La socialista Francina Armengol va arribar a la cadira més alta del Congrés amb un compromís ferm sota el braç: que sota la seua presidència en el Congrés pogueren utilitzar-se les llengües oficials diferents del castellà. Un pas de gran importància en la institució que, no obstant això, ha reobert una antiga polèmica que es considerava superada sobre la denominació de la llengua que es parla a Lleida, Perpinyà, Santa Pola o Maó. Armengol la va anomenar “català”, a seques, en la seua primera intervenció, però l’expresident valencià, Ximo Puig, va pactar poc després amb ella utilitzar la doble denominació, català/valencià.
“Aquesta és la resposta donada a un obstacle polític, per a continuar avant amb el fet important, que és que en el Congrés es puga parlar en català. Benvinguda la denominació si és de consens polític, ara bé, ha de quedar absolutament clar que són dos noms que es refereixen a una mateixa llengua”, explica Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el que seria la RAE del català.
La presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Verònica Cantó, considera la doble denominació una “bona solució” per a designar la llengua fora dels territoris en què es parla. Per a Cantó, la institució que presideix ha sigut “ben clara”: la llengua és la mateixa, amb “dues denominacions legals, històriques i legítimes”: valencià i català. Així doncs, considera necessari buscar “fórmules sincrètiques” per a referir-se a la llengua fora de l’àmbit lingüístic, que també incloga el nom de valencià. “Això no significa anar en contra de la unitat de la llengua ni donar cap imatge fragmentada del conjunt de la llengua”, postil·la.
El debat sobre com referir-se a la llengua només es dona a la Comunitat Valenciana, perquè a les Balears la denominació oficial segons l’Estatut és el català, i totes les institucions illenques utilitzen únicament aquesta denominació. Cada illa té el seu dialecte (mallorquí, menorquí, etc.), però hi ha unanimitat que tots són varietats del català, que a les Illes es manifesta en la seua forma més arcaica pel factor de la insularitat.
Per exemple, a les escoles balears, els alumnes estudien en un règim d’immersió lingüística en català, i als funcionaris se’ls exigeix una acreditació d’aquest idioma. Els únics grups que defensen l’existència de l’“idioma balear” pertanyen a l’àmbit de l’extrema dreta, són coneguts com a “gonelles” i representen un espai ínfim de la societat balear.
Es diu glotònim el nom amb què es designa una llengua, així que un autoglotònim és la paraula amb què un idioma s’anomena a si mateix. Hi ha moltes llengües amb més d’un autoglotònim, encara que la seua elecció puga tindre matisos: castellà o espanyol, neerlandés o flamenc, romanés o moldau.
Això és el que bona part dels lingüistes defensen que passa amb la llengua que es parla a Catalunya, a la zona del Rosselló francés, a les Illes Balears, en algunes localitats d’Aragó limítrofes amb Catalunya i en la major part de les comarques valencianes. Tots parlen català, només que els valencians anomenen aquesta llengua valencià.
“Des d’un punt de vista filològic i de les institucions acadèmiques catalana i valenciana, són dues denominacions de la mateixa llengua”, explica Avel·lí Flors, sociolingüista nascut a Castelló de la Plana que exerceix a la Universitat de Barcelona. “Però des del punt de vista legal, segons els estatuts, hi ha dues denominacions i ambdues reclamen reconeixement oficial. I això porta a coses rares, com que en les pàgines web oficials aparega una pestanya per al català i una altra per al valencià”, abunda Flors, que afig que, acceptant que ambdues hagen d’aparéixer, és preferible que figuren juntes.
Però en la discussió sobre el glotònim, que es creia superada, però que ara ha ressorgit amb l’oficialitat en el Congrés, alguns veuen també un intent de tornar al vell mite segons el qual el català i el valencià són llengües diferents, cosa que l’acadèmia rebutja de pla, però que fins i tot els sectors de la dreta anticatalanista valenciana van abandonar en el seu moment.
De fet, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que sempre ha reconegut la unitat de la llengua, es crea el 1998, sota la presidència d’Eduardo Zaplana. “És ell qui acorda la fórmula que diu que el valencià és una llengua romànica que es parla a la Comunitat Valenciana i, també, en la resta de territoris de parla catalana. A mi el que m’hauria agradat més és la definició de llengua catalana denominada valencià al País Valencià”, explica Cabré. Ara bé, segons defensa la presidenta de l’IEC, la confusió es dona entre el valencià com a glotònim de tota la llengua catalana i el valencià com a nom de la varietat dialectal valenciana.
