eldiario.es

9

Unir el alma de Miguel Hernández con la de Ovidi Montllor

2020 no es un año cualquiera. Este arranque de década ha empezado con un hito histórico: la conformación de un gobierno en España que incorpora por primera vez un actor que no pertenece al bipartidismo. La entrada de Unidas Podemos en el gobierno del Estado abre nuevas ventanas de oportunidad, estirando los límites de lo posible en la política española.

El miércoles, en la pregunta al President Ximo Puig,  quise exponer los nuevos desafíos que tenemos como País Valenciano en el nuevo ciclo abierto tanto en la política estatal como en lo que llevamos construyendo desde hace cinco años en la Comunidad Valenciana. Y tenemos una tarea titánica por delante: recoser el País Valenciano para volver a tener una comunidad unida. Una Comunidad unida bajo un mismo proyecto político.

Los 20 años de demoliciones populares no han sido únicamente 20 años de destrozos de la institucionalidad valenciana, también han sido 20 años que han dañado profundamente la imagen y la cohesión del pueblo valenciano. Un pueblo dañado en su autoestima y un pueblo al que se le levantaron numerosos muros internos. Muros internos que han separado y fagocitado la posibilidad de construir un futuro compartido bajo un proyecto en común.

Seguir leyendo »

Criptogínia: una paraula nova per a un fenomen antic

Durant les dues primeres dècades del segle XXI hem assistit —amb no poques expectatives— a la reactivació del feminisme i a l’augment considerable de la consciència de ser dones de moltes persones, especialment les més joves, a nombrosos i diversos territoris —des de Tunis fins a Mèxic, passant per Argentina, Índia, Xile, Turquia o Espanya—, sempre amb la voluntat d’afermar la necessitat de mantenir, exigir o conquerir tots aquells drets que facen de les nostres societats espais on es defense i s’aplique la igualtat, és a dir, on la justícia social siga una realitat i no una entelèquia.

Aquesta situació d’efervescència feminista rau, probablement, en la constatació d’un fenomen massa antic al qual ningú no li ha posat nom fins ara, però que hem patit sistemàticament com a societats: la criptogínia, és a dir, l’ocultació dels referents femenins als diferents àmbits —polític, històric, científic, tecnològic, artístic, literari, filosòfic, etc.—,  i, per tant, la desaparició o menysvaloració de les aportacions de les dones a qualsevol espai de poder on es valore la visibilitat i el prestigi social —com la política, la música, el cinema, l’esport, la televisió, etc. Aquesta realitat ha provocat la necessitat imperiosa de recuperar les genealogies femenines que han estat sempre amagades a través d’estratègies molt poc innocents: parlem de l’oblit desconsiderat, del fet d’eliminar directament l’autoria de les dones o d’obligar-les a signar amb noms d’home, i, fins i tot, de buscar subterfugis per tal d’imposar autories masculines quan es tracta de descobriments científics. En totes aquestes accions apareix un denominador comú: no reconèixer la vàlua intel·lectual de les dones i, en conseqüència, relegar-les a àmbits on la seua presència no siga —aparentment, és clar!— imprescindible ni visible, això és, l’espai privat de la llar i de les cures —no l’espai públic de la producció i de les relacions de poder. La història de les civilitzacions ens ha demostrat que la necessitat de trencar les barreres entre allò públic i allò privat ha estat un dels moviments fonamentals del segle XX per tal de garantir l’evolució de les dones i de les societats.

El fet d’ocupar l’espai públic ha estat decisiu per tal d’operar transformacions necessàries a les nostres societats, perquè el fet mateix d’amagar les aportacions de les dones implica un fenomen perillós: el fet de no reconèixer-lo. Si ocultem una realitat, si no l’anomenem, simplement no s’identifica i no existeix. Un exemple ben senzill d’aquesta situació seria la identificació interessada de les violències contra les dones com a violència intrafamiliar —sota el paraigua d’allò que és anomenat com a ideologia de gènere—, apostant per teories dels anys 60 totalment superades a hores d’ara.

Seguir leyendo »

Benimaclet: ruidos, silencios, complicidades

Los vecinos del entorno del Racó de Sant Llorenç, antiguo término municipal de Benimaclet antes de su incorporación a la ciudad de València parece que vamos a enlazar el mes de noviembre de 2019 con la primera mascletà del primero de marzo de 2020. Con una salvedad, las mascletaes por lo común no pasan de los diez minutos y las del Racó alcanzan de promedio las diez horas, a veces de lunes a sábado y fiestas de guardar como amenaza que planea sobre nuestros oídos y paciencia. El foco emisor para situar vecinos no víctimas, las calles Dolores Marqués/ Círculo de Bellas Artes.

