“Cal abandonar el plantejament que els sectors productius s’han de basar en l’economia extractiva. És possible crear riquesa cuidant la salut i el medi ambient”

Una de les premisses que deixa la crisi de la COVID-19 és la reivindicació de la necessitat de dignificar la vida. En el món pre-COVID diferents disciplines acadèmiques com l’economia del bé comú o l’economia feminista advocaven per un canvi de sistema, ampliació dels serveis públics, reindustrialització i aplicar la perspectiva de gènere i mediambiental als sectors productius. La crisi global obri un període de reflexió i molts sectors, des de l’acadèmia a les llars, clamen que no s’ha de tornar a la normalitat, perquè la normalitat era el problema.

Carmen Castro és economista especialitzada en models de benestar i polítiques de gènere. Durant aquesta crisi ha sigut citada per la comissió de reconstrucció del Congrés, en els debats de l’Institut de la Dona sobre renda bàsica, i divendres passat va comparéixer en la comissió de reconstrucció de les Corts Valencianes. Pròximament, farà el mateix en la comissió d’estudi dels usos del temps racionals.

“Aquesta crisi ha actuat com un espill” i ha evidenciat dues qüestions fonamentals: la vida no se sosté sola i totes les persones necessitem cures, explica la investigadora. L’experta considera fonamental un canvi de paradigma en què les lleis del mercat no siguen les úniques que regulen l’economia i la vida. “Cal convertir les cures en economia, repensar els treballs, convertir en acció productiva reconeguda i remunerada les cures”, explica a eldiario.es en una conversa posterior a la seua compareixença.

Castro planteja l’economia de les cures més enllà de les persones: “És que la vida se sostinga de manera digna”, cosa que inclou reformes en el sector turístic o en els sectors productius “per a contribuir a la igualtat social i no provocar efectes col·laterals i danys mediambientals”. L’economista creu que és el moment de plantejar unes decisions determinades sobre la no conveniència de continuar sostenint sectors clarament contaminants, que absorbeixen recursos públics en forma de subvencions i ajudes directes i per a pal·liar la seua empremta ecològica. En compte d’això, planteja “reorientar el perfil d’ocupabilitat de les persones”, ajudar les empreses a canviar la seua producció minimitzant l’empremta ecològica, mitjançant el diàleg social perquè ningú quede arrere. Per exemple, a través de suports directes a empreses valencianes que decidisquen relocalitzar les seues fases de producció, garanteixes creació d’ocupació en el territori, estandarditzar les condicions dignes, o ajudar a la reorientació de serveis que es decidisquen que són essencials; en definitiva: “Repensar el que produïm des del criteri del valor social”. El futur no pot construir-se d’esquena al planeta.

L’experta considera essencial revaloritzar el treball de cures i professionalitzar-lo. D’una banda, per l’impacte que tindrà en la reducció de la bretxa de gènere dotar de condicions dignes sectors feminitzats i precaritzats (dues condicions que solen anar agafades de la mà); d’una altra, per la construcció d’un model que deixe de ser depredador de la vida humana. “Ens toca recuperar l’empatia social i canviar la mirada. Cal abandonar la perspectiva que els comptes de la patronal són l’economia pública, abandonar aqueix plantejament caduc que els sectors productius s’han de basar en una economia extractiva. És possible crear riquesa econòmica cuidant la salut i el medi ambient”, assenyala. Així doncs, insisteix que cal buscar dades estadístiques més enllà del PIB, que “no mesura la desigualtat, no ens dona informació sobre la depredació o no de les nostres costes i no ens diu les possibilitats de resiliència de l’horta valenciana. Només mesura el que és traduïble a termes monetaris”.

Com a receptes, proposa un “replantejament de l’ajuda a domicili per a allunyar-la d’una cosa assistencial i convertir-la en un servei professionalitzat de cures en l’entorn familiar, la intermediació laboral per a mitjançar en l’ocupació –no és convenient que es faça des de gestió privada amb ànim de lucre, com s’ha evidenciat en les residències, apunta–, transformar el model de col·laboració publicoprivada a col·laboració pública, social i comunitària, donant entrada a cooperatives i empreses d’inserció laboral, aplicant codis ètics”, exposa. Per a dur-ho a terme, serà imprescindible el diàleg social, insisteix.

El sector públic tindrà un paper fonamental en una reconstrucció que faça valdre les cures. L’Estat, des de l’Administració central a la municipal, passant per l’autonòmica, ha d’ampliar el catàleg de treballs essencials i garantir les condicions dignes pels serveis públics, que funcionen com a agència pública d’intermediació en l’ocupació. Això ajudaria al fet que, en sectors extremadament precaritzats com les faenes domèstiques, la patronal siga la persona que et contracta. En aquesta concepció més àmplia de servei essencial, l’experta hi preveu l’energia, l’habitatge, l’alimentació, la neteja, la mobilitat sostenible, la comunicació i les cures en el sentit convencional –l’atenció directa a les persones–.

Castro va plantejar als parlamentaris reforçar el pacte valencià contra la violència masclista per anticipar una situació que vindrà a mesura que se supere la pandèmia –les denúncies han arribat a xifres rècord i hi ha persones obligades a conviure amb els seus maltractadors–, la creació d’una taula de diàleg per a reorientar la indústria i un observatori valencià per a la sostenibilitat de la vida, que treballe per un model que permeta que aquesta siga viscuda.