Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Començar una vida amb la roba posada després de perdre-ho tot en l’incendi: “Intentarem estar tots a l’una”

Voluntarios acumulan ropa y enseres para las víctimas del incendio de Campanar

Laura Martínez

0

Tots els veïns coincideixen en una descripció: fa olor de plàstic cremat. És divendres, ben entrat el matí, i 18 hores després que s’iniciara l’incendi en un parell de blocs de 140 habitatges a Nou Campanar, l’olor continua al carrer. La vista de l’edifici és desoladora: un gran esquelet abrasat que s’erigeix al costat de la rotonda, del qual a mitjan matí encara ix fum i cendra. Per als veïns, els últims deu anys de la seua vida han quedat reduïts a aquesta estampa.

La major part encara estan assimilant què ha passat, els sembla una pel·lícula. De moment, hi ha una desena de víctimes mortals, uns quants desapareguts i més d’un centenar de desallotjats. “Va ser tot molt ràpid”, diu Pilar. Amb 71 anys, aquesta dona va eixir a passejar els gossos de la seua filla, Esther, mentre ella tornava de treballar. En tornar a casa, passades les cinc i mitja de la vesprada, va veure una columna de fum eixint de l’edifici. Va pujar fins al tercer pis i va colpejar la porta de la seua filla, veïna de la mateixa planta, i, en comprovar que no estava dins, va tornar al carrer amb les seues mascotes. Anava amb el que duia, ni tan sols portava la cartera. Quinze minuts més tard, Esther va arribar a l’edifici, on ja s’havia pegat foc a tota la façana.

“Vaig baixar a casa amb les gossetes, vaig pujar corrent a agafar el mòbil i veure si hi estava la meua filla”, explica Pilar a aquest diari. Ja al carrer, conta que els bombers van demanar que s’apartaren de les proximitats de l’edifici i confiaven en una extinció ràpida: “No m’ho creia, les flames venien de la part esquerra i jo estic a la dreta, vaig pensar que podrien apagar-ho, que podríem arreplegar les nostres coses”, apunta. “No ens han volgut dir qui són”, diu, sobre les víctimes i els desapareguts. Ara estan pendents de les ajudes d’emergència i d’una indemnització de l’assegurança per a reconstruir la seua llar. Tota la seua vida estava en aquest pis. “Tota la vida estalviant”, lamenta Pilar, que recorda que fa deu anys li van dir que “les qualitats eren boníssimes, eren les millors”. Ara, “no em veig amb força per a res”.

Esther, la seua filla, va entrar en un pis de lloguer poc després, en el mateix edifici. La família arrossegava el dol de la mort de son pare i tots els records estaven a sa casa. Han passat la nit a casa del seu germà i ara tornaran a l’hotel habilitat fins dijous. Després, no ho saben. Els han dit que podran optar als habitatges que ha adquirit l’Ajuntament de València, però els pesa la incertesa. “No sabem si estan moblats i equipats, si cal comprar electrodomèstics”, apunta el seu germà, que les ha acompanyades al centre d’assistència psicològica. Elles se centren en la resposta material, a continuar cap avant. “Som forts”, enuncien, sense retirar-se les ulleres de sol. Passaran divendres fent totes les gestions possibles; de moment, només tenen un dia lliure.

La Policia controla els accessos, manté arrere els curiosos, però centenars de persones s’acosten a veure l’edifici. S’aproximen molts passejants, que especulen amb la qualitat del material o recorden la promoció urbanística. L’edifici es va construir en la zona de la pilota urbanística, del fantasma del desenvolupament d’una ciutat en ebullició que prompte es va desinflar. El 2015, en plena crisi, i una dècada després de la construcció, alguns van poder adquirir els habitatges. Molts hi van posar tots els seus estalvis. Tot i haver-se desinflat, l’obra seminova estava al voltant de 300.000 euros. En propietat o en lloguer, pràcticament tots hi havien construït la seua vida en l’última dècada. I en qüestió de mitja hora, van veure la façana esfumar-se, “com si fora una pel·lícula”.

El barri s’ha bolcat amb els afectats. El veïnat ha fet seua una màxima, una cosa que va explicar Susan Sontag en el seu assaig sobre la representació del dolor: la compassió necessita accions o es panseix. En qüestió d’hores, s’han mobilitzat perquè els afectats tinguen el màxim suport. Agrupacions falleres s’han convertit en una caserna. Els membres de la Falla Mestre Rodrigo-General Avilés han fet del seu casal un magatzem improvisat de gestió d’ajuda. Cinc famílies de la falla vivien en l’edifici afectat. Totes estan bé, però els ha tocat de prop.

Els joves que han organitzat l’ajuda, prop de mig centenar, són extremadament respectuosos amb la privacitat dels seus veïns. Mantenen el contacte a través del president de la falla, no els volen saturar. S’han centrat en l’aspecte pràctic i a abrigallar els seus veïns amb tot el que poden. “De moment no volen parlar i nosaltres ho respectem”, diuen. Els xics i les xiques de la falla tenen al voltant de 20 anys i treballen a estall des de les 9 del matí. Seleccionen la roba i els productes d’higiene, els distribueixen, els empaqueten i els etiqueten a l’espera que arriben les furgonetes de transport. Un grup fa caixes, un altre examina les peces, un altre va al supermercat. La major part són xiques, estudiants, que han memoritzat els estris bàsics. En un moment donat s’acosta una dona major a oferir ajuda, els demana una llista de la compra i se’n va al centre comercial confrontant per roba nova per a donar. Elles repeteixen: “Necessitem roba interior, roba de bebé, productes d’higiene i sabates, de totes les talles”, i agraeixen afectuosament al veïnat les seues aportacions. “I menjar per als gossets”, afig una més. Moltes famílies tenien mascotes i són membres de la família.

En mitja hora passen pel lloc més de trenta persones. Venen amb bosses, maletes i carrets de la compra. Els que van amb les mans buides només ho fan perquè pregunten què poden portar després. Marcos és un dels joves de la junta directiva de la falla que ha organitzat la recollida. Estudiant de Magisteri, es va assabentar de l’incendi per WhatsApp i de seguida va eixir de classe. Són companys d’estudis, coneguts, qui no viu en eixe edifici viu en el del costat, indica. Andrea, pràcticament de la seua mateixa edat, conta que ho va saber parlant amb sa mare, que té amics en el bloc afectat, i va eixir corrent a veure què havia passat. “Era horrible veure la gent cridant des dels balcons”, narra.

Una dona, resident de l’edifici, s’acosta a la taula del voluntariat. A penes se sosté, té dificultats per a expressar-se, i els voluntaris l’abrigallen. Li pregunten si té on quedar-se, què necessita, com està la seua família. Li pregunten per les edats dels joves, la seua talla de roba i de calçat. Al cap de dos minuts apareixen amb unes quantes bosses amb elements d’higiene i de roba bàsics. Fins i tot li ofereixen roba per a l’ofrena a la Mare de Déu, un dels esdeveniments més emotius per als fallers. La dona a penes pot verbalitzar: “Me’n vaig a l’ambulatori a agafar la baixa”. “Tots et volem i estem amb tu”, li diuen.

En estat de xoc

La parella que va ser rescatada pels bombers després de passar hores al balcó del seu pis ha explicat que va ser “una situació emocionalment molt carregada”. “Vam estar dues hores i mitja a la terrassa, però ara estem vius, que és el que importa”, indiquen, i agraeixen als bombers la seua faena. En la mateixa línia es mostren Laura i Manu, una parella que havia trobat a Nou Campanar el seu primer habitatge en règim de lloguer: “Ens trobem sense res, però estem vius”, valoren. “Més que apesarar-nos, intentarem estar tots a l’una. Som uns afortunats, perquè hi ha gent que telefona als seus fills i no els agafen el telèfon”, remarca la parella, que ha passat la nit a l’hotel habilitat.

“Vam baixar 20 minuts a l’oficina de Correus i, quan vam tornar, vam intentar salvar el nostre gos, però ja estava tot en flames”, narra Lisa, una dona ucraïnesa afectada, en declaracions a Europa Press. En l’edifici vivien molts migrants que a penes han pogut conservar els seus passaports. Yury tornava d’un viatge de faena quan la seua dona li va telefonar per dir-li que hi havia un incendi, va agafar la documentació i va eixir de l’edifici, pensant que seria una cosa ràpida i que podria tornar a casa. També Tomas Radavicius, el pis del qual en la cinquena planta es va cremar completament en qüestió de minuts. El jove, que estava fora de l’edifici quan va ocórrer l’incendi, vivia amb la seua dona, que sí que estava i va poder eixir de l’immoble pel seu propi peu, segons recull l’agència de notícies.

El suport psicològic és imprescindible en el moment immediat. El coordinador d’Emergències de la Creu Roja, Miguel Ángel Rodríguez, apunta que “és una situació traumàtica, un xoc”. En aquests moments, s’ha d’“estar al costat de les persones en una situació d’incertesa enorme. La primera cosa que necessiten és suport”, subratlla. “Cada persona és un llibre”, destaca l’expert, que també dona suport al personal d’emergències que ha participat en el rescat i començarà a donar suport d’atenció psicològica en un col·legi perquè “els xiquets estan afectats”. “Ahir va ser el dia més dur”, per la immediatesa de les flames, però en els pròxims dies aniran desenvolupant-se els primers passos del dol.

Etiquetas
stats