Amb Pilar Dolz, a Castelló de la Plana

No puc recordar quan vaig conèixer Pilar Dolz, però la seua conversa i la manera d'actuar en públic m'interessaren de seguida. Sabia qui era, coneixia el seu marit i col·laborador en tantes històries, Rafael Menezo. El moment inicial no té importància, ens hem vist nombroses vegades els darrers vint anys, en les reunions de la Fundació Gaetà Huguet, on ella ocupa al patronat el lloc de Matilde Salvador i jo el de Joan Fuster, transmès de manera quasi immediata per Josep Palàcios —hereu de l'escriptor també en això— que em traspassà el càrrec per una certa identificació d'objectius i també pel seu conegut horror a les obligacions socials, ni que siguen tan grates com aquesta.

L'he escoltada moltes vegades, sempre amb la màxima atenció per part meua, i diria que la caracteritzen entre altres qualitats admirables l'energia, la sensibilitat, el valor per defensar allò en què creu i una capacitat expressiva que manifesta amb exactitud, i si cal amb una cruesa irònica, allò que vol dir. Encara que puga molestar l'interlocutor. I potser amb més força si el pot inquietar o deixar incòmode. De vegades sense resposta. Per la mateixa naturalesa de la institució, i perquè durant una època fou espoliada dels seus abundants recursos econòmics, la Fundació Huguet està directament vinculada a l'Ajuntament de Castelló de la Plana i, per tant, als seus canvis de govern. Quan la presidència ha correspost al Partit Popular, Pilar Dolz no ha deixat mai de parlar amb la mateixa claredat que en els períodes en què governava el Partit Socialista o el representava un regidor de Compromís. Però la mateixa contundència expressiva pot aparèixer si ha de discutir, sovint fent broma, amb alguna persona del patronat amb qui comparteix moltes bases ideològiques i de tota mena.

Alguna vegada, contemplant aquestes petites discussions, quasi sempre en el dinar ritual que tanca les reunions de la Huguet, he pensat si es tractaria d'una polemista pel simple gust de discutir. Puc concloure que no. El debat té sempre un objecte que convé escatir i sobre el qual les posicions d'ella i les de l'altra persona són veritablement distintes, o directament oposades. Pilar les argumenta. Jo diria que sempre —bé, quasi sempre— té raó.

És la impressió que ella m'ha produït des del principi i m'ha recordat les d'algunes dones de la meua família, per això amb Pilar sempre m'he trobat en confiança. Gent forta. I es pot anotar una altra de les seues qualitats: un sentit de l'humor, molt acusat i sovint posat em acció, durant la conversa. De vegades irònic, de vegades directe i a l'atac. O tendre. O amagadament autoirònic. Al perfil de Whatsapp diu “cansada”, com una mena de definició permaneny. Ho va posar en un moment de cansament físic i intel·lectual vertader o com una definició permanent? Ella s'ho sabrà, que posseeix un sentit de l'humor de molts matisos i, podríem dir, polivalent. De tota manera, com vaig aprendre en la joventut llegint Pla, “els cansats fan la feina”. La senyora Dolz ha treballat sempre i té corda per a treballar molt més. Fins i tot si està cansada.

Amb fatiga o sense, tothora ha estat una dona decidida a defensar el que volia. Potser la seua primera mostra decisiva de rebel·lia es produí quan, el 1964, imposà a la família la decisió d'anar-se'n a Barcelona, on a l'Escola Massana, a la de Belles Arts de Sant Jordi i en altres centres aprengué, entre altres tècniques artístiques, el gravat calcogràfic, la xilografia i la litografia. Ampliaria després aquells coneixements a Itàlia —Perugia i Urbino—, Ginebra, París —al mític Atelier 17 i el taller de Henri Goetz. Enumerar tot això és una mica ociós, perquè una artista com ella aprèn on estiga.

El catàleg de l'exposició Pilar Dolz i l'ofici de gravar, el 2022, comissariada per Antònia Vilà i exhibida al Museu de Belles Arts de Castelló el 2022, magníficament maquetat per Marta Negre, conté un text de Juan Manuel Bonet que inclou un retrat de Pilar Dolz molt més incisiu i informat que aquest meu. Es titula “Pilar Dolz: Multum in parvum. Com que ja no saben llatí ni els capellans, direm que això significa: ”Tot en u“ i expressa amb exactitud la varietat de registres d'aquesta dona. Bonet és un savi en diverses matèries i un excel·lent observador de persones i coses, encara que per l'aspecte físic continue semblant un xiquet simplement entusiasta, remarca l'energia rutilant de l'artista. Així, assenyala «la predilección de esta grabadora sensible e intimista por los formatos pequeños, incluso mínimos, estoy hablando de una experiencia incluso táctil: hay grabados suyos, especialmente buriles, que anidan en la palma de la mano. A una doctoranda que escribió sobre su obra [...] le decía ella algo muy sensato, por ese lado: ”Yo no pierdo nunca de vista que el grabado tiene que ver con cosas pequeñas, como los sellos de correos, estampas de culto, cartas de juego“… A la enumeración podría haber añadido los ex libris, y los christmas, género el segundo que ocasionalmente ha cultivado. Haber logrado realizar esta cantidad de grabados, y convertirse en una figura destacada de un mundo que todavía hoy sigue siendo mayoritariamente masculino, tiene también algo de heroico, que habla de la voluntad y la energía descomunales de esta mujer menuda.

