Ni monarquia per càsting ni República per castic

0

No sóc historiador. Però la fuga comunicada ahir per Joan Carles de Borbó m’ha retrotret a les meues classes de batxillerat quan un professor desesperat intentava fer entendre a una trentena d’adolescents què nassos va passar a l’Espanya del segle XIX. M’ha vingut al cap un homònim meu: Amadeu de Savoia. Amadeu I va passar a la història com “el rei electe”. Va regnar durant solament 3 anys, en els quals va veure desfilar 6 governs. Ell no va accedir a la corona d’Espanya per ser fill de ningú sinó perquè van anar a buscar-lo.

M’ha vingut al cap este passatge curiós de la Història d’Espanya perquè hi trobe algun que altre paral·lelisme amb el moment que estem vivint. Amadeu I va arribar en un moment de profunda inestabilitat política i de crisi econòmica, amb els carlistes de nou mobilitzats per fer tornar Espanya a l’absolutisme i el procés independentista a Cuba en marxa. Exiliada la reina Isabel II, les Corts Constituents van redactar un nou text en el que es definia Espanya com un estat monàrquic. Una monarquia, sí, però sense rei ni reina. La república no era contemplada com una opció pels poders fàctics del moment i segurament, en aquell moment concret, els revolucionaris republicans i demòcrates no tenien suficient empenta per fer prevaldre les seues tesis (La I República arribaria després de l’abdicació del de Savoia). Així les coses, l’Espanya de l’època es va llançar a la recerca per tota Europa d’un monarca postís.

Més recentment, totes i tots hem escoltat alguna volta eixa frase tan gastada que de tant en tant s’escola en les tertúlies polítiques que diu que “no olvidemos que Franco murió en la cama”. Així és, el dictador va morir al llit i la democràcia gairebé es va precipitar sobre la vida dels espanyols com una pluja que un cel negre no podia contindre ja per més temps. Va arribar més per inevitable que per buscada.

Com va passar amb l’exili d’Isabel II, com va passar amb la mort de Franco, ara de nou, la Història enxampa als polítics espanyols amb el peu canviat: La monarquia borbònica, la clau de volta que subjecta tota l’arquitectura del règim de 1978 s’està autodestruint. Sí, autodestruint. Per voluntat pròpia. Sense insurreccions populars. Sense majories republicanes a les Corts Espanyoles; ni cap debat, ni seriós ni oficiós, al respecte. Comptat i debatut, pot ser ens cal preguntar-nos si, a mesura que avance la descomposició de la vigent monarquia, passarà com al 1975-78 i la República arribarà quasi més per castic que per desig i de la nit al matí tots els monàrquics seran fervents republicans o si passarà més aviat com al 1868-69 i veure’m al ministre Ábalos i a Iván Redondo en una mena de càsting d’Operación Triunfo entrevistant a personatges amb cognoms molt llargs i implorant-los per favor si volen regnar-nos, que tenim solet, paella i sangria.

I és que em tem que, en esta Espanya de nostàlgies i temes tabú, igual que els hi ha hui al Congrés dels Diputats que volen conduir-nos a un franquisme sense Franco, dins de no massa temps hi veurem als grans partits volent-nos conduir a una monarquia sense rei. Serà digne de veure i no dubte que els mitjans addictes al règim seran capaços de convèncer a una mayoría de españoles de com de possible, desitjable i avançada és esta forma d’estat.

Però més que el soroll de tot l’esperpent que vivim i continuarem vivint a l’aixopluc de la carpa de circ de la monarquia, a mi em preocupa més el silenci sepulcral que “regna” fora d’ella. Tracte de pensar (de veritat que ho estic intentant amb totes les meues forces), en el moviment republicà a Espanya. Pense i pense i com diu aquell: no me viene nada. El republicanisme, com a tal, no existeix (no entrarem ací a la qüestió del republicanisme català). No té una forma definida, no té uns partits referencials, no hi ha cap projecte o via dissenyada. Forma part, també, de la nostàlgia. En este cas, de grupuscles d’esquerres arraconats mediàticament i discursiva pel juancarlisme/felipisme dominant. Per molta gent, es tracta d’una foto en color sépia de quatre iaios amb banderes tricolors muntant una paradeta per repartir xapes en una manifestació del primer de maig. I que ningú s’ofenga, perquè no ho dic amb maldat ni amb cap tipus d’alegria. Ni tan sols en el tema de l’obertura de les fosses (tan obvi i tan obscè que hauria de ser indiscutible a una democràcia consolidada), el republicanisme sembla tindre la suficient força com per fer valdre el seu relat.

I a pesar de tot això, és ben conegut que el CIS fa mesos i mesos que no pregunta per la monarquia, i tots i totes sabem el motiu. I jo em pregunte: i no serà que hi ha més republicans i republicanes dels que sembla però que ningú els vol comandar? És que tant ens ha constret i alienat el discurs oficial (el de la infanta que somriu mentre el iaio es fuga i el president del govern lloa el paper de Carrillo en la restauració borbònica) que no som ja capaços de veure les oportunitats històriques ni tan sols quan les tenim davant dels nassos?

Crec fermament que existeix un espai polític ampli, que va més enllà de l’esquerra, que va més enllà del republicanisme tradicional, més enllà dels sobiranismes estatals o perifèrics que considera prioritari un canvi profund del model; una regeneració profunda en l’arquitectura institucional i politicoadministrativa d’Espanya. Un espai polític que té fam de propostes valentes de futur, no de nostàlgies del passat, que vol una eixida cap avant i no una reculada cap arrere. Malgrat la seua existència, este espai està hui en dia políticament desarticulat, doncs les forces regeneradores semblen aspirar solament a posar pegats a l’actual model i l’única opció que planteja canvis de calat ho fa en clau involucionista i lampedusiana. Una articulació republicana, superadora de l’actual model i confederal no sols és possible sinó que esdevé necessària.

 Va dir Manuel Azaña, president de la Segona República que un dels problemes d’Espanya és que tothom es pregunta què passarà però ningú es pregunta què farem. Pot ser ha arribat el moment de parlar del que hem de fer, doncs tot el que havia de passar, ja està passant. 

Etiquetas
Publicado el
4 de agosto de 2020 - 11:26 h

Descubre nuestras apps

stats