L'hora dels Verds

Davant l’inici de la COP26 aquesta setmana a Glasgow i les abundants notícies amb destacat i alarmant rerefons ambiental molts podríem pensar i pensem que ha arribat l’hora d’Els Verds. L’hora d’un necessari canvi econòmic i social que rectifique de manera urgent i profunda el lamentable camí que porta la societat humana en tot el planeta cap a la insostenibilitat. Una insostenibilitat que no sols ens aportarà una degradació i destrucció encara majors (ja n’estem tenint una gran demostració en temps real) dels ecosistemes naturals i la biodiversitat que contenen i alimenten. Una insostenibilitat que implica a nivell global grans desigualtats socials i econòmiques; pobresa, fam, malalties epidèmiques, i d’altres tipus, originades per l’actual modus de vida; conflictes i guerres centrades en el control o l’accés a recursos naturals i un futur, no llunyà, sinó lamentablement pròxim, ple de pors, inseguretats i dificultats econòmiques; no sols pels països subdesenvolupats (com es deia abans d’inventar-se millors eufemismes) sinó també pels (mal) “desenvolupats”.

Científics, especialistes, tècnics, economistes i molta gent correnta, estan pensant i expressant la necessitat de fer eixe canvi i reclamen que les mesures necessàries es manifesten en actuacions polítiques concretes, decidides i valentes. Unes mesures més cares que no fer res, però molt més barates que les factures que els esdeveniments derivats del canvi climàtic, l’erosió i desertificació, el dèficit d’aigua potable i d’aliments i pandèmies de les quals comencem a veure les orelles, ens anirà presentant, cada vegada amb més freqüència, l’obstinada realitat. Una realitat que no admet eufemismes, ni mentides negacionistes, ni cap altra estratagema del tipus mirar cap altres llocs o amagar el cap en un forat, per bonic que siga l’amagatall.

Sembla, doncs, que hauria d’arribar ja, a molts països, l’hora de les polítiques verdes, l’hora dels polítics verds en les institucions; vista la lentitud i poca empenta amb la que els partits més clàssics, tradicionals i conservadors (en el pitjor sentit de la paraula) aborden les necessàries i inajornables transformacions. No sols en la resta d’Europa s’han de veure eixes transformacions ecologistes; també calen a les nostres latituds, incloent el País Valencià. Tanmateix, assistim des de fa un temps al fet que els pocs polítics verds que han arribat a llocs de govern i administració no sols no s’incrementen, sinó que es redueixen, en contra del que molts pensem que hauria de passar. Molt recentment un lamentable fet, una veritable burrada (permeteu-me l’humor negre), en forma de cessament injustificat, ha incrementat el dèficit de presència verda a les institucions autonòmiques. L’incident de partida és molt lamentable i inacceptable, però s’ha tingut molta pressa en cessar a un alt càrrec sense haver conclòs una veritable investigació rigorosa que puga aclarir en profunditat i detalladament tots els incidents i tots els responsables concrets. S’ha triat un “cap de turc” que, damunt, no era de cap dels partits majoritaris de Compromís, sinó de Verds-Equo, per tapar una errada que necessita aclarir-se a fons i fer què, en tot cas, se sancione sobretot als responsables, a tots; però només als responsables. S’hauria d’haver aclarit primer que res de qui va ser la iniciativa de posar eixos animals per combatre incendis que, ja d’entrada, és una idea molt discutible; i qui era l’encarregat de controlar la situació en el dia a dia i de retre informes a la superioritat a partir del moment que van començar a morir animals (com a mínim a partir de la segona o tercera víctima), amb un informe detallat i explicacions verificables de les causes, més allà d’informacions difuses i de les múltiples hipòtesis difícilment creïbles i poc sustentades en dades, (almenys pel que fins ara sabem). També es podria haver seguit la cadena de possibles responsables o encarregats de supervisar la situació, des de treballadors i tècnics del parc, agents mediambientals de la zona, el director del Parc, els Serveis Territorials de Castelló, càrrecs de la empresa pública Vaersa, i càrrecs intermedis entre els més pròxims als fets i els serveis centrals de la conselleria: caps de serveis, subdirector general... fins arribar al director general (i si se vol, seguir pujant més amunt, posats a fer pujar més la pilota). Si entre els encarregats directes o en la cadena de responsabilitat, fins les altures, no han circulat informes oficials a través dels canals reglamentaris o s’han aturat a meitat camí, és difícil responsabilitzar als qui no s’han assabentat fins que ja era tard i el desastre irreversible. Algú no ha efectuat els informes o denúncies o expedients formals i oficials que corresponia haver efectuat o algú ha rebut els informes pertinents i no els ha fet arribar fins a les més altres instàncies... a les qui corresponga.

Però aquest fet concret, malauradament, només és un més d’una cadena d’esdeveniments en la qual persones destacades o anomenades per Els Verds han estat acomiadats o no renovats (la manera “formal” triada quasi sempre és discreta i eufemística) per causes no sempre clares, ni evidents, ni ben justificades, i el resultat és la pèrdua d’influència i capacitat de gestió del component verd en l’administració autonòmica valenciana. Aquesta deriva a la baixa és innegable des de la legislatura anterior (la primera del govern del Botànic) en la qual el partit ecologista va arribar al govern, amb la responsabilitat de gestionar una conselleria especialment apropiada per aquesta formació política, la responsable de medi ambient i agricultura (excepte una part, que per la denominada transversalitat, es compartia amb el PSPV). En aquell moment, que jo vaig conèixer en directe i des de molt prop, es va atènyer el cènit del “poder verd” en el govern valencià. Després ha anat minvant en la segona legislatura i amb alguns incidents més o menys foscs com el relatat ara.