La emisión acústica dice ser ajustada a la normativa. No podría ser de otro modo en nuestro excelente Estado de derecho. Decibelios, los que fijan reglamentos y ordenanzas, por supuesto. Como los automóviles que cumplen las emisiones de gases de efecto invernadero. Nadie parece tener en cuenta la elemental emisión, en este caso de ruido, y los efectos de la inmisión. De los gases en el caso de los vehículos, y del ruido. En el primero sobre el aparato respiratorio, en el que nos ocupa sobre el oído ante todo, y en ambos casos sobre la salud de todos los seres vivos, incluidos los humanos. Efectos acumulativos, pues no es lo mismo aspirar una hora un gas expelido por la combustión de un motor o estremecerse en el impacto de una mascletà que soportar días y semanas, durante horas, la percusión de una cimentación como la que se refiere. La OMS tiene dictámenes al respecto que en su día habrá que aducir en sede diferente a la de este medio de comunicación.  Una clara amenaza a la salud pública que tiene su tipificación jurídica.

La tecnología elegida por la empresa para la cimentación (hincar pilotes por percusión) es la más apropiada para una prospección petrolífera en alta mar, para la construcción de un depósito de gas como el Castor (con las consecuencias en este caso bien conocidas), o un almacén de residuos nucleares en una paramera. Nunca en un entorno urbano consolidado, edificado y habitado.

Seguir leyendo »

Temporal que arrecia en la prensa

“No tot será, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el momento just.

Seguir leyendo »

A qui li importen els iugur?

Informacions disperses de premsa i un recent reportatge de la televisió australiana han donat la veu d’alerta. El règim xinès està duent a terme un genocidi cultural esgarrifós amb el poble iugur. Els iugur són un poble singular que parla una llengua relacionada amb el turc i de religió musulmana, que forma part del seu llegat cultural. Habiten a Xinjiang, regió nord-occidental de la Xina amb capital a Urumxi. Amb el pretext del terrorisme, la República Popular Xina està duent a terme un experiment social a gran escala de caràcter repressiu absolutament alarmant. Es tracta de neutralitzar un suposat “terrorisme potencial” per la via d’anul·lar la identitat social i cultural del poble iugur, de tot un poble, i de sotmetre’l al motlle cultural, lingüístic i mental portador del progrés, que exigeix -diuen- uniformitat.

Camps d’internament per a adults, on desenes de milers són sotmesos a un procés intensiu de reeducació, és a dir, de rentat de cervell. Internament massiu de xiquets en escoles-llar, arrencats dels pares, per “educar-los” en base a uns altres valors i tradicions culturals. Imposició de la llengua xinesa (el mandarí). Prohibició de la pràctica religiosa. Destrucció de patrimoni cultural. Prohibició de viatjar a l’estranger. Confinament. Construcció de la presó més gran del món. Desenes o centenars de camps de concentració per a controlar i desarrelar la població, per separar-la del seu passat, del seu medi històric, dels seus costums, de la seua identitat.

I trasllat constant de població xinesa de l’ètnia han a la regió de Xinjiang, una pràctica de substitució que s’ha dut a terme també al Tibet. L’expansionisme de l’ètnia han sembla que no té aturador. S’utilitzen mitjans tècnics de darrera generació per a vigilar, controlar, avaluar, comprovar antecedents i, arribat el cas, internar en camps de reeducació o en presons una població d’uns 8,5 milions, que pot semblar molt però que en el conjunt dels 1400 milions que té la Xina és ben poca cosa... Les distòpies més esbojarrades avançades per autors com Orwell o Huxley no arribaven tan lluny. Ni de bon tros.

Seguir leyendo »

Fake Games

De pequeño siempre quise tener una de esas elegantes –y trasnochadas ya para entonces– colecciones de soldaditos de plomo. Pero me quedé con las ganas. Así que tuve que conformarme para mis juegos con pequeñas figurillas de plástico con las que dar vida a valientes soldados o intrépidos vaqueros. Con ellas imaginaba lejanas aventuras, mundos paralelos de juguete en los que, por supuesto, en aquel tiempo no había cabida para las figuras de mujer y solo se abría la puerta a la presencia del “otro” con algunos indios de penachos tristones por la grisura de los materiales de fabricación. Los mismos tonos grises y verdes que vestían la policía y la guardia civil que reprimía las protestas obreras de mi pueblo en aquellos años finales de la dictadura, lo que complicaba nuestro afán de chiquillos por evadirnos de la realidad y agudizaba nuestra imaginación infantil para conseguirlo. Unos años más tarde, con la muerte de Franco, nos llegarían los primeros madelmanes que con su color articulado superaban la rigidez de los viejos juguetes como anunciando los nuevos tiempos democráticos que se estrenaban. Pero esa es otra historia.

