Absolt un mediador per la desaparició d’un senyal de 100.000 euros en la venda fallida d’un Monet de 5,5 milions

Un intermediari del mercat de l’art ha sigut absolt després de la desaparició de 100.000 euros en metàl·lic d’un client de nacionalitat xinesa que pretenia comprar un quadre del pintor impressionista francés Claude Monet valorat en 5,5 milions. El ministeri fiscal sol·licitava tres anys de presó per un presumpte delicte d’estafa. No obstant això, la secció segona de l’Audiència Provincial de València ha absolt l’acusat per no haver sigut possible “fundar una sentència condemnatòria de manera totalment convincent i sense fissures”, per la qual cosa li aplica el principi in dubio pro reo (en cas de dubte s’afavorirà l’acusat) davant la incertesa sobre la seua culpabilitat. L’home ha sigut absolt “per humanitat i per justícia”, diu la sentència, contra la qual es pot fer recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.

La sentència relata, en l’apartat de fets provats, que el 2014 un client de nacionalitat xinesa de la firma Darley Arts SA, una casa de subhastes localitzada a València, estava interessat a adquirir un quadre de la sèrie Les Nymphéas (un cicle de 250 pintures a l’oli del pintor impressionista Claude Monet). L’empresa va contactar amb un col·laborador que, al seu torn, va posar en contacte el client amb una marxant d’art de Madrid. A través d’aquesta dona, apareix en escena l’acusat, que “deia conéixer un marxant que podia proporcionar una obra del pintor”, un oli sobre tela de 49 per 108 centímetres.

L’home va entaular negociacions amb un marxant francés de la firma Carpentier Art que venia la pintura i exigia una “bestreta o senyal” per la venda (inicialment de mig milió d’euros i més tard rebaixat a 100.000 euros a canvi d’un lliurament immediat). L’acusat va establir amb un col·laborador de la firma d’art valenciana una cita a Suïssa el 5 de desembre de 2014 “per veure físicament l’obra pictòrica”. El comprador de nacionalitat xinesa i els seus acompanyants també es van desplaçar al país helvètic, però l’acusat “va anar retardant la trobada” fins a cinc dies després, “al·legant diverses causes, per la qual cosa finalment se’n van anar sense veure el quadre”.

Així doncs, l’intermediari va manifestar que l’obra de Claude Monet estava a Singapur i que el marxant francés exigia el lliurament previ de l’avançament per veure-la, “perquè hi havia un altre comprador xinés interessat”. El 16 de desembre, “a causa de la urgència”, representants del comprador que va denunciar l’estafa es van presentar en les oficines de Darley Arts per entregar 100.000 euros en metàl·lic a canvi d’un rebut perquè la firma efectuara el pagament del senyal reclamat pel marxant francés.

Aquest dia mateix, un col·laborador de l’empresa valenciana va entregar els 100.000 euros “en metàl·lic i en mà” a l’acusat, que va acudir amb un document signat la mateixa data pretesament pel marxant francés, l’empresa del qual té seu a París, per a acreditar el pagament.

L’endemà –17 de desembre de 2014–— l’acusat va enviar al representant de Darley Arts SA un correu electrònic amb una captura de pantalla d’una transferència de 100.000 euros al compte del pretés venedor. “Però aquest compte mai va rebre la suma referida”, assenyala la sentència de la secció segona de l’Audiència Provincial de València.

Cinc dies després, l’acusat i el col·laborador de l’empresa amb seu a València van subscriure un contracte privat en què manifestaven que havien fet gestions per a la compra de l’obra pictòrica per part del comprador xinés, per un preu total de 5,5 milions d’euros. El contracte estipulava que l’obra seria “inspeccionada visualment i físicament” el 23 de desembre. En aquella ocasió, l’obra tampoc es va poder veure “ni tampoc es va entregar”. Finalment, el marxant francés va vendre el quadre a un tercer i els 100.000 euros mai es van tornar al comprador inicial.