Potser alguns pensaran que Compromís ja es suficientment verd, sense necessitat de verds i ecologistes en el govern valencià per desenvolupar polítiques ecologistes. Però jo ho dubte molt. Iniciativa del Poble Valencià (IPV) s’ha mostrat sempre sensible a aquesta problemàtica; tant, que en algun moment jo mateix, com a portaveu d’Els Verds-Esquerra Ecologista, vaig arribar a defensar una fusió o federació o la forma de col·laboració que s’acordara, sempre estreta, amb IPV, cosa que malgrat algun document signat en eixa direcció, no es va arribar a materialitzar. Iniciativa també va tindre un moment molt oportú d’aproximar-se als Verds valencians, estatals i europeus durant el procés de formació del partit Equo (ara Verdes-Equo), del que formem part, com entitat federada, Verds-Equo del PV. Malauradament, en algun moment del procés aquesta via es va suspendre i IPV no va donar el pas d’entrar en (i segurament liderar) Equo. Iniciativa es sent molt pròxima a Els Verds, però no és un partit verd i això resulta palès en les seues prioritats polítiques i en moltes altres coses que ara seria llarg resumir. El fet és que tampoc ens ha defensat excessivament a l’hora de mantindre una major “quota verda” al sí de Compromís, ni del govern valencià. D’altra banda, el Bloc (ara anomenat Més Compromís) que en el passat ha subscrit pactes amb Els Verds, com per exemple el pacte municipal del 2007, que mai em cansaré d’agraïr, donada la delicada situació en la que va quedar el partit ecologista quan la direcció d’Esquerra Unida d’aquell moment (Gloria Marcos i Ricardo Sixto) ens va excloure de cap lloc raonablement d’eixida en la primera vegada que Compromís (la primera versió, diferent a l’actual) es presentava a eleccions, malgrat haver sigut dels qui més férem per donar suport a aquest projecte. El Bloc té bases amb molt de component ecologista, especialment a les comarques centrals i és innegable una bona sintonia de part de la seua militància amb l’ecologisme, però també té sectors molt refractaris a aquest moviment. Recordem per exemple a destacats líders “paranyeros” de la Plana de Castelló, o d’altres que són defensors de la caça, o d’altres vinculats al món agrari que recelen dels ecologistes, com enemics del món rural. No és la tendència majoritària, estic segur, perquè també tinc molts bons amics al sí de Més Compromís, totalment coherents amb l’ideari verd i la sostenibilitat, però la diversitat de tendències internes i el fet que com organització tinguen altres prioritats, molt respectables, fan difícil considerar a aquest partit com una opció política nítidament verda o ecologista.

No tinc espai ací per analitzar perquè tampoc el PSPV o Unides-Podem poden considerar-se entitats verdes, malgrat que tinguen destacades personalitats i militants molt informats i amb sensibilitat per aquesta corrent política. Un fet clar és que l’únic referent nítidament verd, reconegut pel Partit Verd Europeu, entre les entitats polítiques del nostre territori, és Verds-Equo.

Arribats a aquest punt el que vull concloure és que, quan més necessiten polítiques verdes i polítics verds (homes i dones) sembla que la nostra situació política no sols no afavoreix el seu protagonisme, sinó que el redueix. Segurament açò no és sols un aspecte “aparent” sinó que té implicacions en la política real del nostre govern actual (sempre molt més avançat en aquest tema que els anteriors governs conservadors que hem patit, no vull que ningú puga interpretar que no sé apreciar les diferències).

Aquesta situació es manifesta de múltiples maneres en els fets reals i les actuacions de l’actual govern valencià. Es tradueix en coses com una política forestal que no acaba de separar-se de la que es feia fa dècades amb l’Icona franquista, o en la concepció errònia del progrés i el desenvolupament sostenible, malinterpretat com a creixement indefinit de les infraestructures insostenibles, com ara l’ampliació del port de València, l’AVE, les carreteres redundants i devoradores de territori o la manca de recursos i inversions en les actuacions de millora i protecció eficient dels espais naturals, o les poques, erràtiques i disperses actuacions en l’establiment d’un model viable de desenvolupament rural digne, equitatiu i amb futur. O, molt recentment, en l’enfocament de l’expansió de les energies renovables que acabaran ubicant-se, en contra del que diu la mateixa normativa reguladora, en sols no urbanitzables, de naturalesa agrícola i forestal, amb el dolor i estranyesa de les poblacions d’interior. Sé que moltes d’aquestes errades no són imputables ni a Compromís ni a Unides-Podem, sinó a l’altra part del Botànic; però mostren clarament la poca empenta verda que encara tenim a les nostres institucions i una indicació del camí que ens falta per recórrer. I no podem esperar al 2100, que com dia aquell, tots calvos, i aquesta vegada, realment tots.

El fet és que ara és l’hora dels verds, però cada vegada en són menys en les institucions que haurien de fer polítiques verdes. Una mala notícia; però el remei el tenen, sempre, els ciutadans.