Estos días se puede ver en el IVAM la icónica imagen del miliciano caído captada por Robert Capa o Gerda Taro convertida, precisamente, en una de aquellas figurillas de plástico que acompañaron mi niñez. La propuesta surge del artista Fernando Sánchez Castillo que nos invita a reflexionar sobre la presencia de la memoria en esas cosas intranscendentes que, como los humildes juguetes, acompañan nuestras vidas. O nos recuerdan otras vidas que pudieron ser, como ese pequeño miliciano de hojalata fabricado en la antigua juguetera de Ibi durante la guerra civil. Fue el único juguete que la fábrica, bajo control obrero, pudo construir mientras duró la contienda. Para su diseño se aprovechó el viejo molde de un policía al que se le eliminó la porra para transformar aquel brazo represivo en el emancipador puño alzado del miliciano: toda una metáfora utópica.  La pieza incluida en la muestra de Sánchez Castillo es la única que se conserva, lo que la convierte en testigo y testimonio de unos sueños colectivos que el franquismo se apresuró a borrar con violencia y la transición no estuvo en condiciones de ni tan siquiera recordar.

En efecto, un juguete es capaz de incorporar la fuerza de un retazo de memoria, de vida. Aunque detrás se esconda la ficción, la farsa, la simulación contenida en todo juego. El artista también nos advierte de ello desde el título mismo de su exposición: Fake Games. Incluso es consciente de que la instantánea de Capa o Taro tal vez no fuera más que un juego, la fotografía de un hombre haciéndose el muerto mientras juega a la guerra durante el descanso de una auténtica batalla. Por ello su muestra incluye una amplia colección de fotografías en las que los protagonistas fingen jugar a la guerra, quizás porque, como el propio Sánchez Castillo destacaba, la vida presenta en ocasiones tragedias tan intensas que solo podemos asimilarlas convertidas en un juego. Eso explicaría por qué la fotografía de un soldado fingiéndose el muerto puede impactarnos con más fuerza que mil cadáveres reales. Al igual que la melancolía de un miliciano de latón logra evocarnos viejos sueños.

Seguir leyendo »

El setge de la dreta extrema

Des d'aquestes pàgines d’opinió he insistit unes quantes vegades en l'erroni paper que, en la meua opinió, ha jugat el PSOE des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La “modificació” de l’Estatut de Catalunya, aprovat amb totes les de la llei, fou el que inicià el procés de deslegitimació, fent créixer la desafecció. En dates més recents i aprofundint en l’estratègia equivocada, el PSOE optà per acompanyar i fer costat a Rajoy en la dèria del “conflicte català”, amb l’aplicació del 155 i totes les bestieses que se'n derivaren, començant per un procés “garantista” que imposà penes de presó injustificades i desproporcionades sota l’eufemisme de la sedició i de que no eren presos polítics. En resposta al darrer recurs, el Tribunal Suprem acaba de reafirmar-se en dir que el procés adosé nomenat “ no se han criminalizado ideas” (sic).

Aquesta postura respongué al nacionalisme espanyol no acceptat (sols són nacionalistes “els altres”) de bona part de la militància del PSOE i també, i sobretot, de bona part dels seues dirigents. A data d’avui als històrics Felipe Gonzalez, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra etc.. s’han afegit un sobradament conegut Josep Borrell i alguns dels anomenats “barons” com ara Garcia Page, Fernández  Vara, o Lambán, per no parlar de Susana Diaz. El mateix Sánchez (voluble i erràtic) ha defensat una cosa i la contrària. Un error estratègic, perquè aquest país no es pot governar sense Catalunya ni Euskadi i encara està per veure el cost polític d’aquesta trista i perillosa opció.

El segon error greu del PSOE ha estat sense dubte un incomprensible ajornament en la formació d’un govern amb Unidas Podemos malgrat que comptaven amb l’abstenció d’ERC i PNB. Des de juny de 2019 fins gener de 2020 han estat sis mesos estúpidament perduts que han acabat (fent de la necessitat virtut) amb l’únic govern possible però amb una dreta extrema (PP i també Ciudadanos, que malgrat el desastre electoral manté postures “constitucionals” radicalment espanyolistes) i una extrema dreta (Vox) que ha assolit 54 escons. Ironies de la història, el suposat autor d'aquesta preclara estratègia de pactes (Ivan Redondo) ha estat premiat.

