“A Europa no hi ha tants casos perquè diguem que 500.000 xiquetes pateixen mutilació genital”

La persecució penal de la mutilació genital femenina no és l’única cosa ni el millor que es pot fer contra aquesta pràctica de certes societats africanes. És una de les conclusions de la investigadora Ruth Mestre, coautora d’un informe encarregat per la Comissió Europea en compliment del Pla d’Acció de Gènere comunitari, que analitza els casos penals de mutilació genital femenina a Europa. L’objectiu, explica la investigadora, era determinar quina persecució hi ha d’aquests delictes per a conéixer la seua incidència.

Ruth Mestre va començar a investigar qüestions relacionades amb els talls genitals el 2003 des de l’Institut de Drets Humans i la Universitat de València. Juntament amb Sara Johnsdotter, antropòloga de la universitat de Malmö. L’estudi es va presentar en una jornada de discussió a Brussel·les el 13 de desembre sobre els avanços duts a terme en la matèria, les tasques acomplides i els reptes pendents. La Comissió Europea es va comprometre fa cinc anys a fer un balanç pels cinc anys de la Comunicació de la Comissió Europea sobre mutilació genital femenina, una autoavaluació.

La recerca recull 50 casos que han estat en mans de la justícia en els diferents estats membres, davant de l’estimació de la Comissió Europea que en sòl comunitari es donen mig milió de casos. Malgrat ser una pràctica il·legal, s’estima que 500.000 dones residents a Europa han sigut víctimes d’aquesta pràctica i més de 200 milions en el món. En tots els estats membres està penalitzada. La dada estimada resulta molt cridanera, reconeix l’experta, encara que sembla basar-se més en població potencialment afectada que en evidències. L’evidència, apunta Mestre, són només 50.

Durant la investigació han constatat que “hi ha molta rumorologia, la gent diu que s’ha fet en tal o tal altre lloc... però no n’hi ha evidència. El que detectem és que sempre es diu que és al país del costat. En sòl europeu n’hi ha evidència a França. Itàlia, un cas a Suïssa... i a Espanya hi ha indicis, però no evidència”, assenyala l’autora.

“En molts països europeus resideixen comunitats que practiquen algun tipus de tall, bé perquè han arribat fugint de la guerra als seus països i són refugiats (com el cas de les comunitats de Somàlia), bé perquè han migrat fugint de la pobresa dels seus països (Gàmbia)”, explica Mestre en un altre estudi anterior, en què aclareix que “no cal vincular-ho a l’islam”, encara que algunes comunitats pensen que ho està, i diferencia els que es donen com a rituals col·lectius de pas socialitzat i els que es practiquen a dones. “En les comunitats en què es practica n’hi ha acceptació i suport social tant entre els homes com entre les dones”, recorda l’autora.

En qualsevol cas, aclareix, “les pràctiques formen part de l’entramat social de la violència i de la violència de gènere dels grups i les comunitats que les duen a terme, i queden travessades per diferents eixos o vectors de poder. L’estructura social està fortament jerarquitzada no solament en funció del sexe, sinó també per la pertinença a un grup ètnic o un altre”.

A Europa, la persecució de la mutilació es fa sobre la base del Conveni d’Istanbul, encara que abans de la signatura i de la tipificació del delicte ja hi havia normativa. El 2009, el Parlament Europeu va instar els estats membres a aplicar l’extraterritorialitat quan el delicte es cometera envers una persona nacional o resident per una altra persona nacional o resident. “Així i tot, només hi ha 50 casos, perquè no passa tant, que és una de les conclusions de l’informe. Estem fent una bona faena de prevenció”, considera Mestre, que afig que en sòl europeu no es dona aquesta pràctica.

L’estudi dedica un apartat a desmuntar els rumors sobre la mutilació, entre els quals l’autora assenyala la concepció que es porta les xiquetes a les comunitats d’origen per fer els talls. “Algun cas n’hi ha, però molts dels detectats són de xiquetes que ja arriben així. De les nascudes a Europa, n’hi ha molt poques de qui hi haja evidència que s’haja produït. No hi ha tants casos perquè diguem que 500.000 xiquetes són tallades”, afirma.

Les altres violències contra les dones migrants

Malgrat la magnitud del problema que assenyala, l’autora demana ampliar la mirada. “Efectivament passa i cal fer alguna cosa, però no cal posar el focus en la persecució i la criminalització. Cal veure com viuen aquestes famílies. La resposta quan es veu una xiqueta tallada és llevar la custòdia als pares; ells en la presó i ella institucionalitzada. Potser necessites altres polítiques i un altre tipus d’acostament a les comunitats potencialment afectades per a abordar un canvi. I això és el que falta sempre, implicació. Els protocols sempre els fem els mateixos”, lamenta Mestre.

“Els problemes que les comunitats potencialment afectades tenen a Europa són immensos i més variats que aquests. Si no es procura el benestar d’aquestes famílies, la prevenció que es fa no val”, enuncia l’autora, que es mostra preocupada per la reeducació de les dones. “Moltes creuen que és una pràctica religiosa i cal ensenyar que no, la presa de consciència del que implica i significa. Cal fer-ho sense estigmatitzar la comunitat. Però per a la comunitat i els qui ho practiquen no és una qüestió fonamental. Ho és més per a nosaltres, que mirem des de fora. Per a elles és fonamental tindre els papers en regla, que la família estiga unida, que les xiquetes en el col·legi estiguen bé... Els preocupa el racisme i les agressions, accedir al sistema de salut, tindre una certa estabilitat i benestar per a preocupar-se d’altres coses”, explica l’autora.

La xifra de casos penals als països occidentals, en total uns cinquanta casos judicials (la majoria a França en els anys huitanta i noranta) és “sorprenentment baixa a la vista del fet que hi ha a Europa i altres societats occidentals centenars de milers de persones de països on es practica”, enuncia l’informe. Les investigadores consideren que és raonable creure que una explicació important per a l’escassetat de casos confirmats reflecteix un canvi cultural substancial després de la migració en moltes comunitats immigrants, “una visió que va guanyant terreny a escala internacional, especialment en el context dels intents d’estimar la prevalença i la incidència de la mutilació genital femenina en les societats d’acolliment occidentals”. “La pregunta per al futur és com es promouen millor aquests processos de canvi social i cultural en el marc de la norma de diligència deguda”, sentencia l’informe.