Provincianismes

Excel·lent escriptor i prestigiós reporter, Ryszard Kapuschinski reflexionava sobre el significat del provincianisme en un clàssic assaig sobre Heròdot i les seues indagacions sobre els pobles i les cultures de l'Antiguitat. Apuntava Kapuschinski que solem concebre el provincianisme des d'una òptica espacial o geogràfica. El provincià és aquell l'univers i l'horitzó vital del qual es limiten a l'espai original, allà on habita, on troba la seva manera de ser i de pensar, els seus valors, on habiten “els seus”. Construeix així la seua identitat i la seua vida mirant la resta del món des del desinterès, la rivalitat o l'estranyesa. Supose que hi ha gradacions en aquesta dimensió del provincianisme, que va des del localisme del barri, al poble, la comarca, la nació o la pàtria, una actitud contraposada a la de qui mira el món i les seues cultures infinites amb passió i curiositat.

A diferència d´aquesta perspectiva territorial del provincianisme apuntada per Kapuschinski, el poeta i pensador britànic T.S. Eliot analitzava una altra faceta del provincianisme: la dimensió atemporal o anti-històrica. En un assaig sobre “Virgilio”, publicat el 1944, en plena crisi internacional i de conflicte bèl·lic mundial, advertia Eliot sobre els qui -segons les seues pròpies paraules- “confonen la saviesa amb el coneixement i el coneixement amb la informació.” Mostrava així el seu espant davant dels qui pretenen comprendre i resoldre les grans qüestions de la humanitat mirant només el present, mitjançant la tecnologia sagrada en un món i una humanitat pensats en termes d'enginyeria. En aquesta actitud veia Eliot una forma de provincianisme, a la qual no encertava a donar nom. Potser avui, saturats d'utensilis, artefactes i tecnologia, en diríem tecnocràcia. El tecnòcrata és provincià en la seua fe religiosa en la tecnologia, encara que no professe un provincianisme de terrer, de pàtria o de país. El que crida l'atenció del seu presentisme és la ceguesa temporal, la ignorància del sentit, el significat i la importància de la història. En el millor dels casos, el tecnòcrata provincià concep el passat com a avantsala del present, successió d'esdeveniments heroics, on idees, hàbits o invencions van ser útils però avui estan superats. Aquest tràgic provincianisme atemporal concep el món com a realitat exclusiva dels vius, un present pla, on no hi participen els morts. Des d'una òptica intel·lectual i cultural, suposa una pèrdua tràgica de la rica tradició artística, intel·lectual, en definitiva, del patrimoni històric de la humanitat. El perill del provincianisme atemporal, afirmava Eliot, és que tots els pobles de la terra poden existir en el present ignorant tota la riqueza del passat que els ha portat a ser el que són.

Tot provincianisme -tornem a Kapuschinski- expulsa de l'univers els qui, no satisfets amb la mirada curta, es veuen forçats a convertir-se en viatgers, fugitius, apàtrides o ermitanys. Mig segle després de les reflexions d’Eliot, en temps de globalització, floreix paradoxalment el provincianisme més groller, les arrels presentistes i tecnològiques del qual combaten el cosmopolitisme i l'interès per les societats i les cultures, actuals i del passat. Tant de bo siguem capaços d'alçar la mirada més enllà del terrer, més enllà del present, per comprendre que la clau està en la història. La història de cada ésser humà i la història de la humanitat, que és la seua memòria més rica i fecunda.