Franc Cortada, director general d’Oxfam Intermón: “El que era una pandèmia global s’ha convertit en una pandèmia de pobres”

Enginyer de camins i amb estudis de desenvolupament, exclusió social i diversitat cultural, Franc Cortada treballa més de 20 anys en cooperació al desenvolupament. L’any passat va ser nomenat director general d’Oxfam Intermón, mesos abans de la pandèmia que ha accentuat les desigualtats en el món. Cortada conversa amb elDiario.es en la seua visita institucional a València, una de les primeres presencials que fa des de la presa de possessió, en què reclama a les institucions arribar a un 0,7% del pressupost en cooperació internacional.

El context actual ve marcat per una simultaneïtat d’emergències: la climàtica, la humanitària, l’econòmica i ara la sanitària. Com s’afronta aquest cúmul des d’una ONG?

Amb molta determinació i molta convicció. Són temps molt difícils i un pot entrar ràpidament en aquest desfici, perquè les coses no van a millor. Quan un pensa en el que passa en el món i situa tres o quatre grans xifres, veu que la situació és preocupant i exigeix acció i perseverança. Més de la meitat de la població sobreviu i tenim crisis sobrevingudes. La crisi sanitària ha evidenciat mancances estructurals, com en l’última dècada els governs no han posat en marxa les polítiques necessàries: l’escut social, inversions en salut, protecció social per a acompanyar la població... Nosaltres treballem en tres fronts alhora. El primer: estar en les trinxeres, acompanyant les comunitats i treballant en el dia a dia amb la gent que pateix més. Per això estem al Iemen, Síria o Centreamèrica. El segon és buscar canvis estructurals, en la incidència política, a reptar el poder i visibilitzar l’invisible, denunciar les polítiques que beneficien uns pocs i fer propostes per a beneficiar la majoria. Ací parlem de fiscalitat, de polítiques migratòries, abordar les causes d’arrel. El tercer té a veure amb la consciència social, amb la manera de connectar amb la ciutadania, amb la conscienciació d’aquests temes que poden sonar llunyans entre els problemes quotidians. Hem d’entendre que en el món, o tots anem a l’una i no deixem ningú arrere, o la humanitat se’n va en orris. La crisi climàtica o les vacunes ho han fet evident: celebrem una vacunació superior al 70% i en altres països, com Mali, estan per davall de l’1%. El que era una pandèmia global s’ha convertit en una pandèmia de pobres.

A més d’agreujar les crisis existents, la pandèmia ha generat noves desigualtats?

La llista és demolidora. Hem vist una regressió tremenda: per primera vegada en 20 anys tornen a repuntar els nivells de pobresa extrema en el món. El Banc Mundial diu que la Covid-19 podria haver empés a la pobresa més de 500 milions de persones; més de 230 milions de persones tenen necessitats humanitàries; la bretxa de gènere s’ha exacerbat, les xifres de violència contra les dones han crescut de manera exponencial. A tot això cal sumar la crisi econòmica: veiem que els comerços adquireixen una certa normalitat, encara que Espanya és molt més desigual, però en altres països parlem que l’impacte de la pandèmia en poblacions més pobres és d’una regressió de més d’una dècada. La gent rica és més rica encara, han recuperat i han incrementat la seua riquesa, però els pobres seran més pobres en els pròxims 10 anys.

Per evitar que això siga una tendència, en el seu informe apuntaven una sèrie de recomanacions. En el context espanyol, observen que es tinguen en compte?

Quan vam llançar els informes d’anàlisis alertàvem que a Espanya la Covid ha generat més pobresa severa. Hi ha prop de 5 milions de persones en situació de pobresa severa, gent que sobreviu amb menys de 16 euros al dia, famílies que cada dia han de decidir si paguen el lloguer o la llum, si compren bolquers o pollastre. S’ha incrementat en 800.000 persones i també la pobresa relativa, que s’acosta a 11 milions de persones. En el context de la Unió Europea, Espanya és el tercer en pobresa infantil i el quart en pobresa severa; no és una cosa de què sentir-se orgullós. Estructuralment tenia capacitat de contrastar aquests nivells de pobresa, que la Covid accentua i agreuja les desigualtats estructurals. La gent amb més impacte és la gent més pobra, s’ha reduït el nivell de renda set vegades més que en les classes altes. Són la població migrant, les dones, els joves, els que han rebut més impacte de la pandèmia.

Nosaltres recomanem en primer lloc activar l’escut social, on estem per davall de la mitjana europea. Parlem de l’ingrés mínim vital, d’augmentar-ne la cobertura i l’abast per posar fi a la pobresa severa i infantil; hauria de ser un objectiu claríssim. Les comunitats autònomes poden i han de complementar-ho amb altres mecanismes de protecció social, com ara ajudes d’habitatge, educatives. Un altre bloc de recomanacions té a veure amb un mercat laboral altament precari, un dels grans problemes del país: cal regular la parcialitat, la temporalitat, la bretxa de gènere, lluitar contra els falsos autònoms, donar ajudes directes a les empreses condicionades a un comportament responsable, fiscalment, socialment i mediambientalment. També cal introduir mecanismes que comencen a transformar el model productiu espanyol cap a un amb qualitat d’ocupació, els fons europeus han de ser palanca de canvi amb una mirada estratègica. El tercer element té a veure amb l’altra cara de la moneda: la reforma fiscal que permeta recaptar més i de manera més progressiva. El sistema fiscal d’Espanya està per davall de la mitjana europea, tenim recorregut per a recaptar més i és clarament regressiu. El 83% de la recaptació de l’Estat prové de les famílies, via impostos com l’IVA o via rendes del treball. També volem veure com es lluita contra el frau fiscal, d’un sòl per a l’impost sobre successions d’àmbit estatal.

