Memòria i desconstrucció

Han hagut de transcórrer quaranta-set anys des de la mort del dictador perquè el 21 d'octubre passat entrés en vigor la Llei de Memòria Democràtica, una llei imprescindible per a la reparació de les víctimes del cop militar del 36 i de la repressió franquista, i també imprescindible per a la dignitat democràtica de la societat espanyola. Gairebé mig segle de “modèlica Transició” que fins avui no havia estat capaç de denunciar i desvetllar les atrocitats del règim franquista i rescabalar la marginació, el silenci i la memòria de les seues víctimes. Una llei, el mèrit de la qual és tan simple com protegir els valors de la democràcia, i reparar la dignitat dels que van patir quatre dècades de repressió totalitària. Una llei que reconeix la tasca sanadora de la memòria per al respecte en una societat plural.

La societat espanyola ha patit al llarg de la seua història moderna la intransigència religiosa instrumentalitzada per tribunals inquisitorials, l'absolutisme monàrquic repressor de qualsevol forma de liberalisme polític, i tot això va obstaculitzar la modernització social, el desenvolupament cientificotecnològic, les cultures d'avantguarda i moviments d'emancipació. El cop militar del 36 i el règim franquista (1939-1978) -primer d'inspiració feixista i després camuflat sota la disfressa del nacionalcatolicisme- va ser el darrer episodi de totalitarisme que ha viscut la nostra societat. Des de la constitució del 1978, la societat espanyola tenia pendent “un deure moral i de memòria amb les persones que van ser silenciades, perseguides, empresonades, torturades i fins i tot van perdre els seus béns i fins i tot la seua pròpia vida en defensa de la democràcia i la llibertat” (Preàmbul de la Llei). La memòria, el reconeixement, la reparació i la dignificació de les víctimes del cop d'Estat, la Guerra d'Espanya i la dictadura franquista és un acte ineludible per a la democràcia que ha trigat massa a produir-se. El silenciament de les víctimes i els vençuts conté dolor i humiliació: la història no es pot construir des de l'oblit.

Com recorda el Preàmbul d'aquesta Llei, les violacions dels drets humans durant la Guerra i la duríssima repressió de la postguerra i la dictadura franquista havien estat condemnades ja a l'informe de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa (París, 17 de març de 2006 ), que reconeix que durant la dictadura franquista el sistema polític autoritari va reprimir sistemàticament qualsevol forma d'oposició política provocant processos judicials il·legals, desaparicions forçades, execucions extrajudicials, detencions arbitràries en camps d'internament, treballs forçats, tortures, violacions i fins i tot el segrest massiu de nounats.

La llei de memòria democràtica manifesta un doble objectiu: per una banda, fomentar el coneixement de les etapes democràtiques de la nostra història i dels qui individualment i col·lectivament van lluitar per la democràcia, i, per altra banda, preservar la memòria de les víctimes de la Guerra i la dictadura franquista. El règim franquista va imposar des de la guerra una poderosa política de propaganda que criminalitzava en allò polític i en allò religiós els ideals de llibertat i republicanisme, deformats com desordre, revolució i guirigall, criminalitzant políticament i judicialment els defensors de l'ideari laic i republicà. Sembrant el terror, el franquisme va aconseguir emmudir les víctimes convertides en culpables. A més dels assassinats i les condemnes a mort o a presó en judicis sumaríssims emparats per una legislació militar sense garanties, pròpia d'un estat d'excepció, milers i milers de persones de bé es van refugiar en un dolorós i pervers silenci interior.

Mentrestant, el règim erigia monuments commemoratius, emblemes, estàtues i panteons per qualsevol racó del país i feia ús de tots els mitjans de propaganda al seu abast per manipular la societat exalçant déu i pàtria, emblemes de l'aniquilació de la República i els seus valors de llibertat. Es van inscriure els noms dels caiguts a les esglésies, es van establir dates commemoratives i es van nomenar municipis, infraestructures, carrers i avingudes en honor als que van protagonitzar el cop d'Estat contra la democràcia republicana, a qui van liderar els nous pilars de la dictadura i van contribuir a la glòria del règim franquista.

Més enllà del silenci interior dels perdedors, de l'autarquia ideològica i moral del règim franquista, la retòrica triomfalista del règim no arribava a la resta del món i tots sabien què passava a Espanya. Aquesta manipulació perversa de la memòria basada en la humiliació dels vençuts va construir el projecte memorial més insultant al Valle de los Caídos, inaugurat pel dictador l'1 d'abril de 1959 per commemorar el vintè aniversari de la «victòria». Aquesta expressió suprema de la memòria totalitària del règim ha estat corregida recentment i les seues despulles exhumades. Ara correspon seguir en el camí d'aflorar l'altra memòria, la memòria democràtica que es va mantenir viva i silenciada dins i fora de les nostres fronteres, a cadascun dels exiliats, als combatents antifeixistes, a les organitzacions obreres i universitàries, als cercles polítics i artístics de la clandestinitat, en tots els que es van oposar a la dictadura des de tants àmbits. Construir la memòria democràtica implica desfer la gran mentida edificada per la memòria totalitària del franquisme. Una tasca col·lectiva i pacient, perquè la llei –que en definitiva no és més que una norma escrita– serveixi per avançar en la recuperació de la dignitat del nostre país i en els ideals del republicanisme. I mentre avancem en la bona direcció, una cordial salutació: “Salut i República”.