Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La izquierda presiona para que Pedro Sánchez no dimita
Illa ganaría con holgura y el independentismo perdería la mayoría absoluta
Opinión - Sánchez no puede más, nosotros tampoco. Por Pedro Almodóvar

Síndrome de fatiga democràtica

Josep L. Barona

0

El baròmetre de Transparència Internacional de 2017 analitza la corrupció en el món i mostra clarament que els partits polítics són percebuts pels ciutadans com a organitzacions corruptes. Al nostre país, la proliferació d'escàndols i processos judicials per corrupció que afecten polítics i partits ha incidit en la devallada d'aquell optimisme democràtic de finals del franquisme i la transició. Alguns politòlegs han anomenat al desencís actual síndrome de fatiga democràtica. En aquest context han pres força en l'última dècada dues tendències: el populisme i la tecnocràcia. Els arguments tecnòcrates s'inspiren en el pensament post-polític sorgit en els anys noranta, al qual també podríem anomenar postdemocràtic. La seua ideologia és gerencial, el govern és gestió de problemes. Poc importen els vots, les eleccions o les mesures impopulars. La tecnocràcia no només ha ocupat governs a Itàlia, Grècia o Xina, i ha orientat polítiques neoliberals i neoconservadores; també domina àmbits molt influents d'organismes internacionals gens democràtics com el Banc Central Europeu, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional.

D'altra banda, els moviments populistes han cobrat força davant la fractura entre les elits i la ciutadania. La mobilitzacions ciutadanes i de col·lectius socials expressen el neguit. Aquest neguit es materialitza en les dones, els pensionistes, els joves, els col·lectius LGTB, els treballadors precaris, pels drets civils, el benestar i contra la injustícia que representa l'acumulació de riquesa en poques mans, el creixement de les desigualtats i la precarietat. La consigna “no ens representen” és expressió de la síndrome de fatiga democràtica. No valen ni els partits corruptes ni les solucions tecnocràtiques: la democràcia ha estat segrestada i cal recrear-la. El moviment dels indignats de maig o els ocupes de l'espai públic a la plaça de l'Ajuntament de València o Wall Street demanen un nou concepte de democràcia, capaç de resoldre aquella ironia de Karl Marx: “Als oprimits se'ls permet cada pocs anys decidir què representants de la classe opressora van a representar-los i reprimir-al Parlament. ”

La Síndrome de Fatiga Democràtica té el seu origen en una forma de reduccionisme, que consisteix a assimilar democràcia parlamentària i representació electoral. Un país es torna democràtic si celebra eleccions, utilitza urnes i paperetes, campanyes i coalicions, llistes de candidats, col·legis electorals al voltant de la icona sagrada: els partits polítics. El decàleg de la democràcia és com un kit d'IKEA amb instruccions per muntar eleccions lliures. Però si passa que el principal actor -els partits- és percebut com a organització corrupta, llavors tenim un problema.

Explica Bernard Manin en Els principis del govern representatiu que en l'origen de la democràcia moderna, les revolucions americana i francesa van instituir la idea de govern representatiu assumint que els representants elegits eren ciutadans distingits social, moral i intel·lectualment. Des de Montesquieu, la democràcia és traspàs del poder sobirà a la ciutadania, del monarca i l'aristocràcia al poble. No obstant això, les revolucions francesa i nord-americana no van desallotjar l'aristocràcia per reemplaçar-la per la democràcia, sinó que l'aristocràcia hereditària va ser reemplaçada per l'aristocràcia electiva. Déu, sang i terra es van substituir per partits i eleccions.

La síndrome de fatiga democràtica és conseqüència de la sacralització acrítica del sistema electoral com a panacea. La realitat demostra que avui defrauda expectatives i fomenta la corrupció. Quan James Fishkin va plantejar fa uns anys la idea de democràcia deliberativa, concedint als ciutadans no sol vot, sinó també opinió, debat amb experts i representants polítics, influència en les decisions polítiques des de la societat civil, les elits polítiques van reaccionar amb hostilitat. Avui aquesta deliberació està principalment en els media, i dóna senyals de voler créixer al nostre país. Experiències concretes en alguns països i les protestes cada vegada més grans de col·lectius socials organitzats al marge de partits i sindicats indiquen que hi ha un camí obert, en el qual la consulta, el referèndum i la deliberació, poden servir de bàlsam pal·liatiu al desprestigi de la democràcia de les urnes. El vot és necessari, però la democràcia necessita quelcom més: intervenció de la societat civil en les grans decisions polítiques.

Etiquetas
stats