La sentència reconeix que l’actuació de l’acusat en nom del marxant francés “va ser real”. No obstant això, el representant de la firma valenciana va relatar en el judici oral, celebrat el 20 de juliol passat, les vicissituds del seu viatge a Suïssa: “L’acusat li donava diferents adreces i deia que calia esperar, fins que al final li va dir que el propietari havia tingut un accident i no podia veure’s l’obra”. En viatges posteriors tampoc va ser possible contemplar el llenç.

El pagament de la bestreta “no ofereix cap dubte”, assenyala la sentència. L’intermediari assegurava que el marxant francés demanava un lliurament previ de diners simplement per veure l’obra, cosa que a un testimoni de l’empresa valenciana “li va semblar estrany” (habitualment se signa una carta d’intencions “perquè lliurar els diners sense veure l’obra és com donar uns diners sense saber-se a qui”).

Quan el denunciant va reclamar la devolució dels 100.000 euros, l’acusat va donar una versió extravagant segons la qual el marxant francés havia sigut detingut en duanes per portar els diners en efectiu. Dies després també va dir que, en desplaçar-se amb cotxe des de París per tornar els diners, havia detectat un vehicle que el seguia i havia tornat a la capital francesa “amb un cotxe perseguint-lo”.

A pesar que l’acusat va reconéixer haver rebut la suma de 100.000 euros i que “no pot negar-se que els fets tenen aparença delictiva”, segons diu la sentència, l’intermediari s’ha deslliurat de la condemna de tres anys de presó gràcies a la declaració com a testimoni del marxant francés. L’home va assegurar que és gerent de l’empresa francesa Carpentier Art, però que l’acusat ni va actuar en representació seua ni treballa en la firma, només va ser un simple intermediari. En tot cas, va negar haver rebut els 100.000 euros.

No obstant això, adverteix la sentència, la declaració testifical del marxant, com a testimoni, “ha de ser valorada amb precaució, perquè si va rebre els diners té un clar interés a negar-ho, ja que en cas contrari podria ser incriminat”. “De ser certa la versió de l’acusat, el testimoni esmentat podria ser l’autor d’un delicte d’apropiació indeguda”, afig.

Així doncs, per a desvirtuar la presumpció d’innocència de l’acusat no n’hi ha prou amb la declaració del marxant francés. A més, el lliurament dels diners en metàl·lic “no és una dada rellevant”, ja que encara que siga “contrari a l’usual i al reglamentat per la normativa tributària”, va ser propiciada pel comprador xinés per evitar “la dilació d’una transferència bancària”.

“Lliurats els diners en metàl·lic, malgrat la incomoditat dels mediadors, no és estrany que s’entregaren de la mateixa manera al marxant francés, en compte de plantejar-se les dificultats d’una transferència bancària d’una suma semblant”, indica la sentència, que considera “versemblant” que el testimoni rebera els diners en mà i signara un simple rebut.

La investigació del cas, que va recaure en el titular del Jutjat d’Instrucció número 19 de València, va acreditar que els diners no es van ingressar en el compte del marxant, segons es desprén de la resposta de Suïssa a una comissió rogatòria. La sentència reconeix que l’acusat va donar “multitud de pretextos” per dilatar l’exhibició de l’obra impressionista, “però no pot afirmar-se amb seguretat que foren invenció seua”.

Les proves, sosté la secció segona de l’Audiència Provincial de València, han de ser “valorades amb prudència”. La complexa trama constitueix un cas de ‘declaració contra declaració’, un supòsit en què la valoració de la prova ha de ser “especialment profunda i convincent pel que fa a la credibilitat de qui acusa enfront de qui proclama la seua innocència”, segons la jurisprudència del Tribunal Suprem.

La sentència tampoc oculta que, al final de la pel·lícula, els 100.000 euros van volar sense que se’n sàpia la destinació. L’absolució de l’acusat “no vol dir que els fets denunciats no hagen ocorregut realment, ni que el testimoni haja faltat a la veritat, sinó que la incertesa decanta el dictamen a favor de la defensa, perquè en el nostre ordenament jurídic resulta preferible la possible absolució d’un culpable abans que assumir el risc de condemnar un innocent”.