Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Israel aprovecha hasta el inicio del alto el fuego para continuar la masacre en Gaza
El grupo de León: la conexión entre Quirón, la pareja de Ayuso y el ático de Chamberí
OPINIÓN | 'Los imperios de las galaxias', por Enric González

Pertinença

Josep L. Barona

0

Sovint veiem la identitat i la pertinença a una nació o comunitat en termes genètics, religiosos o de reproducció biològica. Recentment recordava la demògrafa Anna Cabré, en una atractiva conferència que inaugurava el curs a l'Institut d'Estudis Catalans, el relat de Claude Levi-Strauss en Tristes tròpics (1955) sobre diversos pobles de l'Amazònia que sent monògams sentien un fàstic profund per la procreació, practicaven l'avortament i l'infanticidi i es perpetuaven mitjançant expedicions guerreres per procurar-se nens nascuts en altres pobles que ells adoptaven per garantir la seua supervivència. Només un 10% dels guaycurú pertanyia al grup per sang. Els nens eren adoptats per famílies que els confiaven a altres per la seva educació, i romanien pintats completament de negre fins als 14 anys, fora de la comunitat fins que, després d'un ritual d'iniciació, eren rentats, afaitats i els seus cossos pintats. Des de llavors eren les pintures corporals les que els atorgaven una nova identitat com a membres del grup.

La intel·ligent reflexió de Cabré sobre la identitat qüestionava l'estès prejudici que l'emigració fa perillar la perpetuació de les nacions i degrada la seva identitat. Davant d'una concepció de la identitat i la pertinença basada en la reproducció biològica i els gens, contraposava el paper fonamental de la cultura. En néixer som portadors d'una identitat genètica, però només la cultura, la integració d'idees, coneixements, valors, creences i pautes de conducta ens identifica com a individus i com a membres d'una comunitat que comparteix tot això. Enfront de la diversitat de gens i procedències, la pintura corporal dels guaycurú esdevé la metàfora de la identitat.

La reflexió de Cabré, en ple auge del nacionalisme excloent i la xenofòbia, em va fer pensar en la importància d'integrar i seduir, com a alternativa a rebutjar i imposar, la rellevància de conrear, estimar i defensar el que ens uneix i identifica com a poble. La llengua, els símbols, la música, la dansa, l'arquitectura, la forma de vida, el menjar, el paisatge o l'art. Posar tot això en valor i promoure que els que venint de fora ho incorporen, ho valoren, ho interioritzen i ho consideren també com a patrimoni propi. Aquí rau la perpetuació de la identitat cultural. Eslògans com Alemanya per als alemanys, Espanya per als espanyols o Catalunya per als catalans condueixen a preguntar-se qui són els alemanys, espanyols o catalans? És el lloc de naixement del que els identifica, potser després de diverses generacions? És la religió? Són els gens? Els cognoms?

Levi-Strauss i tants altres antropòlegs culturals ens han deixat un patrimoni inestimable, ens van obrir els ulls a mitjans del segle XX per mostrar-nos la gran riquesa i pluralitat de la condició humana. El coneixement de l'altre ajuda al respecte cap al que és diferent. Però avui sembla -i és ben trist- que ens entestem a tancar-los i construir fronteres que defensem donant pals de cec.

Etiquetas
stats