eldiario.es

Menú

Visca el turisme

El títol d’aquest article també podria haver estat “visc amb el turisme” o “visc del turisme”. Perquè passen les dues coses i la convivència no és gens fàcil. D’entrada, haurem de constatar un fenomen nou, o d’unes dimensions que representen un salt qualitatiu. Per exemple, a la ciutat de València. Una ciutat que mai havia sigut turística, sinó una altra cosa. No havia basat mai –i encara no basa- la seua vida econòmica en el turisme, com sí que ho havien fet altres ciutats del país, com Benidorm, Orpesa, Peníscola, Xàbia o fins i tot, en certa mesura, Alacant. Però ara i d’ençà d’un temps, com en altres ciutats europees, i probablement en una proporció més gran, el turisme més o menys massiu hi ha irromput.

Un fenomen que té a veure amb tendències socials i culturals contemporànies, la cerca de la mobilitat com a al·licient, els viatges low cost,  la persecució desesperada d’experiències, de nous ambients o simplement de l’evasió en un escenari diferent al quotidià. I València hi ofereix l’escenari perfecte: platges, un gran centre històric, bon clima, ambient divertit, una ciutat còmoda que es pot passejar a peu o amb bicicleta, oferta gastronòmica, la il·lusió encara d’una certa autenticitat, una forta singularitat, museus, oferta cultural, i una vertadera multitud d’estudiants Erasmus que en fan propaganda.

Però conviure amb un turisme bastant massiu presenta costos, que comencen ja a ser percebuts i ressentits per la població, i que han assolit dimensions molt més greus en altres ciutats. El turisme comporta un efecte de saturació. Provoca un efecte d’estranyament, de desnaturalització, una sensació d’ocupació o d’expropiació de la ciutat. Per on passa el turisme res no torna a ser igual. El turisme crea la seua pròpia realitat i, a llarg termini, acaba amb el que podia haver-hi hagut de singular o autèntic. Només cal veure els exemples de Venècia desbordada o, sense anar més lluny, de molts indrets de la comarca de la Marina, Benidorm o Barcelona. En un sentit més directe, hi ha el temible efecte de la “gentrificació” dels barris històrics, que caldria dir-ne de manera més exacta en aquest cas de la “turistificació”, consistent a l’expulsió d’habitants per a transformar els habitatges en apartaments turístics o en hotels. El diferencial de taxes de benefici entre ús residencial tradicional i ús turístic és de tal magnitud que engega un procés que sembla imparable.

Seguir leyendo »

Mires pande mires to es mortífero

Cada día esto se pone peor. Ya no hay un solo hueco por donde se cuele una miaja de esperanza. Las adivinaciones de Orwell, Philip K. Dick, William Blake y otros visionarios se están haciendo realidad y el paisaje es como un agujero más negro que los que descubrió Stephen Hawking para hacernos más sabios a la hora de conocer el universo.

Todo parece pintado de negro, como cantaban los Rolling Stones.

Lo primero que hago por las mañanas es abrir el ordenador y leer esponjados algunos periódicos. No muchos. Los justos para que no se me agrie el desayuno. Menos mal que no veo la televisión: sólo un rato durante la comida y casi acabo todos los días cortándome las venas. Siempre piensas que la catástrofe que estás leyendo será la última. Para nada. La catástrofe que estás leyendo siempre es la penúltima.

Seguir leyendo »

Por la gestión pública de la sanidad

Hay dos modos de gobernar, el que busca el beneficio financiero y empresarial, y el que antepone a cualquier otra cosa el bienestar y la realización práctica de los derechos civiles de los ciudadanos. Ambos pueden ser compatibles o no. Pero es inmoral e injusto, y debería ser un delito anteponer el beneficio económico a costa de la vulneración del derecho ciudadano. Pienso en el precio del medicamento para tratar la hepatitis C o en el acceso a la asistencia de los emigrantes y refugiados. Cuando se trata de gestionar aspectos esenciales como la educación, la salud, la dependencia, los salarios, las pensiones, la energía, el transporte, la investigación científica o la seguridad, ningún gobierno debería delegar la gestión en favor de entidades privadas que, en definitiva, se rigen exclusivamente por la lógica del beneficio. La educación, la salud, la seguridad o la vida digna, solo puede concebirse como un negocio en la mente y en el programa político de quienes, careciendo de todo escrúpulo, están dispuestos a eliminar los excedentes humanos de sus beneficios empresariales y financieros.

El gobierno del Partido Popular se ha caracterizado por un programa privatizador de todos los aspectos de la economía. Ese no ha sido tradicionalmente, ni debe de ser ahora, el modelo de la socialdemocracia. La privatización conduce a la americanización más individualista y neoliberal, lo contrario del modelo social europeo: es la destrucción del Estado de Bienestar. En nombre de la crisis y de la llamada tercera vía, los partidos socialdemócratas europeos entraron en esa dinámica autodestructiva y ahora sufren la consecuencia política de una profunda crisis en toda Europa.

