Andrés García Reche: “Els valencians hem d’apostar pel sector productiu de la salut, perquè tenim capacitat tecnològica, científica i demanda”

Andrés García Reche, vicepresident de l’Agència Valenciana de la Innovació (AVI), acaba de publicar el llibre Qué hacer con el modelo productivo: guía básica para gobernantes audaces (Tirant Humanidades, 2020). Amb aquesta obra pretén resumir en 200 pàgines el que necessita un territori per a transformar el seu model econòmic. Passar d’una economia basada en el sector serveis de baix cost a una economia del valor afegit, la innovació, l’alta productivitat i els alts salaris. García Reche, que ja va ser conseller d’Indústria en els primers governs socialistes de la Generalitat, té clar que cal “posar a dialogar” la massa grisa amb el teixit productiu. Un 25% dels grups d’investigació valencians treballen en el sector de la salut, per la qual cosa cal portar aquest coneixement a les empreses. El problema de la demanda està solucionat, reflexiona, ja que l’Administració pública és un agent fonamental, més amb la pandèmia actual.

-Dues preguntes sobre el títol del llibre i que, per a començar, em pot resumir en un tuit, una de les seues especialitats. Què hem de fer amb el model productiu?

-Hi hem de fer dues coses: l’una és augmentar substancialment la inversió en matèria grisa. D’això se’n diu R+D+I. I dos, igual o més important. Que aquest coneixement en què s’ha invertit arribe de manera efectiva i operativa eficaçment al sistema, perquè tot no val.

-Segona part del títol del llibre. Governants avesats? Que no ho són els nostres.

-No en són prou. A Espanya fa anys que estem amb aquest assumpte, que és problema central del desenvolupament econòmic espanyol que planteja en el text. No hi ha un altre problema central. Aquest és el problema que està sense abordar des de l’origen de la democràcia.

-Desenvolupe el tuit.

-Està sense abordar. Mai hem tingut una estratègia de país a llarg termini. És a dir, no hem tingut l’estratègia econòmica a llarg termini. Ni amb els Pactes de la Moncloa ni els períodes posteriors. Mai es planteja. Espanya inverteix l’1,2% del PIB en R+D+I. És una ridiculesa.

-Tampoc l’empresa privada.

-El problema és que no s’entén. És a dir, aquest país no té un diagnòstic, i mira que té molts economistes. Però no, no té un diagnòstic real del que li passa, a aquest país. No hi ha un diagnòstic compartit entre economistes i entre policy makers, la gent que fa política.

-Reflexiona en el llibre sobre el fet que a Espanya sempre s’aposta per reformes laborals per intentar millorar el mercat d’ocupació. Però explica vosté que s’ha d’unir la pujada de salaris a la productivitat. Com ho veuen els sindicats?

-Els sindicats ho entenen perfectament. Ho entenen i estan donant suport a l’estratègia de l’Agència Valenciana de la Innovació (AVI) clarament per una raó molt òbvia, perquè veuen la correlació que hi ha entre la productivitat mitjana de les empreses en una regió determinada, els salaris mitjans dels treballadors i la renda per capita mitjana. Com més productivitat, més salaris i, per tant, més renda.

-Com es mesura aquesta productivitat?

-Dedique més d’un capítol a explicar com es mesura la productivitat, perquè tothom dona per descomptat que això és un tema molt obvi. És a dir, es calcula malament i, per tant, no s’entén. La productivitat determina tant el benefici com el salari. Totes dues coses són la seua suma. Les empreses que tenen productivitat alta paguen salaris alts, no pot ser d’una altra manera. I els salaris només creixen si la productivitat creix. I si hi ha un empresari que paga salaris més baixos malgrat la productivitat? Ací és on els sindicats fan el seu paper, evidentment. I ací és on cal negociar i negociar. Quin és el repartiment del pastís? Però una vegada que el pastís, diguem-ne, estiga definit, el que no pot ser és, sense saber quin és el nivell de productivitat, exigir salaris o beneficis més alts.