No obstant això, més enllà de l’àmbit acadèmic o polític, l’ús del valencià és plural i complex i el conflicte s’ha limitat tradicionalment a la província de València. Les varietats lingüístiques usades a les comarques del nord de Castelló, frontereres amb Catalunya, són pràcticament iguals que les de les Terres de l’Ebre o Lleida. En un cas encara més singular, a la localitat de Tàrbena, a la comarca valenciana de la Marina Baixa, es parla mallorquí, atesa l’emigració des de les illes el 1610 arran de l’expulsió dels moriscos.
La pau lingüística valenciana
El conflicte lingüístic ha sigut, especialment durant la Transició, una batalla –sovint violenta, incloent-hi atemptats terroristes contra l’assagista Joan Fuster o el filòleg Manuel Sanchis Guarner– que ha condicionat irremeiablement la política valenciana. Amb 13 morts i un miler d’actes violents, segons el recompte de l’historiador Borja Ribera, durant la Transició va emergir un moviment actiu contra la normalització del valencià, protagonitzat per la UCD i per l’extrema dreta nostàlgica del franquisme.
El sociòleg Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim, recorda que “qualsevol conflicte lingüístic és una pugna de poder entre grups socials”. “El conflicte lingüístic valencià”, segons abunda Flor, “és una lluita per l’hegemonia, fins a la Transició democràtica quasi inqüestionada, del castellà davant una certa equiparació en determinats usos amb el valencià o català”.
Així doncs, “el fet singular al País Valencià és que es revist, en part, de conflicte entre el valencià i el català, ja que hi ha un secessionisme lingüístic que pretén evitar la normalització d’usos del valencià, cosa que, en part, ha aconseguit”.
La creació de l’AVL va suposar el principi de la fi del conflicte per la llengua. El periodista Sergi Castillo, autor d’Operació AVL, el pacte lingüístic dels valencians (Vincle, 2021), recorda que el conflicte per la llengua ha estat “desaparegut” durant dues dècades i només ha emergit “puntualment per interessos polítics”.
Castillo recorda que l’AVL va suposar que els representants dels dos sectors enfrontats per la llengua “es posaren a treballar conjuntament”. La institució estatutària va donar peu al dictamen clau, aprovat per unanimitat el 9 de febrer del 2005, sobre els “principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià”. En la pràctica, va suposar un autèntic tractat de pau (lingüística).
El text va establir dues denominacions “igualment legals” per a designar la llengua: valencià, segons l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i català, segons els respectius estatuts de Catalunya i de les Illes Balears.
El 31 de gener de 2014, l’AVL va aprovar el Diccionari normatiu valencià, que inclou la definició del valencià: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”. “La definició de català és exactament igual, simètrica, però al revés”, remarca la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó.
Sergi Castillo sosté que l’AVL intenta “harmonitzar la recuperació i la priorització de les solucions valencianes genuïnes i la convergència amb les solucions adaptades a Catalunya”. Castillo també destaca l’acostament entre l’IEC, que ha obert delegacions en les tres capitals valencianes, i l’AVL, un fet que “referma la voluntat de dictar una normativa per a tot el domini lingüístic”.
El sociòleg Gustau Pérez, president de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanch, assegura que la solució de la doble denominació és una “oportunitat” per a “desbordar” el conflicte lingüístic i centrar-se en l’ús de la llengua, “el que realment importa”.
“Amb aquesta doble denominació, els valencians ens podem sentir més còmodes i, de rebot, es torna a evidenciar que valencià i català són la mateixa llengua, deixant sense arguments els que no estimen la llengua i només en parlen per crear conflicte”, afirma Pérez, que lamenta la pèrdua de temps que ha suposat el conflicte lingüístic. “En compte d’estar centrats en l’ús i el foment del valencià, s’ha perdut massa temps en debats estèrils que no portaven més que a una divisió social”, afirma el sociòleg, que també assegura que el conflicte genera un “rebuig” i una “distància” que impliquen “menys capacitat de seducció per a captar i consolidar parlants”.
Un diagnòstic amb què coincideix la presidenta de l’AVL: “El conflicte és molt negatiu i, davant una percepció de conflictivitat, qui guanya sempre és la llengua més forta, és el castellà”, afirma Cantó, que considera que el valencià és una llengua “necessitada d’afecte, d’estímul i de foment”.
L’historiador Vicent Baydal també destaca la desactivació del conflicte en les dues últimes dècades a conseqüència de la creació de l’AVL i el seu treball normatiu. “Això ha fet que la societat valenciana i els valencianoparlants s’hagen sentit majoritàriament molt més còmodes amb aquest plantejament que reconeix que catalans, valencians i balears parlem la mateixa llengua, però que els valencians l’anomenem valencià i que tenim una entitat que té veu i acció decidida en la tasca normativitzadora i de projecció de la llengua”, explica.
