Reconversió, inèrcia i altres contes

Com ja va passar l'any passat, l'enquesta de Metroscopia per a El País ha monopolitzat el debat de la diada del 9 d'Octubre, acompanyada de diversos discursos partidistes, socials i institucionals, en la línia dels missatges creuats de tipus identitari que han aflorat les darreres setmanes. Com bé diu l'enquesta, la situació és justament d'estancament fins i tot tenint en compte la cuina que acompanya a tot estudi demoscòpic. El lema de la manifestació “Dignitat” també ha sigut vague: sembla que a casa de tothom s'ha acabat la imaginació i es prima seguir la inèrcia.

L'estancament i la falta d'imaginació no són, però, exclusius de l'ecosistema polític. Cinc anys després de l'esclat de la crisi immobiliària, el País Valencià és la segona regió europea que més ocupació destrueix encara avui dia, d'acord amb les dades d'Eurostat. Més enllà d'una percepció generalitzada de que la corrupció i la crisi econòmica tenen una relació directa -així ho pensen un 89% dels enquestats per Metroscopia- i que per tant hi ha una lectura i resposta moral de la crisi, cap dels agents socials valencians ha avançat en aquesta mitja dècada res del model econòmic i social que hauria de substituir l'especulatiu sorgit de la LRAU-LUV i els grans esdeveniments. En 2013 i a dos anys de les eleccions de 2015, és encara una gran incògnita.

Les demandes, lícites i necessàries, d'un nou model fiscal i de finançament i d'una major inversió en infraestructures amb vistes a projectes logístics com el corredor de transports de la Mediterrània tampoc responen a la qüestió fonamental des del punt de vista econòmic i social: quin o quins sectors poden generar ocupació per al mig milió llarg d'aturats valencians, que arriba a un 50% entre els jóvens. Els anteriors processos -del model agrari a l'industrial en els 60-70; de l'industrial al de serveis als 90- es van realitzar per inèrcia, sense grans debats i sobretot sense la urgència de la conjuntura actual, que uneix crisi econòmica local i mundial, amb desprestigi del model de polític de representació.

A estes altures de la pel·lícula sembla clar que cap sector econòmic serà capaç de fer remuntar l'ocupació per si sol als nivells de 2007 -ja extraordinàriament alts per als estàndards europeus, amb greus problemes de precarietat i temporalitat- i que qualsevol solució seriosa passa pel mitjà o llarg termini, parlem potser de dues dècades vista, un termini que transcendeix en molt els cicles electorals de quatre anys. Cap partit valencià sembla disposat a dir en veu alta que la bombolla no tornarà i que tindrem un atur estructural per sobre del 15% -o del 20%- com a mínim durant una dècada. Si disposen d'una proposta ferma i de conjunt sobre el model productiu, se'ls ha de reconèixer que ens la saben amagar extraordinàriament bé.

Mentrestant, al món real, l'estratègia europea de devaluació fiscal -que en valencià es diu enfonsament de salaris- dóna els seus fruits: les dades d'esta setmana parlen d'una caiguda del 0'6% en l'últim trimestre. Destruït el consum intern i amb la inflació en alça, sembla que estem immersos en la profecia auto-complida del FMI i companyia: hem de tendir a potenciar les nostres exportacions, atesos els baixos costos laborals. Són l'únic indicador que puja, atesa la caiguda de la recaptació fiscal.

L'economia valenciana, a diferència d'altres de l'Estat, té una tradició històrica de ser oberta i orientada a l'exportació, ja des de l'Edat Mitjana, amb les plantacions de monocultiu -sucre, taronja, pansa- productes artesanals i industrials -tèxtil, sabata, joguet- i més recentment el turisme, el gran sector-tracció, sectors que han equilibrat la balança comercial espanyola en temps de dificultat. Encara a dia d'avui, estem entre les comunitats que presenten superàvit comercial. Tanmateix, la nostra falta de recursos naturals, en particular en matèria energètica, ens fa altament dependents i genera importants riscos en matèria econòmica, estratègica i ambiental. Això sense comptar el gran nombre de valencians, en particular joves i amb formació superior, que han emigrat a l'estranger, i formen també una altra cara, no representada a les estadístiques, del nostre dèficit exterior.

Amb el temps, les categories abans estanques s'han anat desdibuixant: turista, empresari, treballador, client, emigrant o estudiant són figures que acostumen a coincidir, o com a mínim són difícils de separar. Hui per hui, les grans ciutats, regions i països europeus han anat unificant les seues oficines d'exportació, de relacions amb l'exterior, turisme, immigració i estudis en estratègies integrals. Nosaltres no en disposem, i potser hauria de ser una de les nostres màximes prioritats: abans de planificar el que no tenim, mirar de traure el màxim partit a allò que ens dona de menjar.

Les meues reflexions, en principi quinzenals, a eldiario.es aniran en aquesta línia, explorant les relacions entre el nostre teixit econòmic, les relacions amb l'exterior i com respira el nostre entorn, amb alguna marcada digressió en altres camps. Ens anem veient per ací.