Immatriculacions: De qui és la torre del Micalet?

La inscripció des del 1998 a nom de l'Església catòlica de més de 30.000 propietats en tota Espanya, la seua immatriculació amb l'únic certificat de les diòcesis respectives, gràcies a una reforma legal del Govern de José María Aznar revertida en 2015, quan ja era molt tard per a detindre l'espoli, és motiu d'escàndol i, ara que el Govern de Pedro Sánchez n'ha fet pública la relació de béns afectats, farà parlar molt.

El problema no consisteix només en el fet que l'Església s'haja adjudicat la titularitat d'ermites, edificis i finques, sinó també, com assenyala el document publicat, en els béns de servei públic i els béns del patrimoni històric que han sigut inscrits a favor de les autoritats eclesiàstiques.

És una catedral un immoble que pot ser registrat com a propietat de l'Església o es tracta d'un bé patrimonial històric de la ciutat o del territori en què està ubicat? Pot una ermita secularment usada per les gents d'una localitat, fins i tot reformada i conservada amb fons del municipi, ser considerada sense més una propietat eclesiàstica? I els campanars d'ús civil?

En la llista d'immatriculacions figura la “santa església catedral basílica metropolitana” de València amb les seues “dependències complementàries”. També la torre del Micalet? 

El denominat “campanar nou”, com va ser conegut inicialment perquè va vindre a substituir una torre anterior, que els valencians van batejar prompte com “el Micalet” perquè la seua campana principal porta el nom de Miquel, en honor al sant del dia en què es va instal·lar, no és solo un emblema de València sinó que es va pagar amb diners de la ciutat.

Va ser, de fet, un projecte compartit del Consell de la ciutat i el capítol de la catedral, es va erigir sobre sòl municipal i estava inicialment exempt, és a dir, que va ser un edifici aïllat fins que una ampliació del conjunt catedralici el va absorbir. La magnífica torre octogonal d'estil gòtic, construïda entre 1381 i 1429, no sols ha fet sonar les seues campanes a efectes religiosos sinó que durant molt segles va marcar amb els seus sons (recuperats en les últimes dècades per l'antropòleg Francesc Llop i el Gremi de Campaners) els usos i costums de València. Un d'ells, vigent fins que es van derrocar les muralles el 1865, va ser el “toc de queda”, que advertia a la gent de l'imminent tancament de les portes de la ciutat.

El Micalet va ser també torre guaita i de senyals, des dels temps en què fogueres enceses en les seues altures (les “alimares” o “falles”, que donarien nom a la festa per antonomàsia de València), alertaven de la presència de vaixells de pirates barbarescos en la costa (d'ací l'expressió “moros en la costa”) fins a la mateixa Guerra Civil, entre 1936 i 1939, quan va centralitzar el sistema d'alertes antiaèries per a la defensa de la capital, passant per la senyalització de l'arribada de naus al port i el seu amarrament en la dàrsena.

Es tracta, doncs, d'una cosa molt més rellevant que el campanar d'un recinte religiós i la seua tipologia de campanile italià no és una excepció. Sense anar més lluny, a Castelló de la Plana, la torre del Fadrí, construïda ja en ple segle XV, s'alça a la Plaça Major, aquesta sí, com un element arquitectònic exempt i de titularitat municipal al costat de la cocatedral. 

El Micalet, que va presidir durant segles el perfil de València com una espècie de torre d'homenatge sobre el conjunt urbà i l'horta que el circumda, pertany a tots els valencians, creients o no, feligresos o no feligresos, com segurament altres edificis ara immatriculats. Pense en l'església de Santa Maria del Temple, que forma part del convent i col·legi neoclassicista construït en el segle XVIII, durant el regnat de Carles III, on se situa la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana, inscrita ara a nom de l'arquebisbat de València per obra i gràcia d'aqueixa espècie de desamortització invertida que ha fet possible l'arbitrària decisió d'un Govern del PP.