I han vist concreció d’aquestes mesures en l’acció de Govern?

En la part de l’escut social sí que sent que hi ha un compromís, encara que caldrà veure la dotació pressupostària. Quant a l’ingrés mínim vital, hi ha una sèrie d’aprenentatges en la gestió, de la quantitat de famílies que s’han queixat pels tràmits, per les denegacions... l’IMV és una peça forta, però té mancances, molta gent altament vulnerable es queda fora, com les famílies en situació irregular, amb menors a càrrec. Falta veure també la prestació per fills a càrrec, en tramitació en el Congrés. També cal garantir que les autonomies mantinguen en els seus pressupostos les rendes mínimes, la protecció social.

També caldrà veure què passa amb els fons europeus. Poden ser un revulsiu enorme, són 140.000 milions d’euros. Tota l’ajuda social al desenvolupament a escala mundial són 150.000 milions a l’any. És una quantitat ingent de diners que cal aprofitar i hem de ser molt vigilants. Han d’anar a fer una transició ecològica i digital, però reduir els nivells de desigualtat, de pobresa i incrementar la protecció social. Ací soc escèptic quan veig els projectes tractors que arriben de les grans elèctriques, de les grans constructores. Vegem com arriba a les petites i mitjanes empreses, que són les que generen ocupació.

Una part de l’informe parla de transició justa. Què significa?

Parlem d’una eixida de la crisi que no siga en forma de K; amb els rics més rics i els pobres més pobres. En l’eixida de la crisi ningú es pot quedar arrere, els col·lectius vulnerables han d’estar en el centre.

També parlen de no repetir errors.

En la crisi del 2008 vam veure que els indicadors econòmics milloraven, però això no es traduïa en una reducció de desigualtat ni de pobresa. El creixement econòmic no revertia en la protecció social. Aquesta part és molt important.

També parlem de l’espai internacional. L’eixida de la crisi en termes justos és en clau internacional, en com posem l’accent en els processos de vacunació, que als països pobres és obscé i immoral. A qui se li ocorre parlar d’una dosi de reforç quan hi ha països en què ni el personal sanitari està vacunat? Hi ha tota una agenda de vacunació que no pot esperar. També parlem d’una agenda de condonació del deute per a permetre la inversió en escut social i serveis essencials, no de tornar deute. Hi ha països com Sudan del Sud que tenen la meitat del seu pressupost per a pagar deute i no és el moment d’això. És moment d’incrementar les polítiques de recuperació, d’ajudes al desenvolupament, no de condicionar-les a polítiques d’austeritat. Molts dels préstecs de l’FMI van condicionats a polítiques d’austeritat i és un error que vam veure el 2008.

Aquesta setmana es reuneix amb diversos representants autonòmics i locals valencians. Quin paper tenen aquestes administracions en la transició justa?

Són les que estan més prop del ciutadà, del dia a dia de la gent. Garanteixen aquests mínims de protecció social, d’assistència directa i acompanyament a les poblacions més vulnerables. Tenen la capacitat de garantir l’accés a l’habitatge, tenen una sèrie de competències que garanteixen uns mínims, de veure com assignen els recursos que tenen, la política fiscal. I aquest granet d’arena en la contribució a l’agenda internacional de cooperació; ara no és el moment de retallar, sinó de reforçar i garantir la solidaritat i aquest sentiment d’humanitat compartida.

Quines reivindicacions han traslladat?

Busquem el compromís de reforçar l’agenda del Govern valencià amb la cooperació internacional, augmentar el compromís financer i reforçar el treball amb la societat civil. Volem reforçar la narrativa de la fiscalitat justa i ací València es va comprometre a ser un espai lliure de paradisos fiscals; l’Administració pot contractar amb empreses fiscalment i socialment responsables. A més, voldríem obtindre el compromís, malgrat que existeix l’IMV, de mantindre els pressupostos en protecció social.

Una de les crisis que ha afectat les ONG és la de credibilitat i desconfiança pels abusos de poder. Com treballen per resoldre-ho?

Aquesta crisi fruit de pràctiques roïnes cal resoldre-la amb diversos elements. El primer és la transparència radical: ser capaços d’explicar què fem i rendir comptes. Els ciutadans ens donen un vot de confiança del qual cal ser mereixedor. El segon és dotar-nos de més mecanismes interns de regulació en termes de polítiques de salvaguarda, de mecanismes de denúncia, perquè de manera confidencial es puguen denunciar abusos de poder, i ser molt transparents. Cada any publiquem els casos de frau, d’abusos sexuals, de poder... Ho expliquem, perquè ens sembla important dir què ha passat i què hem fet. El tercer element té a veure amb els mecanismes externs que ens fiscalitzen. Els nostres donants externs fan auditories dels nostres programes i finances, estem sotmesos a mecanismes de control... en l’auditoria europea, sobre 10, traiem un 9,75. Finalment, les noves tecnologies ens han de permetre dialogar més amb la societat.

Després de 20 anys treballant en cooperació, creu que un ésser humà s’acostuma al dolor alié?

Gens. Jo hi estic quasi 30 anys i no m’hi acostume; m’és impossible: em genera indignació, frustració, impotència. I no m’hi vull acostumar. Em genera indignació, però molta força interior per a combatre i alçar-me cada dia.

Al marge de la crisi sanitària, en el context actual, què el preocupa?

Em preocupa la deriva de regressió de drets humans en el món. L’assassinat d’activistes i ecologistes, l’auge de l’autoritarisme i dels discursos d’odi. Això et fa conscient de la fragilitat de les democràcies. Em preocupa la regressió en polítiques migratòries i drets del col·lectiu LGTBI i els discursos que posen a competir desigualtats. Cal lluitar contra això estiga on estiga.