Trinquet de Pelayo: memòria de la pilota valenciana

Diuen que el joc de la pilota és tan antic que es remunta a l’Antiguitat, quan formava part de les tradicions esportives i de l'esplai de molts pobles de la Mediterrània. L’esport i el joc formen part essencial de la cultura i de les formes de diversió i sociabilitat. En la nostra tradició mèdica, també des de l'Antiguitat, l’hipocratisme estimulava l’activitat física i l'esport com a instruments de salut. En l'Edat Mitjana, els metges recomanaven equilibri i moderació, tant en la dieta, com en el somni i en la pràctica de l'activitat física. Així ho feia Arnau de Vilanova en el seu regimen sanitatis dedicat al rei Jaume II i també en altres escrits dedicats a la vida sana de la noblesa.

La historia diu que la pilota era una pràctica popular als carrers de les poblacions valencianes durant tot el període medieval, encara que més endavant la pràctica fou restringida a recintes tancats per motius d’ordre públic, per evitar baralles i aldarulls. El Consell General de la Ciutat de València va promulgar un bàndol el 14 de juny del 1391 on es prohibia el joc de pilota al carrer, perquè exaltava els ànims, incitant els insults i la gresca. Tant de bo aquesta restricció, que al capdavall va impulsar la creació dels primers trinquets a les poblacions valencianes. No sé ben bé quina fou la raó per la qual sols al Regne de València es va escampar l’afició a la pilota en el trinquet, mentre desapareixia de la resta de territoris de la Corona d’Aragó. I és per això que el joc al trinquet, la pilota valenciana, té una significació ben especial en la identitat cultural dels valencians. Tot i que el joc de pilota existia a molts altres territoris -els bascs, per exemple, abandonaren el joc cara a cara substituint-lo pel frontó- la pilota valenciana va tenir una difusió limitada a altres territoris europeus o americans.

L’escala i corda passa per ser la modalitat més popular, la que més passions desperta. I diuen que el trinquet de Pelayo n’és la catedral, el temple màxim. Un lloc emblemàtic on també es practica el raspall, potser les dues vessants més populars de la pilota.

El trinquet de Pelayo me trasllada als anys de la infància. A una València gris, quan, agafat de la mà de l'avi, recorria els carrers del centre de la ciutat. Me porta el soroll humà del catch a la plaça de bous, el so metàl·lic de les granotes camí del camp de Vallejo, l'olor ranci dels animals al circ i les nits de vedettes i varietés a la plaça del barri. Per a un xiquet, les dimensions dels espais es distorsionen, i els vora seixanta metres de llarg del trinquet de Pelayo me semblaven més grans que el circ màxim de Roma. El so apassionat del públic, que vibrava amb cada gest dels jugadors -especialment quan tornaven pilotes impossibles- es mesclava amb el cop sec de la pilota de cuir contra les mans, contra la paret o la terra, i els gemecs i improperis mesclats amb aplaudiments i exclamacions. Tota la llotgeta vibrava d'espectadors, de gent que a vegades burlava el perill de la pilota. Aliens a l'atmosfera tensa de la competició, homes grans amb gorra o boina, potser amb un puro a la boca, jugaven al xamelo posant la fitxa al mig amb un cop sec i rostre inexpressiu. Els sons del carrer eren tota una altra cosa. Travessar la porta i endinsar-se en aquell espai de somnis que era el trinquet transformava el rumor de les veus i el pols de la vida. Havia estat construït un segle abans, el 1868, quan va esclatar la vella revolució democràtica, i en la meua memòria d'infant encara era obert al cel. Després va desaparèixer de la meua vida durant dècades, es va ocultar amagat darrere els murs d'una entrada dissimulada. A hores d'ara es commemora el 150 aniversari del Trinquet de Pelayo, un lloc encara viu, un espai discret i únic de la cultura valenciana. L’Ajuntament de València li ha atorgat la medalla d’or de la ciutat i els infatigables Víctor i Recaredo Agulló preparen un llibre commemoratiu de l’aniversari. És un reconeixement emotiu per aquest tresor amagat al cor de la ciutat, que forma part de la nostra memòria com a poble.