Seguir leyendo »

El PP governant a favor de la unitat del català al País Valencià

Ara que la Plataforma per la Llengua està promovent la campanya #Som10milions, per demanar a les administracions públiques que treballen conjuntament per la nostra llengua pròpia, és un bon moment per a fer balanç. Cal dir que a les institucions governades pel Partit Popular al País Valencià durant vint anys, del 1995 al 2015, van haver mostres clares de reconeixement de la catalanitat del valencià i de la unitat de la llengua i de la cultura catalanes. Al juny del 1996, quan feia només un any de l’accés d’Eduardo Zaplana a la presidència de la Generalitat, es va publicar la segona edició del Diccionari valencià, editat per Bromera, amb el suport de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, on exercia com a consellera Marcela Miró, i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. En aquest diccionari, el valencià és definit com a «varietat de la llengua catalana parlada a la Comunitat Valenciana». El mallorquí, el menorquí i l’eivissenc són també presentats al Diccionari com a modalitats de la llengua catalana. Fins i tot es diu que l’alguerés és «un dialecte del català parlat a l’Alguer». La Conselleria d’Educació, a principi del curs 1996-1997, va enviar aquest diccionari, amb el logotip i el copyright de l’edició, que equival a la responsabilitat sobre l’escrit, tant de la Generalitat Valenciana com de l’editorial Bromera, a les biblioteques de tots els centres docents del País Valencià.

Els abans anomenats «Cursos de lingüística valenciana i la seua didàctica», i ara cursos de reciclatge per al professorat, van continuar, tant durant la presidència del socialista Joan Lerma com dels populars Eduardo Zaplana o Francisco Camps, amb els mateixos plantejaments, respecte a l’ensenyament de la llengua i de la literatura catalana.

En l’època del conseller d’Educació Manuel Tarancón, durant el govern de Zaplana, del 1999 al 2003, als continguts de l’ensenyament de la literatura dins l’assignatura de «valencià», a Batxillerat, mitjançant el Decret 50/2002, es va anul·lar l'estudi dels escriptors catalans Narcís Oller, Mercè Rodoreda, Carles Riba, Salvador Espriu i dels mallorquins Ramon Llull i Llorenç Villalonga, que s'estudiaven al batxillerat al País Valencià des del 1994 (Decret 174/1994). Això vol dir que durant set anys de govern en mans del PP (del 1995 al 2002) s'hi estudiaven aquests mateixos autors. En el mateix Decret de Tarancón, que va eliminar els autors esmentats, s'incloïa l'estudi de les quatre grans cròniques medievals catalanes, que també eren en el decret del 1994. La qual cosa vol dir que malgrat les ganes d'eliminar del temari els autors no valencians no s'hi va poder evitar incloure unes obres tan unitàries de la història comuna de catalans, valencians i mallorquins com les cròniques. Curiosament al temari d'oposicions a professorat de valencià de Secundària sí que constava llavors Llull, les quatre grans cròniques i altres autors de la literatura catalana com ara el barceloní Bernat Metge i el valencià fra Antoni Canals.

Seguir leyendo »

Adoctrinamiento liberticida de la derecha y la Iglesia

Tras tres décadas de neoliberalismo y carcundia es hora de dejar claro que la verdadera libertad está en la enseñanza laica. Es una impostura que los neoliberales se hayan apropiado del concepto y la garantía de la libertad: en la educación y en tantas otras cuestiones. Porque la libertad de enseñanza –y por lo tanto la posibilidad de librepensamiento- siempre fue patrimonio del socialismo. Karl Marx, como gran periodista también, siempre la defendió: “La libertad es la esencia del hombre, a tal punto que hasta sus adversarios la realizan, aunque combatan su realidad: quieren apropiarse, como del adorno más preciado, lo que rechazaron como adorno de la naturaleza humana”. Pero Marx vinculó su teoría de la libertad con el hombre real y su situación y relaciones sociales, con su naturaleza y con su dimensión histórica. Criticó ya entonces esa libertad de la que hoy se jacta la derecha: concepción idealista, egoísta, desvinculada del mundo empírico real, simple autonomía de la libertad o autodeterminación interior. Pura y cínica visión burguesa del hombre abstracto: libertad solo para ellos.