La sanidad pública española tiene unos niveles de calidad, de solvencia y un prestigio internacional ganado a pulso, gracias a la buena gestión y a la implicación ejemplar del personal sanitario. Solo los dramáticos recortes presupuestarios de los sucesivos gobiernos conservadores han puesto en peligro esa excelencia provocando deterioro en las instalaciones, cierres de salas o quirófanos, listas de espera, recortes en las plantillas y contratos lamentables, o limitaciones en el acceso a nuevas tecnologías. Y todo ello mientras se financiaba con recursos públicos a consorcios privados de corporaciones empresariales, aseguradoras y financieras. Una estrategia de desmantelamiento y sustitución, apoyada de una campaña agresiva de prestigio de lo privado frente a lo público. Lo que la sanidad pública necesita para aumentar su excelencia son recursos y apoyo político.

Seguir leyendo »

Per la gestió pública de la sanitat

Hi ha dues maneres de governar, la que busca el benefici financer i empresarial i la que posa per davant de tot el benestar i la realització pràctica dels drets civils dels ciutadans. Tots dos poden ser compatibles o no. Però és immoral i injust, i hauria de ser un delicte, anteposar el benefici econòmic a costa de la vulneració del dret ciutadà. Pense en el preu del medicament per tractar l'hepatitis C o en l'accés a l'assistència dels emigrants i refugiats. Quan es tracta de gestionar aspectes essencials com l'educació, la salut, la dependència, els salaris, les pensions, l'energia, el transport, la investigació científica o la seguretat, cap govern hauria de delegar la gestió en favor d'entitats privades que, en definitiva, es regeixen exclusivament per la lògica del benefici. L'educació, la salut, la seguretat o la vida digna, només es poden concebre com un negoci en la ment i en el programa polític de qui, no tenint tot escrúpol, està disposat a eliminar els excedents humans dels seus beneficis empresarials i financers.

El govern del Partit Popular s'ha caracteritzat per un programa privatitzador de tots els aspectes de l'economia. Aquest no ha estat tradicionalment, ni deu ser ara, el model de la socialdemocràcia. La privatització condueix a l'americanització més individualista i neoliberal, el contrari del model social europeu: és la destrucció de l'Estat de Benestar. En nom de la crisi i de l’anomenada tercera via els partits socialdemòcrates europeus van entrar en aquesta dinàmica autodestructiva i ara pateixen la conseqüència política d'una profunda crisi a tota Europa.

La sanitat pública espanyola té uns nivells de qualitat, de solvencia i un prestigi internacional guanyat a pols, gràcies a la bona gestió i la implicació exemplar del personal sanitari. Només les dramàtiques retallades pressupostàries dels successius governs conservadors han posat en perill aquesta excel·lència provocant deteriorament en les instal·lacions, tancaments de sales o quiròfans, retallades en les plantilles, llistes d’espera i contractes lamentables, o limitacions en l'accés a noves tecnologies. I tot això mentre es finançava amb recursos públics a consorcis privats de corporacions empresarials, asseguradores i financeres. Una estratègia de desmantellament i substitució del sistema públic, recolzada d'una campanya agressiva de prestigi del que és privat enfront d’allò públic. El que la sanitat pública necessita per augmentar els nivells d’excel·lència són recursos i suport polític.

Seguir leyendo »

El primer 28 de marzo del resto de la historia

“Para la Libertad, sangro, lucho, pervivo (…)”, Miguel Hernández murió un 28 de marzo pero su lucha por la libertad pervive en la memoria colectiva. Seguramente le debamos a Serrat la universalización del poema “Para la Libertad”, y aquella voz rota que suena insistente “Porque soy como el árbol talado, que retoño: aún tengo la vida”.

Muchos hombres y mujeres quedaron como Hernández en el camino. No se fueron, se los llevaron. Murieron pero tienen en nosotros la vida que les robaron. Y este 28 de marzo (fecha coincidente con la muerte del poeta) la Comunitat Valenciana recuerda y homenajea a todas las víctimas de la guerra civil y la dictadura.

La aprobación de la Ley  de la Memoria Democrática y por la Convivencia de la Comunitat Valenciana el pasado noviembre, facilita mucho la acción política destinada por fin a asumir y comenzar a saldar la deuda que los valencianos tenemos contraída y no saldada con quienes lucharon por la libertad y la democracia, con quienes lo dieron todo por mantener la legalidad de la República y han sido durante tantos años olvidados.

Seguir leyendo »

La importància de les pensions

Els telediaris s'estàn fent resò de la indignació que ha creat l'increment del 0,25% de les pensions. A la televisió podem veure com la gent gran ha eixit als carrers a queixar-se de “la mierda de incremento de pensión” a 2018, que no és més que l'augment mínim que està obligat el Govern a aplicar per llei. I, amb tota la raó del món, els pensionistes s'han fartat.