-En el llibre també dubta i qüestiona el Salari Mínim Interprofessional (SMI), perquè en altres països no existeix i els salaris són més alts.

És perquè es basen en la productivitat. Per què un empresari pagarà menys que un salari de supervivència a un treballador? Llevat que el que produïsca tinga tan baix valor afegit que, en fi, és una activitat econòmica, diguem-ne, dubtosa. Si un país té empreses que produeixen fem, per dir-ho així, entre cometes, has de pagar salaris fem. Pot haver-hi empresaris que encara així, podent pagar més, paguen menys? Bé, allà ells, perquè el que està demostrat i crec que a ningú li importa realment, és que estem en una economia del coneixement, es vulga o no es vulga. I per tant, si tu vols tindre treballadors implicats en l’empresa i que t’aporten valor ha de pagar allò que és just o se’n van a la competència.

-Aborda també l’especialització sectorial. Per quins sectors nous podem apostar a la Comunitat Valenciana per assemblar-nos en el mitjà termini a Alemanya, país que posa com a exemple?

-Bé, perquè podem apostar per activitats per a les quals tenim capacitat de desenvolupar. I això com se sap? Doncs, en l’AVI estem fent un inventari exhaustiu del nivell de coneixement que tenim. En quins camps? És a dir, què sabem i en quines àrees estem investigant. Tenim mil i escaig grups d’investigació a la Comunitat Valenciana. Tenim experts en nanotecnologia, en nanofotònica, tenim experts en 3D, tenim experts en multitud de tecnologies. No obstant això, el 25 per cent dels investigadors estan investigant en salut. I clar, un mira al sistema productiu i veu que nosaltres no tenim un sector potent de salut. Si que tenim un sector potent en agroalimentari, en automoció o en ceràmica. No obstant això, mirem en salut i concloem que hi ha molta matèria grisa en salut i no en tenim un sector productiu. Hem d’apostar pel sector productiu de la salut, perquè hi tenim capacitat tecnològica i científica, sens dubte del màxim nivell per a desenvolupar-lo. A més, tenim la demanda, el sector públic.

-Cita en el seu llibre l’economista Mariana Mazzucato, que és partidària que l’Estat entre com a accionista en empreses tecnològiques per recuperar la inversió en investigació primària de les que se n’han aprofitat. És vosté partidari de seguir amb el model de subvencions que s’ha impulsat a Espanya per a l’R+D+I o proposa ja entrar també en capital d’empreses, siga capital de risc o d’un altre tipus?

-No, jo crec que s’ha d’afavorir un mix de la manera següent: cal establir incentius, com els que hem dissenyat en l’AVI. Les fallades que hi havia en el sistema d’innovació es poden mesurar. Per què en el sistema d’innovació els científics no han connectat mai amb les empreses? No ho han fet perquè els incentius eren perversos. I d’una altra, el teixit productiu ha sigut sempre molt menut. I les empreses, o creixen per innovació o no hi ha un altre camí manejable. El teixit productiu no s’ha acostat a la ciència, perquè l’ha vista molt burocratitzada i a l’inrevés, l’empresa tampoc ha dit què necessitava. No hi ha hagut ningú que els faça seure a dialogar. El que està canviant és que el concepte de subvenció en general, que ha d’existir, però dirigida. Dirigida cap a un model de creixement sostenible, clarament, sens dubte ja, i d’acord amb les capacitats tecnològiques, científiques i productives que tenim. Perquè, en cas contrari, sense direcció, no servirà de res o acabarà en un projectet que es vendrà a una multinacional, que és el que passa moltes vegades en molts camps. Però al costat d’això ha d’haver-hi una governança i una metodologia.

-I respecte a l’entrada dels estats en capital d’empreses?

-Entrar en el capital de les empreses quan veja rendibilitat, com vulgues. Però no entrem massa en això, perquè l’important és definir les àrees de negoci. Cal definir les àrees de negoci en aquest moment de manera orientada al creixement sostenible, economia circular, canvi climàtic... El cas de capital de risc, si apareix, bé, però fixem les condicions. Comprar empreses per vendre-les al millor postor no és una dinàmica que ens interesse. Ens interessa un capital de risc arrelat al territori, per a generar teixit productiu.

