Joan Baldoví: “M’he sentit com el Llanero Solitario en la defensa de la reforma del finançament autonòmic”

“Treballar, persistir, esperar”. A aquest lema que l’historiador i figura de rellevància valencianista Nicolau Primitiu va col·locar en el seu exlibris recorre Joan Baldoví (Sueca, 1958) cada vegada que sent decepció en la política. El diputat de Compromís en el Congrés ja va trenta anys amb la bandera del finançament autonòmic i ha hagut de tirar mà de tot recurs creatiu per obtindre visibilitat en un tema tan complex com poc atractiu en el discurs públic. “M’he sentit molt sol”, reitera durant la conversa, recriminant als seus companys valencians a Madrid no defensar activament aquesta reivindicació.

El discurs de l’únic diputat de la formació valencianista en el Congrés destaca per la seua claredat i la seua vehemència, farcit de dites populars; des de la seua butaca en l’hemicicle ha protagonitzat intervencions que han corregut com la pólvora, esbroncant diputats d’extrema dreta, del PP o del PSOE en les seues exigències, cosa que l’ha fet guanyar-se la simpatia de bona part del parlamentarisme i la ciutadania.

Baldoví conversa amb elDiario.es hores després que la ministra d’Hisenda, Maria Jesús Montero, recalcara en la cambra baixa que el Govern complirà el seu compromís amb la reforma del sistema de finançament autonòmic, una qüestió vital per a la Comunitat Valenciana, la pitjor finançada, que el diputat va negociar en la investidura de Pedro Sánchez i va traslladar al parlament en forma d’acord polític.

La ministra va confirmar dimecres en el Congrés que el Govern presentarà la proposta per a la reforma del sistema de finançament al novembre. Després de tant de temps, com reben el compromís?

En l’acord d’investidura ja ho vam exigir, però va vindre la pandèmia, que ho va retardar. També en l’acord de pressupostos i amb la moció que va presentar en el Congrés, subscrita per una àmplia majoria. Els acords estan per a complir-se, però s’han incomplit durant tants anys que l’anunci em va sorprendre gratament. Sobretot en els termes en què ho va dir: compliré l’acord que tinc amb vosté, senyor Baldoví, un acord entre el PSOE i Compromís. Nosaltres hem complit la nostra part i sembla que compliran la seua.

El finançament sempre ha sigut per a nosaltres un tema fonamental, sempre l’hem posat damunt la taula, bé en la investidura, bé en altres acords; nosaltres vam votar en contra d’algun repartiment de fons Covid, perquè enteníem que perpetuava el model injust del sistema de finançament. Vam rebre l’anunci amb alegria i esperança.

La compareixença de la ministra, sol·licitada per vostés, va ser diferent dimecres. Va ser la primera vegada que un titular d’Hisenda reconeixia que part del deute valencià és fruit del sistema de finançament.

D’una banda, va anunciar, tal com diu el nostre acord, que abans d’acabar l’any calia presentar un model. Per primera vegada un ministre reconeixia dues coses: la diferència de finançament entre la comunitat autònoma més ben finançada i la pitjor, que som nosaltres, de 800 euros per habitant. Pensem que som cinc milions d’habitants a la Comunitat Valenciana. I per primera vegada es reconeixia que aquest deute de més de 50.000 milions d’euros que tenim és fruit de l’infrafinançament i que s’ha de solucionar, que no pot continuar creixent. L’Estat hauria d’assumir aquest deute, que no compute més; al final, el deute de l’Estat és el deute del conjunt de les administracions públiques. I permetria que la segona conselleria del Govern valencià no fora la conselleria del deute [es refereix al volum de recursos destinats a pagar préstecs en l’executiu autonòmic, superior al de departaments com ara Sanitat], que poguérem dedicar recursos que ara pagaran un deute que no hem generat a coses tan necessàries com polítiques socials, econòmiques o educatives.

El deute històric és una qüestió que no agrada molt a altres autonomies, com tampoc a altres ministres d’Hisenda.