Durant la crisi les pensions han sigut l'únic ingrés que ha entrat a moltes llars, repartint-se entre la llar de la persona que rep la pensió i la llar de la família més pròxima. Cal tindre en compte que fa només dos anys a Espanya hi havia 10,2 milions de persones amb ingressos inferiors al llindar de pobresa i 600.000 llars sense cap mena d'ingrès.  De fet, la taxa de pobresa arribava al 22,3%, situant a Espanya com el tercer país de la Unió Europea amb major taxa de pobresa. En aquest context és fàcil intuir la rellevància que adquiriren les pensions per a la supervivència de moltes families i per quin motiu la gent gran està eixint al carrer.

Imatge text 1

Seguir leyendo »

Carles Puigdemont, ostatge a Neumünster

Un fet que no hauríem de perdre mai de vista és que Carles Puigdemont és el president de la Generalitat de Catalunya. Fins que el Parlament no en trie un altre, ell és el president legítim. Que a més va ser revalidat a les urnes, en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, encapçalant la llista més votada de les que poden fer coalició de govern.

Ara es troba tancat en una presó del Land més septentrional d’Alemanya, Schleswig-Holstein, molt a prop de Dinamarca, terra de prats i de vaques, allà on Alemanya es confon una mica amb Escandinàvia. Molt lluny de casa.

Una dura lliçó per al sentiment patriòtic català. Malgrat la història mil·lenària i la lluita ja centenària pel reconeixement nacional de Catalunya, aquest és el respecte i la consideració que el sistema d’estats europeus té als catalans. Empresonen el seu president.

Seguir leyendo »

Sí, es pot recuperar un hospital privatitzat

Hospital de la Ribera, a Alzira.

Hi ha una tendència d’una certa esquerra a cedir en els seus objectius quan creix la pressió dels poders fàctics, a assumir el “realisme” de deixar les coses com estan i fins i tot a proclamar que és impossible fer una cosa perquè genera resistència econòmica i empresarial.

Al final dels anys noranta, la dreta, que sol no tenir aquesta mena d’escrúpols, va llançar des del Govern valencià un nou model de gestió de la sanitat basat en la col·laboració publicoprivada. En realitat, consistia a aplicar l’esquema del capitalisme concessional per a privatitzar la gestió hospitalària pública.

Fins a quin punt es tractava d’una operació de manual d’aqueix tipus de “capitalisme sense risc”, el mecanisme del qual un economista com Antón Costas no ha dubtat a comparar amb el d’una “sangonera”, ve reflectit pel fet que el nou hospital d’Alzira va ser atorgat a una empresa creada expressament, Ribera Salud, en què es va implicar des d’instàncies polítiques a les caixes d’estalvis, que van ser les que van finançar l’assumpte.

Seguir leyendo »

Sí, se puede recuperar un hospital privatizado

Hospital de la Ribera, en Alzira.

Hay una tendencia de cierta izquierda a ceder en sus objetivos cuando arrecia la presión de los poderes fácticos, a asumir el “realismo” de dejar las cosas como están e incluso a proclamar que es imposible hacer algo porque genera resistencia económica y empresarial.

A finales de los años noventa, la derecha, que suele carecer de esta clase de escrúpulos, lanzó desde el Gobierno valenciano un nuevo modelo de gestión de la sanidad basado en la colaboración público-privada. En realidad consistía en aplicar el esquema del capitalismo concesional para privatizar la gestión hospitalaria pública.

Hasta qué punto se trataba de una operación de manual de ese tipo de “capitalismo sin riesgo”, cuyo mecanismo un economista como Antón Costas no ha dudado en comparar con el de una “sanguijuela”, viene reflejado por el hecho de que el nuevo hospital de Alzira fue otorgado a una empresa creada ex profeso, Ribera Salud, en la que se implicó desde instancias políticas a las cajas de ahorros, que fueron las que financiaron el asunto.

Seguir leyendo »

Vecindarios en peligro de extinción

¿Cuál es el objetivo de construir viviendas? La respuesta obvia sería para que la gente viva en ellas, pero la realidad es muy diferente. Sólo en València 82.000 familias viven en situación de riesgo habitacional mientras aproximadamente 65.000 viviendas permanecen vacías como activos económicos a la espera de ser rentabilizados.

A la burbuja en los precios de la vivienda en propiedad de 2008, le sigue ahora una muy bien diseñada burbuja de los alquileres. Con la suma de las dos burbujas, el acceso a una vivienda digna se ha convertido en uno de los mayores problemas para casi todas nosotras.

Ante esta situación, el turismo aparece, en ciudades como Valencia, como el causante principal de esta subida súbita de los alquileres. Sin embargo, el mismo efecto se produce en ciudades como Zaragoza, donde la presión turística no es tan significativa, por lo que podríamos concluir que el turismo, si bien agrava la situación, no es el único factor a tener en cuenta.

Seguir leyendo »