El gravat es una tècnica artística que demana destresa, finor en l'acció manual, però també decisió. No han de tremolar-te les mans, perquè resoldre un error no és tan fàcil com en el dibuix o en la pintura. Té, potser, alguna relació amb la forma de treballar de les persones que practiquen l'escultura, que també tenen dificultats per tornar enrere. Parle, és clar, com un complet analfabet en aquestes qüestions, i només pel poc que puc imaginar si pense en les formes clàssiques d'esculpir.

En qualsevol cas, el gravat se'm representa unit indissolublement amb dos fets culturals transcendentals. D'una banda, la reproducció d'obres gràfiques originals i úniques, dibuixos o pintures. D'una altra, es relaciona de manera directa amb l'origen de la impressió sobre paper, amb els inicis de la impremta, abans que apareguessen els tipus mòbils, Gutenberg i tota aquesta llarga història que fins al present ha difós el saber científic, la cultura literària i la comunicació social i tants altres valors de la vida humana que coneixem. L'assaig de Walter Benjamin sobre l'obra d'art en l'època de la seua reproductibilitat tècnica, tan citat i conegut, parla en realitat —segons el record que en tinc— d'una part d'aquest fenomen, perquè apareix quan allò que s'anomena les arts gràfiques podien reproduir amb una certa versemblança els colors originals d'una pintura. El gravat, ho feia des de segles en blanc i negre o amb gammes de grisos que podien arribar a un altíssim extrem de perfecció. 

En els gravats, Pilar Dolz no interpreta temes solemnes ni espectaculars. Mira, per exemple, la corda, tan útil abans que era quasi un pecat destruir-la o malbaratar-la, amb la trama, la matèria i la grossària segons utilitats i possibilitats. La corda, per dir-ho així, era un producte de la terra pròxima, dels vegetals humils, insistits i treballats amb una saviesa que la necessitat havia generat. Mira també la pedra seca, que als Ports crea paisatges impressionants, les fulles dels arbres i les plantes, les canyes, els troncs i les soques, les branques, els paisatges treballats per la mà humana durant segles, de vegades en semiesclavitud...

Algú pot creure que el gravat és un art subaltern, quasi una artesania. No ho és en cap sentit si qui grava ha dibuixat abans allò que incideix amb el punxó sobre la planxa. En passar la seua obra a la fusta o a l'acer, pretén multiplicar les possibilitats de visualització del seu dibuix, les amplifica i l'escampa. I així fa un exercici d'humilitat. O d'orgull. En qualsevol cas, posa a l'abast de més espectadors el producte de la seua habilitat artística. Amb una destresa afegida a la que li ha calgut per dibuixar l'original. 

Pilar Dolz no és exclusivament una gravadora. Això és una part de la seua vida. De la seua relació amb cultura en el sentit més ampli i, en l'àmbit enorme de les arts plàstiques, ha fet professió d'un compromís exigent i sense treva amb la difusió de la modernitat artística en l'entorn on viu de fa anys.

La cultura és també un mercat. Ella hi va entrar, sense por, el 1974, quan amb el marit obrí a Castelló la Galeria Cànem, activa fins ara mateix. L'any vinent en farà cinquanta. Quan tantes altres empreses semblants han caigut, per efectes d'unes crisis o altres, Cànem —és a dir, Pilar i la gent que hi ha treballat o treballa— ha resistit. En algun temps, de galeries, n'hi havia a cada cantó, obertes per una mera i sovint desorientada perspectiva de guanyar diners amb la venda d'obres artístiques. Simple comerç. Cànem ha tirat endavant perquè és producte d'una passió personal per la difusió de la cultura artística innovadora. Als seus locals s'han pogut veure obres de molts artistes que connectaven amb aquesta voluntat de canviar els aires en un ambient resclosit.

Una altra de les qüestions centrals en la vida de Pilar Dolz és el feminisme. Ella és una feminista conseqüent, lògica i, per tant, radical. És a dir, ni de reacció espontània ni nouvinguda al moviment.  Dir ara, que una dona és feminista sembla una banalitat. Si van vostès a preguntar, trobaran feministes aferrissades on menys s'ho esperaven —atès que estem en període electoral, no diré noms. No sempre ha estat tan senzill. Sense arribar als temps de les valeroses sufragistes del segle passat, en èpoques més recents, i ara mateix, defensar els drets de les dones ha estat una tasca arriscada. Per l'edat, és probable que el seu feminisme tinga l'arrel, a banda d'experiència pròpia, en la lectura de dones com Simone de Beauvoir. Per la generació, és la primera lliçó que va guiar també Cèlia Amorós i algunes altres, poquíssimes, en aquest país tan abrupte.

Perquè sap que també vaig ser amic d'ell, quan Pilar i jo parlem, sovint em recorda la impressió que li féu Joan Fuster des que el conegué. Ell tenia el costum, quan anava a Barcelona, de convidar generosament —Pilar es pensava que seria ric— a dinar o sopar alguns estudiants valencians per interessar-se sobre les seues activitats. Potser Sergio Beser li digué a Fuster que rodava per allà una morellana com ell, que convenia tenir en compte? Potser va ser a través de la relació de Fuster amb castellonencs de soca, com era la família de Rafael Menezo? La bona qüestió és que la jove parella i l'escriptor es feren amics. I ho serien per sempre. Fuster va escriure un text per al catàleg de la primera exposició de Pilar Dolz, que conserva la gràcia d'observacions directes. Li demanaven papers d'aquesta mena, breus i relativament incisius, i els resolia com l'alumne aplicat de molts sabers que sempre va ser, el bon home. Sense caure en els enterbolits galimaties lingüístics dels crítics vulgars, pensant en l'obra que s'exposava i en la persona que l'havia feta. Com ara Pilar Dolz.