Paper mullat per als menors, 30 anys després

Deia Rainer María Rilke que “l'única pàtria que té un home és la seua infància”. No obstant això, per molt que s'ha enaltit amb frases la infància, la crua veritat és que en tots els segles els xiquets –per ser els més febles- han patit fora mida en tots els continents: abusos sexuals, esclavitud, infanticidi tolerat en multitud de països al llarg de la història, maltractaments i humiliacions, sobreexplotació en el treball, pornografia i prostitució infantil, mendicitat forçada, segrest i trànsit de xiquets i xiquetes, sacrificis d'assassinat per a congraciar-se el seu poble amb els déus… Serien interminables els exemples de tota aquesta tirallonga de dolor i amargor que han patit i pateixen els menors. Citem, per exemple, que a la Roma clàssica, els llaços sanguinis comptaven molt menys que els vincles electius i molts fills eren abandonats pels seus pares, igual que succeïa amb els fills dels esclaus quan l'amo no sabia què fer amb ells. Citem també el llibre La situació de la classe obrera a Anglaterra de Friedrich Engels, on es retrata com el capitalisme exigia als xiquets de sis anys treballar fins a 14 hores diàries, la taxa de mortalitat era del 40% i multiplicà per quatre malalties com l'escarlatina, la tos ferina, la pallola o la pigota.

En 1989, fa ara 30 anys, es va aprovar la Convenció dels Drets del Xiquet, i des de llavors, el 20 de novembre se celebra el Dia Universal del Xiquet proposat per l'ONU.

Aquest tractat només ha deixat de ratificar-lo un país: els EUA. Un dels motius que el país més poderós del món no haja ratificat encara la Convenció és que alguns dels estats que conformen els EUA desitgen reservar-se el dret a la pena de mort a menors d'edat, pràctica que està prohibida per la Convenció. Els qui no van voler ratificar-lo van ser els membres del govern del partit republicà del president George Bush (pare), el magnat que fins que van arribar els atemptats de l'11 de setembre de 2001 tenia vincles econòmics i proveïa d'armes l'acabalada família d'Ossama Bin Laden. L'oposició a la Convenció també ve promoguda per part d'alguns grups religiosos conservadors.

Aquest document és un acord entre estats, per la qual cosa té força jurídica i és d'obligat compliment per part dels estats que l’han ratificat, és a dir, té un caràcter vinculant i tots els països signants queden compromesos a acomplir les seues disposicions. Cal recordar que el primer pas cap al reconeixement dels drets de la infància –dins la qual es considera els menors de 18 anys- es va donar en 1923 quan Eglantyne Jeeb –fundadora de Save the Children Found conceptualizà per primera vegada la infantesa com a un col·lectiu que ha de ser objecte de mesures especials de protecció per a garantir el normal desenvolupament material i espiritual. Aquest va ser el primer document i va constituir l'anomenada Declaració de Ginebra, de 1924, després de la fi de la I Guerra Mundial i la preocupació que va constituir centenars de milers de xiquets orfes. El ben cert és que no van poder posar-se en marxa els seus continguts perquè a penes dues dècades després el món va viure una altra guerra encara més brutal que l'anterior. Finalitzada la II Guerra Mundial, a l’empar de l'ONU i la creació de la UNICEF es va reprendre el procés amb una Declaració dels Drets del Xiquet que va culminar el 20 de novembre de 1959. Aquesta Declaració constava de 10 articles que detallen una sèrie de drets generals, però que no implicaven cap compromís per part dels Estats, que no estaven obligats al seu compliment.

Per tot això en 1978 es va proposar l'elaboració d'un altre text –de 48 pàgines- la redacció del qual va culminar, després de deu anys de negociacions, en el redactat definitiu de l'actual Convenció dels Drets del Xiquet de 1989 –que en 54 articles introdueix, amb més precisió, molts aspectes no tractats anteriorment i que assenyalen nous drets polítics, civils, econòmics, educatius, socials, sanitaris i culturals com a pedra angular d'un món civilitzat.

