Per la igualtat

La igualtat no té sols una dimensió jurídica, sinó que s'ha de plasmar en la dinàmica social i això requereix dues coses que són la mateixa: mobilització social i acció política. El privilegi i la desigualtat són injustos, immorals i malaltissos. Tendim a creure que en les nostres democràtiques societats occidentals s'han minimitzat les diferències per imperatiu constitucional: entre negres i blancs, fidels i infidels, homes i dones, pobres i rics, nens i adults, rurals i urbans. No obstant això, entre la legalitat i la realitat hi ha un abisme. L'abisme de portar a l'acció la declaració de principis. Perquè els drets no són res sense la capacitat d'exercir-los, i per això quan les constitucions democràtiques declaren el dret a un habitatge decent, a l'educació, a l'atenció sanitària, a l'ocupació, al capdavall, a una vida digna, estan marcant el camí al governant. Fer créixer només la riquesa de les elits sense redistribuir-la, és tant com afavorir la desigualtat i governar per als interessos dels poderosos. Només una filosofia social cínica s'atreveix a legitimar la desigualtat i la injustícia com una cosa natural emparant-se en l'individualisme, la lògica del benefici i la cobdícia. Pur darwinisme social disfressat de corder benvolent amb la retòrica oportunista de l'ètica dels negocis.

La desigualtat és substancialment malaltissa perquè genera formes molt variades de patologia social: violència, explotació, abús, racisme, dominació. Ho diuen tots els informes sobre desenvolupament humà de l'OCDE. Assumir la Declaració Universal dels Drets Humans implica governar pel dret de tot ciutadà a viure en unes condicions d'integració social, uns nivells de benestar mínim d'acord amb els estàndards que prevalen en la societat.

Per això, no hi ha societat democràtica sense activisme social i independència dels mitjans de comunicació. La veu dels aturats, les manifestacions dels pensionistes i la vaga de les dones expressen el malestar social enfront de la desigualtat i el privilegi. La democràcia és un projecte en construcció, sempre susceptible d'avançar, però també en risc de retrocés. Com va dir alguna vegada algú, “resistir és vèncer”.