València, el somriure que ja arriba

24 llargs anys de governs de la dreta més rància a la ciutat de València toquen ja la seua fi. A partir del 25 de maig donarem per acabada una etapa obscura en què el cap i casal del poble valencià ha esdevingut el ‘cortijo’ particular de Rita Barberà, qui en els seus anys de govern ha volgut identificar la ciutat amb ella mateixa, a l’estil d’un València c’est moi, en consonància amb l’absolutisme del Rei Sol francés.

Absolutisme, autoritarisme i opacitat són termes que s’agafen de la mà. Ho hem vist als rànquings de Transparency International o a l’últim de la Universidad Rey Juan Carlos, que situen la nostra ciutat en els penosos últims llocs pel que fa a transparència. Els vidres de l’Ajuntament s’han embrutat tant estos últims anys que només arribem al govern caldrà fer una neteja intensiva perquè recuperen la transparència. Perquè tot el món puga saber què passa a dins del consistori, què es fa i amb quins recursos.

Per a això caldrà mirar a la gent a la cara –ja està bé de mirades per damunt del muscle-, respondre a les necessitats quotidianes de les persones, i recordar a cada moment que la democràcia no passa un dia cada quatre anys; la democràcia s’exerceix cada dia fora dels despatxos, convidant als veïns i veïnes a participar, a implicar-se en les grans decisions que afecten als barris, i també, per què no, a queixar-se quan calga. La diferència a partir del pròxim 25 de maig és que hi haurà un equip de govern receptiu a eixa participació, obert a la implicació, i respectuós amb la divergència d’opinió.

València té una ciutadania activa, que ha teixit una forta xarxa social, que s’ha erigit en defensora –tantes vegades heroicament- de l’horta, del Cabanyal, del Botànic... En realitat, hem assistit a una defensa ciutadana front a l’afany destructor de l’alcaldessa Barberà. I caldrà enfortir més eixe capital social, ajudant a crear encara més consciència de ciutadania, i respectant la independència dels moviments socials. Jo mateix, m’he criat en el moviment de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals –LGTB-, i sé com és de difícil fer-se respectar, en l’àmbit quotidià, però també davant les institucions.

La València que somiem, i que farem realitat a partir del pròxim 25 de maig, aposta per un urbanisme que no construeix allà on no cal, i que aprofita els espais municipals en desús; per una mobilitat que prioritza els vianants, les bicis i els transports públics, en connexió amb tota l’àrea metropolitana. Una València verda, on el jardí del riu Túria faça de columna vertebral entre l’Albufera i el parc fluvial, i on els barris recuperen l’orgull de barri: connectats entre sí, amb espais verds i serveis de qualitat... i no només al centre, sinó també a Orriols, a Malilla o a Carpesa.

I els diners per a fer tot això, on estan? Ens hem acostumat a sentir parlar de despeses multimilionàries en projectes ruïnosos de gran envergadura. La València dels barris necessita actuacions concretes que, amb imaginació i sensatesa, poden millorar la qualitat de vida de cada dia sense fomentar el deute públic. Eixa ha de ser una de les senyes d’identitat d’esta ciutat, que passe de ser epicentre de corrupteles a model de gestió sostenible i participativa. Una ciutat que es conega per ser avantguarda de la creativitat, respectuosa amb les seues tradicions, la seua llengua pròpia, i dignifique tant les seues celebracions populars com la seua festa insígnia: les falles.

Tot això amb què somiem, en realitat no és un somni. És possible fer-ho realitat. Els quatre anys que he treballat en el Grup Municipal de Compromís a l’Ajuntament m’han fet vore d’a prop allò que no ha de tornar a passar mai més a València, i m’han fet comprovar en primera persona que hi ha alternatives viables que col·loquen la ciutadania com la primera prioritat dels governants. La democràcia s’exerceix i s’exercita cada dia, i en Compromís ho hem demostrat amb les primàries amb què hem obert les nostres portes a qualsevol persona. Ara, amb un somriure, caminem junts i juntes per canviar el govern municipal.