-Respecte a la compra pública d’innovació, que és la clau del seu llibre, per què no es fa?

-Bé, ho estem fent. Ja sé que això no és com es diu una notícia. Perquè res del que passa en el model productiu realment és notícia. El que es vol és l’anècdota. Però el nucli dur del problema no interessa molt a ningú. La compra pública és un contracte al marge dels contractes convencionals, però dins de la llei de contractes. Va dirigit al mercat. Ara estem ajudant les conselleries i com a agència estem ajudant a executar. Però l’any que ve tirem pel camí del mig i comprarem innovació, segons la nostra estratègia.

-I optaran pel tema sanitari.

-Un dels punts serà el tema sanitari. Perquè en la salut hi ha tant per desenvolupar... Estar en mans de multinacionals és una mica ridícul. Tenim la capacitat tecnològica per a desenvolupar-ho i no ho farem?

-Anem a l’agricultura. Sempre se’ns acusa de tindre una estructura agrària desfasada. Què podem fer per a tornar a ser innovadors en el sector primari?

-Si començàrem de zero faríem extensions enormes com els americans. Perquè afavoreixen la mecanització i els costos baixos. No és aquest el problema. El problema és que has de conviure amb el que ja hi ha. I tens molts avantatges de valor afegit. Aquesta estructura de propietat menuda, que té molts defectes, té avantatges de valor afegit si es valoren altres coses. Hi ha un camp que es diu l’agricultura de precisió, com els drons, que et pot ajudar a ser molt rendible. Nosaltres estem premiant aquest tipus d’innovació en l’agricultura. Perquè el baix preu no és ser productiu, la clau rau a afegir valor. La nostra experiència quotidiana ens demostra que el cost baix no és allò més demanat.

-En el llibre s’atreveix també amb les pensions. Ningú vol parlar del tema i vosté planteja que les pensions es financen amb la renda.

-És que és igual. Si tens unes empreses amb més valor afegit, tens més capacitat de recaptació. I pot ser via Seguretat Social o via impostos. Plantege que, per a finançar les pensions, no sols cal estar pendent de la taxa de natalitat. Perquè cal recordar que en els millors moments de creixement el 2007 teníem tres milions d’aturats. No deu ser que la nostra estructura laboral és estreta? No tenim prou base productiva per a absorbir l’ocupació. La natalitat és important, però les pensions es finançaran amb empreses amb productivitat alta. El problema fonamental està directament en la transformació del canvi de model productiu. Més valor afegit.

-La transformació del model productiu va ser un eix fonamental del Consell del Botànic. Què ha fet bé el Govern valencià i què no?

-Per començar, es va fer bé la creació de l’Agència Valenciana de la Innovació, encara que va costar tres anys, per a canviar el model productiu a llarg termini. I a llarg termini et dic quatre anys. No més. Hi hagué moltes mesures importants en què no puc entrar, però sé que el Botànic va dir que es creara l’AVI, s’hi posara el president de la Generalitat al capdavant i que a mi em nomenaren les Corts. El consens és que l’AVI ha de dirigir tot el sistema d’innovació, des de sindicats a CSIC i passant per la patronal. No trobes ningú que no estiga a favor d’aquest model. I sé que, al principi, no es veu què podem fer, perquè el pressupost és molt menut, però, perquè te’n faces una idea: nosaltres tenim 25 milions i una regió geogràfica similar com Dinamarca té 1.000 milions d’euros per a innovació. Quan un país té clar que s’ha de basar en el valor afegit i en la tecnologia, tot va sobre rodes. No hi ha problemes per a pagar les pensions. La primera mesura de la reconstrucció no és augmentar la despesa en R+D+I, és duplicar d’un any per a un altre aquesta inversió. De l’1,2 al 2,4% del PIB. Doncs, això necessita un temps. I a partir d’ací, que funcione, que no funciona.