La persecució de Sergio Ramírez i la deriva política de Nicaragua

El 2 abril de 1987 era investit doctor honoris causa per la Universitat de València el poeta i religiós Ernesto Cardenal, qui exercia aleshores com a ministre de cultura a Nicaragua. Poc abans, en una visita a Managua, el papa Joan Pau II li havia exigit públicament que abandonara el ministeri de cultura i regularitzara la seua situació retractant-se del seu compromís polític amb el sandinisme. Sergio Ramírez formava part també d'aquell govern revolucionari, que aspirava a construir una nova Nicaragua. Com vicerector, vaig tenir l'honor d'acompanyar a Ernesto Cardenal durant la seua estada a València, juntament amb la professora de literatura lartinoamericana Sonia Mattalia i, durant diversos dies, vam compartir converses inoblidables. Era un moment crític per al sandinisme redemptor de la corrupta dictadura somocista, acorralat a Nicaragua pel stablishment i en el context internacional per una oposició oberta de les potències contràries a la consolidació d'un moviment revolucionari que recordava massa a la revolució cubana i amenaçava amb estendre els ideals del comunisme.

Al començament dels anys 1990 vaig visitar León i Managua amb el meu col·lega i amic Francisco Montes, professor d'estadística, en el marc de la cooperació entre la nostra Universitat de València i la de León, en Nicaragua. Era el començament de la crisi i involució del sandinisme, que acabava de perdre les eleccions. Daniel Ortega havia estat fins aquell moment líder del sandinisme i president del govern. Successius triomfs de partits conservadors van aguditzar la crisi i Ernesto Cardenal va abandonar el FSLN el 1994, en protesta per la deriva que li imprimia el líder Ortega; més tard va donar suport a el moviment renovador dins el sandinisme MRS en les eleccions de 2006, com feren altres intel·lectuals, entre ells Gioconda Belli i Sergio Ramírez.

Des de la seua sortida delsandinisme Sergio Ramírez s'ha mantingut com un escriptor de reconegut prestigi, intel·lectual independent i crític, que sovint a participat en tribunes de prensa i conferències. Quan en 2018 va rebre el Premi Cervantes, el va dedicar a “els nicaragüencs assassinats aquests dies per reclamar justícia”. El retorn d'Ortega estava resultant catastròfic per a les llibertats en aquell país. En el seu últim llibre, acabat de publicar, Tongolele no sabía bailar, Ramírez relata les protestes de 2018, quan van morir almenys 300 manifestants reprimits per la policía i els paramilitars. La deriva repressora de la dissidència que ve practicant Daniel Ortega des del govern assenyala ara directament a Sergio Ramírez. Resulta tràgic que un país empobrit, que tantes esperances va posar en el moviment d'alliberament representat en els anys 1980 pel sandinisme, acabe governat sota la tirania dels que han traït aquells ideals de lluita contra la corrupció i ara persegueixin la llibertat i la dissidència. L'amenaça i el terror no només van contra Sergio Ramírez, sinó contra tot el poble nicaragüenc, avui víctima de noves formes de poder autoritari i corrupte. Una immensa tragèdia que la pressió internacional i especialment dels països llatinoamericans haurien d’aturar.