Assenyala la Convenció que qualsevol menor té dret a un nom i una nacionalitat. Aspectes com la no discriminació; l'interés superior del xiquet; el dret a ser alimentat, a ser atés sempre que estiga malalt o que siga deficient, inadaptat, orfe o abandonat. El dret a ser socorregut el primer en cas de calamitat, i a ser protegit de qualsevol explotació. El dret de ser educat per a posar les seues millors qualitats al servei del proïsme. Assenyala el dret a una educació primària gratuïta i obligatòria i el dret d'accedir a l’educació secundària i a la universitat. El dret a la a expressar les seues opinions i al fet que siguen preses en consideració en els temes que els afecten.

Així mateix, subratlla el dret al fet que els governs han de fer tots els possibles per a garantir la supervivència i el desenvolupament dels xiquets. Assenyala també els drets de les minories ètniques i a parlar la llengua pròpia. Regula els drets davant la separació de la família en totes les casuístiques. Tracta sobre els trasllats i retencions il·lícites. Exposa la llibertat de pensament, consciència i religió del menor. Ordena el dret a la intimitat, a la protecció de la vida privada i a l'associació. Legisla la protecció dels menors contra els maltractaments, els abusos i la violència. Regula la situació dels xiquets i xiquetes refugiats, els quals seran objecte de protecció especial, així com el seu dret a la salut i als serveis sanitaris, estiguen al país que estiguen. Al·ludeix a l'avaluació periòdica en cas d'internament. Exposa el seu dret a gaudir de la cobertura de la seguretat social. Defensa al menor del treball infantil i a estar protegit de les drogues i del seu trànsit. No permet que cap menor d'edat siga torturat, ni que participe directament en conflictes armats, és a dir reclutat per les forces armades. Anuncia l'obligació dels governs a impedir la venda i segrest de xiquets i xiquetes. Protegeix als menors d'abusos sexuals. Legisla l'administració de justícia incidint en el fet que a qualsevol menor declarat culpable d'haver infringit les lleis se li han de respectar els drets fonamentals i a disposar d'assistència jurídica. Indica, així mateix, que si en un país existiren lleis diferents de les expressades per la Convenció, s'aplicaran les que siguen més favorables al menor.

El més sagnant, en el cas dels menors que pateixen qualsevol tipus de violència, és que per a tota la vida pateixen dues victimitzacions afegides: la de recórrer centres de salut, d'acolliment, de policia… i que, paradoxalment, a l'extrema vexació del maltractament s'afig que la gent del seu entorn conega el cas i mostre actituds de rebuig, la qual cosa suposa una dificultat afegida al procés de normalització del menor. Potser, ja per a tota la vida, seran rancuniosos i agressius perquè, com va dir Oscar Wilde “el millor mitjà de fer bons als xiquets és fer-los feliços”.

L'any 2002 es van incloure en la Convenció dos protocols facultatius molt necessaris hui: un relatiu a la participació de xiquets en conflictes armats; i un altre referent a la venda de xiquets, la prostitució i la utilització de xiquets en la pornografia.

Sempre es diu que els xiquets són el futur, però la veritat és que hui les xifres dels que moren de fam o estan desnodrits, les dels que pateixen esclavitud, els prostituïts pel turisme sexual, els abusats sexualment i violats per familiars o capellans, els esclavitzats, els forçats a participar en guerres o a traficar amb drogues… en són milions. I no solament als països pobres sinó també en els barris de desfavorits de ciutats riques. Les xifres són esborronadores. No vull cansar-los. Consulten les dades que ofereixen UNICEF, l'OMS, Metges Sense Fronteres o Oxfam-Intermón. I recorden que només amb el fet que els països rics destinaren un 0’4% del seu PIB per als països amb fams extremes i cròniques, aquestes desapareixerien.

*Carles Marco és psicòleg i pedagog