La necessitat d’introduir els dogmes religiosos i unes altres (in)creences com a única assignatura

El passat 16 de setembre Raquel Ortiz, coordinadora de València Laica, va publicar en aquest diari l'article La urgente necesidad de sacar los dogmas religiosos de la escuela. Com a defensor acèrrim del laïcisme i contra els dogmes discrepe, no obstant això, de la proposta de Raquel Ortiz. Segons ella: “Si açò és una democràcia no es pot permetre que els dogmes, cap, tinguen les escoles obertes (…) Una i mil vegades ho repetirem, res que objectar al fet que les religions es practiquen en els seus llocs de culte ja que tenen tot el seu dret PERÒ NO A l'ESCOLA”. La meua proposta laica és diferent, i compleix amb la Constitució. I sobretot és més respectuosa amb xiquets i adolescents, propicia un patrimoni cultural ampliat i, sens dubte, és més útil i pragmàtica perquè els dogmes, supersticions, ritus, sermons, sacrificis, moralitats, mitologies, pompes, superxeries i miracles de totes les religions vagen desapareixent i donen per fi lloc a un món on la pau, la raó i l'autèntica ètica, per fi, impere.

No es tracta que, com diu Raquel Ortiz, que l'escola s'òbriga a la multireligiositat perquè “no ens enganyem, és això de sempre però amb més religions i la majoritària està encantada”. Tampoc es tracta, com el catedràtic de física de la Sorbona López Campillo manifesta, amb certesa i ironia, en el seu llibre Curso de ateísmo que:“L'assignatura de religió implica sens dubte la legalització d'altres assignatures alternatives per als fills de pares no creients. La tolerància constitucional obliga a això i com el més altern que hi ha a la religió en el sentit de la col·locació de les fulles en les tiges de les plantes és l'ateisme, pensem que es regularà una assignatura d'ateisme que s'inscriurà en el currículum acadèmic de l'alumne”. I per descomptat cal esgrimir les desenes d'arguments contra les religions i les centenars de contradiccions que ens mostren. Com argüeix l'eminent biòleg Richard Dawkins: “Quan una persona delira se'l considera un malalt; quan el deliri el pateixen milions de persones es considera una religió”.

Impartir com a assignatura a banda totes les creences o ‘anticreences’ és impossible. Es tracta que hi haja una assignatura per a tots que explique asèpticament en què consisteixen i què proclamen les deu religions més nombroses del planeta –atés que religions n’hi ha hagut i n’hi ha més de sis mil- (des de les prehistòriques o ètniques, les antigues, les orientals i les religions del llibre amb les seues múltiples divisions i subdivisions). Es tracta, també, que en aquesta assignatura s'estudie, històricament i científicament, l'ateisme, l'agnosticisme i el panteisme amb tots els contraarguments i refutacions amb què aquestes creences o certituds han negat l’existència d'un o diversos déus i l'existència de la immortalitat de la humanitat. I viceversa, per descomptat. Òbviament ens estalviaríem en l'ensenyament de la religió catòlica a tots els seus professors –triats pels bisbats però pagats amb els impostos de tots inclosos els ateus- perquè és de sentit comú que aquesta assignatura, perquè no siga esbiaixada o tendenciosa, la impartirien els professors de Filosofia i d’Història. A més desemmascararíem les falsedats i manipulacions que sobre grans savis s'ensenyen en els llibres de religió. Per exemple que Einstein era creient quan, molt al contrari, va escriure en La meua visió del món: “Un Déu que recompense i castigue i que tinga una voluntat semblant a la nostra em resulta impossible d'imaginar. Tampoc vull ni puc pensar que l'individu sobrevisca a la seua mort corporal: que les ànimes febles alimenten aqueixos pensaments o per un ridícul egoisme”. És a dir, que Einstein abraçava un peculiar ‘panteisme’ davant el misteri de l'eternitat i matemàtica de la Vida. Cert que una vegada va utilitzar davant això la paraula Déu- però no era creient, com en tants col·legis religiosos volen inculcar. Poc abans de morir en 1955 Einstein va escriure al filòsof Erik Gutkind que “la paraula Déu no és per a mi més que l'expressió i el producte de la feblesa humana (…) una encarnació supersticiosa com ho són totes les religions i la Bíblia”.

He citat a Einstein com podria citar a desenes de genis que no van professar cap religió ni van creure en Déu; però són tantes les manipulacions que des de la religió catòlica es fa a l'alumnat que denunciar això és necessari. No obstant això, l'objecte d'aquest article no és defensar ni atacar amb arguments cap de les conviccions sobre el més enllà, sinó plantejar uns pressupòsits de justícia i equanimitat perquè amb aquesta assignatura Religions i laïcisme podria dir-se que es complira a fons, per fi, amb l'article 14 de la Convenció de Drets del Xiquet de 1989 que expressa “La LLIBERTAT DE PENSAMENT, consciència i religió del menor”. En l'assignatura de Filosofia l'alumnat no estudia les creences o increences religioses, però sí les concepcions de l'ésser, el no-res, la societat, el coneixement, la ciència, la veritat… (i tots van comprenent, analitzant i triant la que més els convenç per contradictòries que siguen: Wittgenstein o Heidegger, Hume o Kant, Descartes o Leibniz, Hegel o Marx, Plató o Aristòtil, Adorno i Habermas o Lyotard i Vattimo…) Això és contrast de raonaments i només així la nostra espècie pot aspirar a la pau del debat intersubjectiu racional. No així amb l'ensenyament d'una sola religió per a un alumnat desconeixedor d'altres alternatives.

No hi ha dubte que les religions són un fenomen universal i cultural de primer ordre. I la funció de l'escola pública és ensenyar l'universal. En canvi, les religions confessionals no ho són i per això no han de tindre cabuda en una assignatura a part en l'ensenyament. No ens oposem al fet que en la família o en els llocs de culte de cada religió adoctrinen els xiquets i les xiquetes segons les conviccions dels pares, però, com bé diu Raquel Ortiz, “la fe és la que s'adquireix sense pressions i de manera voluntària en els llocs de culte”. Això implica inevitablement que els xiquets i els adolescents coneguen des d'un lloc neutral-l'escola-, i com a just respecte cap a ells i contrapés, les diferents ideologies que sostenen les diverses religions i altres creences que en neguen la transcendència. Tinc la convicció que és una estafa educativa ocultar que moltes religions han provocat tremendes injustícies, guerres, tortures, actuacions de fe, assassinats, croades, abusos sexuals, (malauradament, totes les religions monoteistes confessionals no informen d'això en els seus llibres de text).

És irrebatible que cap llibertat de pensament pot obtindre un xiquet si se l’imbueix per força, quan no té l'enteniment i el judici format, una sola religió i els seus dogmes. Molts pedagogs i psicòlegs han considerat que en qüestions tan serioses –que afecten d'arrel a l'emocional silenciant el racional, la família no pot negar-se al fet que l'Estat oferisca a xiquets i adolescents una assignatura de Religions i laïcisme perquè amplien un tema tan important en el complex i globalitzat món de hui. És un tema que s'estudia des del punt de vista filosòfic, antropològic, sociològic, pedagògic, ètic o psicològic… i per experts no creients també. Ja en 1899 el psicòleg E. D. Starbuck va publicar el primer tractat de psicologia de la religió en el qual va investigar les coincidències entre la pubertat, la neurosi, la Dementia praecox i la conversió religiosa. Freud considerava les creences religioses com a projeccions inconscients de conflictes interns i que la religió hauria nascut del sentiment de culpa i la por a la mort. En l'última dècada nombroses investigacions, com la del psicòleg de la Universitat de Chicago Jean Decety va demostrar que “els xiquets més altruistes venen de famílies atees o no religioses”. Una altra troballa –que ja havien assenyalat investigacions prèvies- va ser que els menors criats en ambients religiosos eren menys generosos però més proclius a castigar. En 2013 un ampli estudi del sociòleg de la Universitat de Standford Robb Willer va demostrar amb diversos experiments que la compassió portava a les persones no creients a ser més generoses, mentre que les creients basaven la seua generositat, fonamentalment, en els seus dogmes, la identitat de grup o la reputació. Un altre psicòleg, Azim Shariff, de la Universitat d'Oregon, va repassar en la revista Science les investigacions fetes referent al tema i va concloure que els creients interioritzen una llicència moral per resar pels altres: “si ja cobrisc el contingent de generositat en la meua parròquia, això m'eximeix d'haver de ser altruista amb desconeguts. És una fallada mental particularment interessant: es deshinibeix el comportament egoista i per tant s'és més propens a prendre decisions immorals”. Expressat popularment podríem dir davant el sagrament de la confessió catòlica: “Tot això que hi he guanyat!”

Amb totes les excepcions a admirar, aqueixa superioritat ètica en què la religió catòlica es fa publicitat com a necessària per a mantindre la moral i el bon comportament, l'empatia davant el desfavorit i la cohesió social, és a la llum de nombroses investigacions, bastant qüestionable. Jürgen Habermas, el més influent filòsof actual, planteja no imposar una llei *sinó proposar una teoria i una ètica amb aspiració universal. Una defensa de la democràcia deliberativa i dels principis de la Il·lustració i de l'Estat de Dret cap a les bases normatives requerides per a configurar una esfera pública transnacional. “En la nostra universitat no hauria de tindre cabuda una càtedra de teologia” va escriure Thomas Jefferson“. Però SÍ la història comparada de les religions, la història de l'ateisme, de l'agnosticisme, del panteisme… i de les religions sense Déu com el budisme” Tot això ens portaria a captar l'espiritualitat més pròpia i profunda encara que estiguem segurs que igual que venim del no-res, tornarem a ell.

És cert que els alumnes, plens de fe, per la gràcia de Déu, triaran a aqueix Déu catòlic que va triar a una persona inexistent –Adam- per a crear a la dona; que va obligar a cremar a Abraham, primer patriarca de Déu, al seu fill Isaac en la foguera com a sacrifici de redempció, i que no va tindre un altre remei per a salvar-nos que crucificar i matar al seu propi fill Jesús. Estic convençut que si hi haguera una assignatura com la que propose tothom es faria catòlic. Torne a Jefferson: “Sacseja't de damunt tots els temors de prejudicis darrere dels quals s'amaguen servilment les ments febles. Seu fermament a la raó en el seu setial i porta a cada fet davant el seu tribunal, a cada opinió. Qüestiona't amb valor fins i tot l'existència de Déu; perquè, si n’hi haguera algun, hauria de donar el seu beneplàcit a qui rendeix tribut a la raó abans que a la por cega”.

Per això, Raquel Ortiz, coordinadora de València Laica, estic convençut que la Conferència Episcopal considerarà més perillosa la meua proposta que la seua. No cal deixar –només- a les famílies i les parròquies l'adoctrinament en una religió. Hi ha psicòlegs que pensen que les creences religioses –que no el sentir individual místic o espiritual- acabaran en 2060. Raquel, no apunta bé a la diana. Amb la meua teoria pedagògica que hi haja una assignatura, anomenem-la Religions i laïcismes, només contraposant els arguments de religions i increences podrem aconseguir formar un món en pau on impere la lògica, la raó i l'empirisme, en lloc de la tradició, la revelació o el dogma, i s'obrirà pas al lliure pensament. Necessàriament, com va dir el gran pedagog ateu John Dewey, cal crear grups d'estudi i debat en el sistema educatiu entre l'alumnat sobre totes aquestes qüestions.