Pobresa d'esperit

En el degoteig de “fugida” d’empreses de Catalunya (de simple relocalització de les seus, que no de les activitats), no sé quina dosi hi ha d’oportunisme polític i de “protecció” del negoci. Tant se val. Els diners mai no s’ han caracteritzat per tenir pàtria i van a la seua, faltaria més. Això sí, amb el plaer gens dissimulat per part de Rajoy y els seus corifeus, que son legió i que també creixen amb l’ oportunitat que els depara la sedició. Com ja va sent costum, la premsa independent, local i nacional, continua oferint- nos titulars “objectius” amb l’ ús i abús de la utilització del cos de lletra perquè la cosa quede clara.

Més enllà d’aquesta peregrinació interessada i sainetesca, la lectura en la premsa del dia 7 de les sàvies declaracions d’una dotzena de pròcers locals de diferents sensibilitats ideològiques m’ha produït vergonya aliena i rubor pujat i el meu cap ha tret del bagul  l’obra de Victor Hugo “Els Miserables”. El denominador comú d’aquestes declaracions era el també poc dissimulat plaer per l’ èxode que ens ha premiat als valencians gràcies al fet que hem sabut bastir un clima de sentit comú i civilitat.

Que Caixabank (la seu) vinga a Pintor Sorolla (a l’ edifici del Banc de València, ironies de la història) i que el Sabadell faça el mateix instal.lant-se a Alacant en les instal·lacions de la nostra benvolguda CAM (més ironia), és interpretat com una “bona  noticia”, matisant si de cas l’entusiasme amb allò de què és una “llàstima” que la causa n'haja estat el “conflicte” català. Com també es costum quan traiem pit a deshora -que és quasi sempre- el clímax ens du a pregonar que som “la nova city financera” i que si no fos per les dolentes infraestructures (opinen alguns empresaris innovadors), algunes empreses que han escollit Madrid en la seua còmica diàspora, potser hagueren recalat a casa nostra. En aquest vertigen, algú ens recorda que Bankia (molt nostra, com tothom sap) ja te la seua seu en la ciutat del Túria.

Vaja, que som víctimes d’un “subidón” i el nostre ego s’ha vist ( ja era hora!!!) recompensat després de ser objecte de tants acudits per la nostra propensió gens marginal a la corrupció. Un premi (o “espaldarazo” en castellà) que ens ve la mar de bé en termes d’un suposat prestigi internacional, tan vital en temps de globalització. I damunt cobrarem l’impost de societats, el trasllat de directius amb alt poder adquisitiu rellançarà l’economia local i lligarem els gossos amb llonganisses. Si fem una mica d’esforç, igual se'ns oblida que el nostre dèficit supera amb escreix el 40% del PIB  gràcies a un sistema de finançament òbviament just . “Montar el pollo” per aquesta miquinòria és poc elegant quan els Deus ens han afavorit de forma tan contundent.

Sarcasme, ironia, rubor, vergonya... No se si serà consciència fosca, mala consciència, complex d’ inferioritat o simplement incompetència mental. Això els passa als catalans per jugar amb foc!!! No importa si no sabem ben bé que som (ara que “celebrem” de nou el 9) ni el feix de problemes econòmics, socials i polítics que hem (o  no?) de resoldre. Si som panxacontents i gaudim d’una feliç i permanent somnolència digestiva, serà que Déu així ho desitja. Sí, és una mica lleig gaudir de la desgràcia aliena però això és un pecat venial.

Caldrà fer memòria de la batalla contra l’imperialisme català i la teoria de la conspiració? Perquè, continuant en la ironia, ara sí que va de bo (o no?). Com que som tan valencians com espanyols continuarem oferint noves glòries a Espanya. Això del nacionalisme espanyol sols és una excusa dels secesionistes i entre nosaltres també hi ha algun traïdor. Bon profit.