Els ministres d’Hisenda sempre han sigut molt cautelosos a l’hora d’assumir el concepte de deute històric. Ahir la ministra va assumir que una part important del deute valencià i d’altres comunitats autònomes és fruit del sistema. A Andalusia en algun moment se li va reconéixer. Jo crec que sense la persistència de Compromís... A vegades m’he sentit com el Llanero Solitario; li ho he reclamat a Rajoy, a Sánchez, a Montoro i a Montero, i a qui es pose per davant.

Comentàvem abans de l’entrevista que ja parlaven d’infrafinançament en la campanya del 1991 des d’Unitat del Poble Valencià...

En la primera campanya ens veien com a marcians; preguntaven: infrafinançament? Això què és. I era un tema que era ací i del qual no es parlava. Que tinguem aquests 50.000 milions d’euros de deute no es deu només al fet que els governs hagen sigut malbaratadors; una part sí, però una altra ve del fet que hem d’obrir hospitals i escoles tots els dies, que hem de prestar serveis essencials i, quan només et donen una part del que costen aquests serveis, has d’endeutar-te, demanar préstecs. Així que crec que és significatiu el reconeixement, però també que en aquest tema recurrent, sense l’acció d’alguns que l’hem reivindicat sempre, sense la nostra persistència, no estaríem on estem. Hui és fàcil fer-se fotos, signar documents, però nosaltres sempre hem posat com a condició per al nostre vot que això poguera ser.

Vosté i el president Ximo Puig han aconseguit des dels seus espais posar en l’agenda una qüestió que estava embossada anys. Això ha provocat una reacció en diferents partits. Com ho veu?

Bé, benvinguts. Ja era hora que el PSOE s’hi sumara. No he sentit cap diputat socialista en el Congrés parlar d’aquest tema, ni tan sols Ximo Puig quan era diputat. M’alegra que el treball de Compromís porte els altres a reclamar una cosa que és un clam. A vegades he reclamat que els altres 31 diputats tingueren aquest ímpetu. Hui és fàcil, però benvinguts.

Bé, em referia en realitat als anomenats barons territorials. Page, Lambán, Mañueco...

Ells sempre estan atents per no perdre. Però nosaltres no volem que ningú perda. El document que van signar Moreno-Bonilla i Puig a Sevilla diu el que nosaltres hem dit durant anys: que cal aportar més diners al sistema, que és insuficient. Entenc que un president d’una autonomia vulga preservar l’estat del benestar de la seua comunitat, però això no és una guerra entre territoris. És, simplement, que els serveis que es presten s’han de pagar.

Ací coincideix en el que ha indicat també el conseller d’Hisenda, Vicent Soler: que es necessita una reforma horitzontal (del repartiment entre territoris) i una de vertical (que l’Estat aporte més a les comunitats).

Sí. Nosaltres hem apuntat en aquesta línia. L’últim punt de l’acord és una cosa que hem plantejat durant l’estat d’alarma: un fons transitori de compensació. Una idea que també apunta la fundació Fedea, que el calcula en uns 2.500 milions d’euros per equiparar les autonomies infrafinançades a la mitjana. Hem apuntat moltes alternatives, amb tècnics del Ministeri d’Hisenda i Presidència: una manera de mitigar l’infrafinançament són els pressupostos generals de l’Estat, a través d’inversions i transferències. Per exemple, en el transport metropolità valencià.

Els fons europeus poden ser una forma de compensació?

Els fons europeus són una manera d’estimular l’economia valenciana perquè anem convergint amb les comunitats autònomes més desenvolupades. Tenim una renda 12 punts per davall de la mitjana i aquestes inversions són una manera d’estimular-la.

La ministra d’Hisenda també va dir que va ser la Comunitat de Madrid la que es va oposar a una votació de la creació del fons de compensació en l’últim Consell de Política Fiscal i Financera. S’acabarà creant o s’anirà a altres formes de compensació?

Madrid és la república independent. Jo confie en la creativitat de la ministra Montero. Hi ha altres maneres de compensar que no passen per les conferències sectorials o per les conferències de presidents, com els pressupostos o augmentar el finançament per a dependència o educació. Hi ha marge perquè no s’hi necessite una majoria qualificada en el Congrés, sinó una majoria simple.