Verònica Cantó, per part seua, estima que s’ha aconseguit la pacificació, “encara que, esporàdicament, alguns vulguen reviure un conflicte lingüístic que la societat valenciana ni vol ni es creu”. “S’equivoquen i no fan cap favor al nostre poble els que volen continuar alimentant-lo”, postil·la la presidenta de l’AVL.
El rescat del conflicte per part del PP i de Vox
La doble denominació pactada per Francina Armengol i Ximo Puig, expresident de la Generalitat Valenciana i actualment senador per designació territorial, ha revifat el conflicte lingüístic, atiat pel PP i Vox.
Després de l’anunci d’Armengol, l’executiu autonòmic que presideix Carlos Mazón va llançar una declaració institucional, llegida en un valencià precari per la vicepresidenta segona, la popular Susana Camarero, que considerava un “atac” la decisió de la presidenta del Congrés. I és que, tret d’algunes excepcions, l’ús oficial del valencià per part dels representants públics del PP i de Vox és escàs o nul.
El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, ha assegurat dijous que no parla en valencià en públic, tot i que ha dit que el xampurreja en la intimitat amb amics. Rovira ha atacat l’AVL, en plena crisi de gestió pels retards inèdits en l’adjudicació de places del personal docent, malgrat ser un òrgan estatutari creat durant el Govern d’Eduardo Zaplana.
De fet, l’expresident valencià ha defensat aquesta setmana la validesa de l’AVL: “No és bo tornar a discutir sobre una cosa que ha de deixar-se als que tenen capacitat per a abordar-los, que són els acadèmics”, assegurava Zaplana en declaracions al diari La Vanguardia.
L’actual titular d’Educació, que també deté les competències de Política Lingüística, ha qüestionat l’AVL en ser preguntat per un tuit de la Conselleria d’Agricultura, en mans de Vox, escrit en una mena de valencià no normatiu i ple de faltes d’ortografia. El missatge va ser retirat hores després davant l’al·luvió de crítiques i, sobretot, de bromes. “Tant el PP com Vox són partits nacionalistes espanyols que s’oposen, d’una manera o una altra, a qualsevol bilingüisme”, recorda el sociòleg Vicent Flor.
La filòloga Nathalie Torres, diputada autonòmica de Compromís i sotsdirectora general de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació amb el Pacte del Botànic, addueix que l’atac a l’AVL per part de Rovira respon a la necessitat de “desviar l’atenció” de la “gestió nefasta” de les llistes de docents per al pròxim curs escolar (la primera crisi greu del nou Govern de Carlos Mazón). “És un conflicte que la dreta sempre posa damunt taula quan no li convé parlar d’altres coses”, recorda Torres.
L’historiador Vicent Baydal dubta del possible rèdit polític del conflicte per a la dreta i l’extrema dreta en el context actual. “Els arguments dels anys 80 i 90 han perdut tot el sentit”, afirma. “A això s’afig el fet que entre les files dels partits de dreta ara hi ha una gran majoria de polítics monolingües castellanoparlants, en contrast amb el que passava fa 20 anys, cosa que posa molt en evidència que qualsevol pretesa defensa que fan del valencià és bàsicament hipòcrita”, explica.
Vicent Flor, per part seua, al·lega que el qüestionament de la unitat de la llengua “els funciona per al seu objectiu”, en referència al PP i Vox. “No es pot passar per alt que intentar trencar la unitat lingüística del català és una manera pràctica de frenar el seu ús al País Valencià”, afirma Flor.
Gustau Pérez recorre a la seua pròpia experiència vital per a matisar la situació actual: “Si compare la meua adolescència milennista amb la de les meues nebodes centenistes, no hi ha punt de comparació”. Davant dels antics “debats interminables”, afirma Pérez, “ara, senzillament la gent jove comparteix stories de grups de música catalans, valencians o mallorquins sense complexos”.
La llengua “és un patrimoni immens”
El Govern de Carlos Mazón ha anunciat que modificarà la Llei de plurilingüisme, impulsada pel Pacte del Botànic i que assegura una presència mínima de valencià en el sistema públic i en el conjunt del territori, incloent-hi comarques castellanoparlants.
Les institucions controlades pel PP i Vox també han anunciat que vetaran ajudes a entitats com Escola Valenciana, un potent moviment associatiu que s’ha erigit en un dels principals impulsors del valencià en l’ensenyament, exercint un paper clau en la normalització de l’ús de la llengua en escoles i instituts.
El sociòleg Gustau Pérez es mostra preocupat: “Totes les mesures anunciades van encaminades a tractar el valencià com una llengua de segona i a eliminar drets lingüístics”. “La nostra llengua és un patrimoni immens, és la nostra manera de viure i d’entendre el món”, conclou el president de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanch.