El passat 15 de desembre van acabar les meues obligacions públiques com a comissari del Consell de la Generalitat per a l'Any Joan Fuster. L'endemà, molt de matí, vaig prendre un AVE per conèixer a Madrid Juan Mollà, advocat de gran finesa professional, poeta i vell amic de Josep García Richart, nascut a Xàtiva el 1929 i mort el 2016 a Polinyà de Xúquer. Volia parlar-li sobre l'edició d'un poemari que Richart havia deixat inèdit i que aviat veurà la llum en les edicions de la Institució Alfons el Magnànim, gràcies als bons oficis de Vicent Flor, director de l'organisme, i de Vicent Berenguer, jubilat com a funcionari però sempre lector sagaç i apassionat de la poesia.
Si jo pogués instal·lar-me unes setmanes a Madrid faria una llarga entrevista a Mollà, que té moltes coses per contar i és home d'una amabilitat inusitada en els temps presents. Ens embrancaríem en històries que ja no interessen a quasi ningú, però que serien molt reveladores, i alliçonadores, per a una quantitat enorme de gent, que les ignora.
Si pogués quedar-me encara més temps a Madrid, el visitaria sovint per aprendre del que sap, que és molt. Com a savi i com a vell que és. Vell que soc sense remei, les seues lliçons em serien particularment profitoses. Ara, la meua vida ha estat plena d'impossibilitats com aquestes. Fa uns dies, hauria volgut quedar-me de manera indefinida a Viena, però he de tornar al país.
L'edició del poemari de Richart venia de molt enrere. Després que ell morí, la família donà a l'Espai Joan Fuster part substancial del seu arxiu —incloent-hi poemes i la traducció dels Éssais de Montaigne que Enric Iborra voldria, amb absoluta raó, revisar i publicar— i comentaren a l'alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit, que els agradaria veure imprès un seu recull de poemes inèdit. Jo el coneixia, gràcies a Doro Balaguer —a tots dos ens havia agradat molt—, a qui Richart l'havia donat a llegir perquè n’opinara, en una d'aquelles trobades que feien, com a dernier carré de l'extingida tertúlia de Fuster i Ventura —o, millor, de Ventura i Fuster. Sabent-ho Richart o no, Doro em deixà el llibre i em va agradar. Per la vàlua literària i perquè desvetlava un Richart que calia donar a conèixer. Al capdavall, el Richart poeta de jove, en castellà, i que molts anys després havia tornat als versos en la seua llengua i amb una experiència acumulada de lectures i vivències que l'havien enriquit intel·lectualment, encara que les il·lusions juvenils haguessen quedat pel camí.
Aviat apareixerà el llibre. Té un títol ben eloqüent: Exercicis de vellesa i és una selecció de poemes feta per l'autor, destriant —tan autoexigent i rigorós com sempre, fins a l'extrem i en tot— entre les seues meditacions líriques sobre els darrers anys de la vida. Quan les esperances s'acaben, o fa anys que s'extingiren o minvaren. Quan els amics desapareixen, de vegades sense que ningú ho haja esperat, l'ún darrere de l'altre. Com passa en una comèdia en el moment que el teló està a punt de caure.
A Josep Garcia Richart, el vaig tractar sobretot, fins que es va jubilar, a través de Vicent Ventura. Com que era oficial d'Intendència de l'exèrcit espanyol, abans no havia assistit a les tertúlies que es feien en llocs públics i ens havíem trobat més que res a casa de Marina Peris i Ventura, o en reunions reduïdes, ací o allà, mai en llocs públics. No hi fa res, jo sabia coses d'ell, perquè Ventura m'explicava sovint coses de l'amic, de l'ambient en què s'havien conegut, o dels problemes que havia tingut com a militar precisament per aquella amistat. Quan Richart es jubilà va tenir més llibertat, assistí pràcticament sempre a la tertúlia amb Fuster, Ventura, Iborra, Doro Balaguer, Josep la Roca, Vicent Raga, Josep Palàcios i jo mateix, de vegades amb algú altre. És curiós, però fins aquell moment, malgrat la mort de Franco i la instauració del règim democràtic actual, pense que fins que passà a les classes passives, mantingué aquella discreció en l'assistència a les tertúlies de cafè. És curiós però, ara que hi pense, no m'estranya. Supose que certes vigilàncies es devien mantenir. I recorde les poques coses que contà sobre el 23F de 1981, vistes des de dins de la Capitania General de Milans del Bosch, el Govern Militar de Caruana o un lloc semblant.
Richart havia estudiat Dret a la Universitat de València. En alguna organització del Movimiento, probablement el SEU, va conèixer Ventura l’any 1948 o 1949 i un any després Fuster. Això el dugué a un primerenc compromís polític amb el puritanisme falangista que només Ridruejo i pocs més defensaven llavors. Se separà de la Falange quan Ventura fou represaliat després d'una disputa política en un estatge de mandos, a Alborache, a la qual al·ludien ocasionalment. A continuació, seguiria altres camins i seria un demòcrata convençut.
Llicenciat en Dret, feu les oposicions al Cos Jurídic d’Intervenció Militar i després va estar destinat a guarnicions de Madrid, Jaca, Sevilla i finalment València. Al final d'aquesta carrera professional, quan faltaven pocs dies per “ascendir a coronel va demanar la baixa, en primer lloc per acompanyar els pares, ja majors, que vivien sols, i en segon, perquè no estava molt d’acord amb les decisions del seu superior”, com recordava la seua germana Elena, la qual el definia com “una persona amant de la seua família, dels seus amics i dels qui no ho eren tant però el coneixien”. Ventura em digué que a Sevilla havia anat en part castigat políticament, per la seua relació amb ell. Val a dir que aprofità l'estada per fer-se un expert en flamenco, amb un interès que mai no vaig entendre quan en parlava amb uns coneixements que jo m'hauria estalviat. Ara, aquella curiositat només era una part de la seua atenta i rigorosa qualitat de melòman, aficionat a la millor música europea dels grans segles.
Jo diria que Richart tenia un caràcter ferm, però és ben probable —sol passar— que ell es trobés a si mateix una mica tou i dubitatiu. Cal pensar que les seues circumstàncies professionals l'obligaren molts anys a reservar opinions i preses íntimes de posició, pel que feia a les idees polítiques o a les conviccions nacionals.
Els poemes del llibre són probablement més explícits del que l'autor solia ser en col·loqui amb gent que no fos d'absoluta confiança, quant a sensacions, sentiments, records, frustracions i fantasies absolutament humanes. Jo no vaig entrar mai, o ser admès, en aquell cercle molt reduït de confidències sense por a vigilàncies ni delacions que Richart havia establert entorn seu, probablement sense voler construir-lo. Amb mi, Ventura, Fuster o Iborra —aquesta seria la gradació, de major a menor— eren més espontanis en el tracte. Per això m'alegra especialment veure un llibre que havia escrit com una mena de testament literari, a l'abast de qui vulga llegir-lo.
La literatura catalana, ja ho saben vostès, ha estat sotmesa a dogals i guillotines que val més ara no enumerar. Escriure en català amb voluntat literària ha estat, durant segles, un exercici d'autoflagel·lació o, com a mínim una bona manera d'enviar els originals no a la impremta, sinó a un arxiu ignot o al femer.
Em disculparan si dic que ara publiquen en català molta gent que el mercat, les editorials i els gustos del públic no acaben d'empassar-se. O de fer circular amb fluïdesa i una certa generositat en la difusió. Com l'aigua que s'escampa a través de les sèquies. Entre aquest “ara” i els temps en què Richart optà per escriure en català, per no anar més lluny, deuen haver quedat perduts en un altre racó, o destruïts, molts i molts textos literaris que haurien donat la continuïtat imprescindible a la nostra literatura.
Aquest llibre de Richart és un testimoni d'aquella activitat literària que podria haver estat reduïda a pols, per la destrucció dels papers en què estava fixada. És la recuperació d'una veu poètica i d'una voluntat civil. Individual i insubornable. Ara arribarà als prestatges o als aparadors de les llibreries i això em permetrà demanar què en pensa la molta gent que conec més fidel i entesa en la lectura de versos que no jo.
I em sembla que hauria de tenir algun ressò especial a Xàtiva, la ciutat on Richart havia fets els primers passos i que sempre enyorava. Ho explicava així a Juan Mollà en una carta del 2014, és a dir al final de la vida:
“Dices que tienes curiosidad por conocer la razón de mi preferencia por Xàtiva y mis raíces en esa ciudad. Si tuviera ánimos necesitaría al menos un par de folios para explicar esta cuestión. [...] Nací allí y mi infancia en ella es, por encima de tópicos, un auténtico, y único, paraíso de mi vida. Nací en una modesta casa de una calle igualmente modesta: la calle Menor (su nombre nada tiene que ver con su importancia: se debe a que en ella vivió, según parece, un notario del siglo xviii con ese apellido: Menor). La casa tenía, y tiene, un pequeño patio con una fuente que manaba agua continuamente de día y de noche (ahora ya no mana). La calle era un pequeño mundo aparte dentro del barrio y su gente, unas pocas familias, toda gente trabajadora y normal, pero de la calle Menor. Hace un año, en una de mis esporádicas visitas a Xàtiva, me encontré con una de las vecinas de entonces (la única superviviente, con mi hermana y conmigo) y nos dimos un abrazo que hizo temblar al mismísimo tiempo. Pasaba muchos días en el castillo y después en Montsant, una casa de ”recreo“ (una pariente de mi abuela materna era la ”casera“) construida sobre las ruinas de un convento, en la misma falda del Castillo y junto a una gran ermita (Sant Feliu), posible sucesora de una catedral gótica, con una finísima portada románica y un pequeño atrio sustentado en columnas romanas. Aún guarda unos preciosos retablos. [...] Todo esto era el cascarón que me envolvía”.
Potser d'aquells primers anys xativencs, abans del gran trasbals de la guerra civil, provenen imatges i suggestions en aquests versos de cap al tard d'una vida laboriosa i discreta. Com, en certa manera, ha estat durant segles l'existència de Xàtiva.
0