Montero va citar el PP, com a partit majoritari, a sumar-se a la reforma. Amb aquesta estratègia de bloqueig permanent que ha desenvolupat, confien que negocien?

El PP està en la política que va enunciar Cristóbal Montoro: deixeu que s’afone Espanya, que nosaltres la salvarem. Em sembla una actitud irresponsable i perillosa deixar que els problemes dels ciutadans es podrisquen. El PP només és un partit d’Estat quan té majoria per a imposar les seues polítiques. És pervers. No confie en el PP. Quan es pose el primer document damunt la taula hi haurà comunitats del PP com Andalusia i Múrcia a què els interesse que la reforma avance; veurem què fa el partit quan es presente el model. Però, pel que va dir la seua diputada en el debat, no hi faran res.

Una altra anotació en el discurs va ser que la proposta no agradaria a tothom. Què hauria de tindre per a agradar a Compromís?

Que siga una cosa que s’entenga: que els serveis transferits es paguen i puguem fer alguna cosa que no siga ‘passar casa’ com fins ara. Les polítiques bàsiques de l’estat del benestar les presta l’autonomia i s’endeuta –en el cas valencià– i hi ha altres polítiques que autonomies com Navarra, el País Basc o La Rioja, d’ajudes a empreses, a habitatge, a joves, ocupació, poden posar en marxa. Si volem canviar el model productiu, hem d’invertir en això i amb aquest sistema no podem. Volem que es paguen els serveis i es puguen fer les polítiques que l’Estat delega en les autonomies. I un repartiment de fons que no siga arbitrari.

El criteri de població ajustada centrarà el debat. Quins criteris serien els desitjables en aquest còmput?

Entenc que altres dirigents vulguen parlar de dispersió geogràfica o envelliment, però s’han de tindre en compte altres criteris. Per exemple, la població atesa en el sistema de dependència, els hospitals, el nombre d’habitants. Si no, continuem perpetuant un model. El model ha de ser un en què els valencians tinguen el mateix estat del benestar.

Que es presente el document és una condició per a donar suport als pressupostos?

No m’agrada posar línies roges. Però hem llançat uns quants missatges: els acords no pot complir-los només una part. Jo no votaria mai en contra, que no vol dir que votara a favor, d’un pressupost que millorara la vida dels ciutadans, però no podria votar a favor d’un pressupost que incomplira una part important dels acords. No és una exigència desficaciada, és justa, és una cosa que s’ha de resoldre per llei, el sistema ja està set anys caducat. Amb els tres del Consell General del Poder Judicial, ens sembla un escàndol.

Dimecres mateix, durant la vesprada van tindre una trobada amb el ministre de Presidència, Félix Bolaños, per a preparar els pressupostos generals de l’Estat.

Vam parlar abans amb Hisenda per traslladar algunes qüestions, com que han d’incorporar el que indica l’Estatut d’Autonomia: que la inversió ha d’acostar-se al nostre pes poblacional. I amb el ministre Bolaños, en la primera trobada, vam reiterar que perquè els pressupostos tinguen el nostre vot han de ser satisfactoris per al PSOE i per a Compromís, com va indicar Més País.

Negociaran de manera conjunta amb Íñigo Errejón?

Acudim junts a les negociacions, però Compromís té la seua agenda valenciana. Més País no pot tindre agenda madrilenya, perquè Madrid ho té tot (riu).

I quina és aquesta agenda?

Finançament, inversions i transport; metropolità i rodalia.

Al cap de 30 anys reivindicant el mateix (el finançament, les inversions), no n’està fart?

Si vull representar els interessos valencians, no puc estar fart de reivindicar una cosa necessària per al benestar d’aquesta societat. A vegades m’he sentit desanimat, sol... Però sempre he entés això com va dir un prohom del meu poble, Nicolau Primitiu: treballar, persistir i esperar. Això hem fet 30 anys.