Un ejemplo de cómo la Conferencia Episcopal, brazo inmoral de la derechona, pervierte pro domo sua los contenidos substanciales de la libertad y es quien adoctrina es el tema de la familia. En la clase de religión católica, al alumnado se le inculca todavía que solo hay un tipo de familia permitida, decorosa y sacramental: la tradicional-nuclear de matrimonios indisolubles. Obviamente están imponiendo e interiorizando en los niños unas creencias, dogmas e ideologías consideradas valores incontestables y absolutos. Les cercenan la libertad de pensamiento que recoge la Convención de Derechos del Niño de la ONU. Esto es ADOCTRINAMIENTO ECLESIAL impidiendo que el alumnado sea capaz de leer, sin cortapisas, ni sambenitos, las realidades concretas de nuestro tiempo complejo y en constante mutación. Este dogmatismo no tiene justificación ni en la ciencia ni en la realidad.

Se podría decir que ninguna educación es neutral. De acuerdo. Mas el buen maestro no inculca sus opciones políticas o religiosas, aunque los niños sepan que las tienen. El buen profesor muestra, no adoctrina. Ofrece al alumno métodos e informaciones contrastadas, le hace reflexionar, analizar, comparar, cuestionarse las propias conclusiones. Siguiendo con el ejemplo de la familia, el alumnado de un instituto realizó un trabajo de investigación al respecto, en la asignatura de valores éticos, desde la antropología, la sociología y el punto de vista jurídico. Para ello aprendieron que las ciencias sociales utilizan, sin prejuicios, métodos sistemáticos de investigación empírica, análisis de datos, elaboración teórica, y valoración lógica de argumentos según las pruebas existentes y razonables. Y se pusieron a investigar sobre las familias de hoy y a lo largo de la historia desde el punto de vista  antropológico, el sociológico y el jurídico. ¿Qué comprobaron este alumnado en contraposición al de religión?

Seguir leyendo »

Adoctrinament lliberticida de la dreta i l'Església

Després de tres dècades de neoliberalisme i carcúndia és hora de deixar clar que la vertadera llibertat està en l’ensenyament laic. És una impostura que els neoliberals s'hagen apropiat del concepte i la garantia de la llibertat: en l'educació i en tantes altres qüestions. Perquè la llibertat d'ensenyament –i per tant la possibilitat de lliurepensament- sempre va ser patrimoni del socialisme. Karl Marx, com a gran periodista també, sempre la va defensar: “La llibertat és l'essència de l'home, a tal punt que fins els seus adversaris la realitzen, encara que combaten la seua realitat: volen apropiar-se, com de l'adorn més preuat, allò que van rebutjar com a adorn de la naturalesa humana”. Però Marx va vincular la seua teoria de la llibertat amb l'home real i la seua situació i relacions socials, amb la seua naturalesa i amb la seua dimensió històrica. Va criticar ja llavors aqueixa llibertat de la qual hui es vana la dreta: concepció idealista, egoista, desvinculada del món empíric real, simple autonomia de la llibertat o autodeterminació interior. Pura i cínica visió burgesa de l'home abstracte: llibertat només per a ells.

Un exemple de com la Conferencia Episcopal, braç immoral de la derechona, perverteix pro domo sua  els continguts substancials de la llibertat i és qui adoctrina és el tema de la família. En la classe de religió catòlica, a l'alumnat se li inculca encara que només hi ha un tipus de família permesa, decorosa i sacramental: la tradicional nuclear de matrimonis indissolubles. Òbviament estan imposant i interioritzant en els xiquets unes creences, uns dogmes i unes ideologies considerades valors incontestables i absoluts. Els retallen la llibertat de pensament que recull la Convenció de Drets del Xiquet de l'ONU. Això és ADOCTRINAMENT ECLESIAL impedint que l'alumnat siga capaç de llegir, sense traves, ni sambenitos, les realitats concretes del nostre temps complex i en constant mutació. Aquest dogmatisme no té justificació ni en la ciència ni en la realitat.

Es podria dir que cap educació és neutral. D'acord. Mes el bon mestre no inculca les seues opcions polítiques o religioses, encara que els xiquets sàpien que les tenen. El bon professor mostra, no adoctrina. Ofereix a l'alumne mètodes i informacions contrastades, el fa reflexionar, analitzar, comparar, qüestionar-se les pròpies conclusions. Seguint amb l'exemple de la família, l'alumnat d'un institut va realitzar un treball de recerca sobre aquest tema, en l'assignatura de valors ètics, des de l'antropologia, des de la sociologia i des del punt de vista jurídic. En el procés van aprendre que les ciències socials utilitzen, sense prejudicis, mètodes sistemàtics d'investigació empírica, anàlisi de dades, elaboració teòrica, i valoració lògica d'arguments segons les proves existents i raonables. I es van posar a investigar sobre les famílies de hui i al llarg de la història des del punt de vista  antropològic, el sociològic i el jurídic. Què comprovà aquest alumnat en contraposició al de religió?

Seguir leyendo »