador el moment en què descriu l'obertura del col·legi: “Quan comencen a arribar els votants tot s'anima: és la varietat de la vida que entra amb ells; tipus ben diferents, els uns dels altres, gestos massa apocats o massa espavilats, veus massa fortes o massa apagades. però hi ha un moment, abans, quan els de la taula estan tots sols, i compten els llapis, un moment en què se t'encongeix el cor”.

I és molt commovedor aquest altre passatge escrit per un autor com Italo Calvino, que va lluitar al costat del seu germà amb els partisans contra Mussolini en la Segona Guerra Mundial mentre els seus pares eren ostatges dels nazis: “La democràcia es presentava als ciutadans sota aquestes despulles humils, grises, nues: a Amerigo a estones això li semblava sublim, en la Itàlia respectuosa des de sempre cap a tot el que siga pompa, fast, exterioritat, ornament, li semblava finalment la lliçó d'una moral honesta i austera; i una perpètua i silenciosa revenja sobre els feixistes, sobre aquells que havien cregut poder menysprear la democràcia justament per aquesta la seua tristesa exterior, per aquesta la seua humil comptabilitat, i s'havien reduït a cendres amb totes les seues fantasies i les seues gales, mentre ella, amb el seu pobre cerimonial de trossos de paper doblegats com a telegrames, de llapis confiats a mans calloses o insegures, prosseguia el seu camí”.