El PP, Vox i l'autoritarisme endèmic

En una versió que Donald Trump ha exportat des dels Estats Units al món, el neofeixisme es presenta bel·ligerant contra l'“esquerra globalista” (com si no fora globalista el neoliberalisme que tant inspira les dretes en matèria econòmica), practica un nacionalisme identitari extrem (la pàtria primer), promou un agressiu anti-avortisme (a costa de la llibertat de les dones) i rebutja els immigrants (en una expressió del seu racisme visceral). Encaixa en aquella descripció que va fer Umberto Eco del feixisme modern, quan el va caracteritzar com un “totalitarisme confús”, l'acció del qual es basa en el culte a la tradició, la por a la diferència, el populisme i el masclisme. 

De la mà del PP arriben a les institucions locals i autonòmiques, en un ambient d'excitació partidista, els admiradors de Trump, de Giorgia Meloni, de Víktor Orbán i de Marine Le Pen, amb l'expectativa d'aconseguir també dins d'un mes, després de les eleccions generals, l'accés al Govern d'Espanya. La dreta espanyola ha posat fàcil l'ocupació de les institucions als ultres allà on els necessita per a arribar al poder, i ho ha fet sense cap recel a l'hora de recollir per escrit en els seus pactes la “nebulosa d'instints foscos”, com la denominaria Eco, de la nova ona feixista. Només cal llegir les 50 mesures del document signat a València. El neofranquisme, que és la forma concreta que aquest moviment polític en auge a Europa adquireix a Espanya, s'ha assimilat sense major conflicte en els acords per a governar ajuntaments i comunitats i han començat a elegir-se candidats de Vox per a presidir parlaments autonòmics (aquest dilluns toca en les Corts Valencianes), personatges quin més extremista, més negacionista o més reaccionari... Fins que la dirigent del PP a Extremadura, en un reflex imprevist, ha fet rebentar la impressionant inèrcia en què s'havia embarcat la gent d'Alberto Núñez Feijóo sense que els poders mediàtics que li donen suport incondicional, ni cap dirigent de la formació conservadora, hagueren mostrat la menor preocupació per la involució democràtica que tot això representa. 

En efecte, María Guardiola ha fet a Extremadura, i veurem quin recorregut acaba tenint la seua “rebel·lió”, en trencar la baralla i proclamar que “no es pot engolir tot”, exactament el contrari que Carlos Mazón a la Comunitat Valenciana, on va encarrilar sense despentinar-se un govern fundat en un acord inspirat per aqueix autoritarisme endèmic que l'evolució democràtica semblava haver arraconat a Espanya, no sense esforç, des dels temps de la transició. Un autoritarisme que s'acarnissa, com tots els feixismes, amb els grups més indefensos: les dones que pateixen la violència masclista, els homosexuals, les lesbianes, les persones trans, els immigrants, els familiars d'assassinats pel règim dictatorial de Franco, els usuaris urbans de la bicicleta, la gent compromesa amb la lluita contra el canvi climàtic i, per descomptat, els dissidents... Ja sabíem que també s'acarnissa amb les minories que aspiren a una normalitat en l'ús de la llengua pròpia i en el desenvolupament de la seua cultura. Els valencians tenim experiència en el discurs d'odi cap a aqueixa mena de diversitat, plasmat en l'anticatalanisme més intolerant. Però venia camuflat sota una vestidura autonomista que el PP va portar a extrems tan curiosos com la introducció del terme “nacionalitat històrica” per a referir-se a la Comunitat Valenciana en l'Estatut d'Autonomia sota la presidència de Francisco Camps, amb majoria absoluta de la dreta en les Corts Valencianes.

El marc ideològic en què ha inscrit Carlos Mazón el seu pacte amb l'extrema dreta per a ser investit president de la Generalitat Valenciana implica una reculada inquietant. Amb un vicepresident obertament neofranquista com l'ex torero Vicente Barrera, el retorn de la dreta al poder en les institucions valencianes té un aire de revenja contra vuit anys de polítiques del progressista Pacte del Botànic presidit per Ximo Puig, en els quals, entre altres coses gens intranscendents, la corrupció ha deixat de ser l'estigma reputacional d'una societat que el PP va deixar enfangada amb tota mena d'escàndols. Al·leguen a manera d'excusa els dirigents del PP valencià que el pacte amb Vox és “allò que han volgut els ciutadans amb el seu vot”. Com si la potencial reculada en llibertats i drets costosament aconseguits i les “pulsions insondables” contra la igualtat, la ciència, la memòria històrica i la transició ecològica pogueren plantejar-se en termes tan irresponsables. L'experiment pinta malament per a la convivència.