El Fondo, 30 anys com a parc natural d’un dels aiguamolls més importants del món

És un dels aiguamolls més importants del món, com acredita la Llista d’Aiguamolls d’Importància Internacional, també coneguda com a Llista de Ramsar, tant per l’interés que implica per a la conservació de la biodiversitat com per l’interés ecològic. No obstant això, el Fondo és encara un gran desconegut. Aquest cap de setmana, Elx i Crevillent celebren el 30é aniversari de la declaració d’aquesta zona humida com a parc natural amb els ulls no solament posats en el que ha succeït durant aquestes tres dècades, sinó sobretot en els fronts oberts que ha de superar, entre els quals destaca l’emergència de l’anonimat en què està situat.

El Consell va aprovar el 12 de desembre de 1988 el decret pel qual el Fondo passava a ser considerat Paratge Natural de la Comunitat Valenciana. “Aquesta declaració va implicar ordenar i regular els usos econòmics i socials que tenia llavors perquè foren compatibles amb els interessos com a parc natural”, rememora Vicent Sansano, president de la Junta Rectora. Aquesta distinció va arribar al cap de poc temps d’haver ingressat Espanya en la Unió Europea, fet que va suposar, d’una banda, una adaptació intensa del cos legal espanyol en matèria ambiental a l’europeu i, de l’altra, i més complicada, “un canvi de mentalitat”.

Això ha generat alguna disputa en un enclavament de 2.387 hectàrees; d’aquestes hectàrees l’Administració només en disposa el 25%, davant del 65% de la Comunitat de Regs de Llevant-Marge Esquerre del Segura i el 10% de petits propietaris. L’última, que s’arrossega des de fa una dècada, l’ha resolta el Govern valencià després d’una sentència del Tribunal Suprem per la qual el Consell ha de pagar més de 9 milions d’euros en concepte de compensació més dos milions més en interessos per haver prohibit la caça en el vedat del Fondo.

Paradoxalment, la sentència judicial permetrà al Parc Natural adoptar millores necessàries per a modernitzar-se. I és que Regs de Llevant ha aprovat en l’última junta –de connivència amb la Generalitat– destinar una part de la indemnització a la construcció d’una dessalinitzadora, planta que tindrà com a funció dessalinitzar l’aigua del Segura, ja que la salinitat d’aquest riu no és apta per a tots els cultius, de manera que es millorarà la qualitat ecològica dels embassaments.

El pas següent consistirà a millorar la gestió hídrica d’aquests embassaments, fet que comportarà, a curt termini, el control de la sobrepoblació d’espècies invasores, com la carpa. Fins ara, la solució havia sigut dessecar l’embassament, “un pegat” per a Sansano, que reclama inhibidors elèctrics col·locats en les preses d’aigua dels assarbs per a evitar que hi entren els alevins. Aquesta tècnica, encara en estudi, substituiria les malles actuals que tallen el pas únicament a les carpes grosses, però no a les menudes. Precisament el dessecat esdevingué una de les primeres accions de l’home en l’època musulmana sobre aquesta zona pantanosa, amb la finalitat d’obtindre un terreny cultivable. Més tard, en el segle xviii es va aconseguir drenar el terreny i en els anys quaranta del segle XX Regs de Llevant va construir els dos embassaments actuals per redistribuir l’aigua per als llauradors.

Canvi climàtic

D’aquesta manera, la marjal actual constitueix “un element fonamental en la lluita contra el canvi climàtic”, assegura el catedràtic de Biologia i Geologia Vicent Sansano, ja que és un ecosistema “dels més productius del planeta”, capaç de fixar quantitats ingents de diòxid de carboni. Però això no impedeix que el canvi climàtic continue afectant el Fondo.

Sansano posa com a exemple el xarxet marbrenc, una de les gairebé 200 espècies que viuen al Parc Natural en determinades èpoques de l’any. Aquest ocell, un dels més amenaçats del planeta, acostuma a habitar-hi a la primavera i a l’estiu, i emigra a l’Àfrica a la fi d’agost o el principi de setembre. “La setmana passada, però, encara en quedaven uns 30”, alerta el president de la Junta Rectora. Així mateix, l’ànec cullerot, que hi arriba a l’hivern procedent dels països bàltics, sobrevola cada vegada menys aquest espai perquè la suavitat dels hiverns a Europa fa que es quede a França o a Anglaterra.

Referent a aquest punt, l’Associació d’Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant (AHSA) ha denunciat que el Fondo ha perdut el 90% dels ocells reproductors des del 2015, “un dels nivells més baixos en els més de 30 anys de seguiment dels ocells que nien en aquest espai natural”, afirmen en un comunicat, i que ha quedat afectada especialment la malvasia capblanca, una espècie d’ànec catalogat en perill d’extinció, amb un cens autonòmic que ha passat de 85 parelles a només 3 en tres anys.

“Es tracta d’una estimació exagerada”, respon Sansano, soci fundador d’AHSA. “Els censos de reproductors presenten alts i baixos, hi ha anys en què se’n registren més i d’altres, menys. Això ha ocorregut amb el xarxet marbrenc, per exemple, que en uns anys va passar de 9-10 parelles reproductores a 100 i després va abaixar. Cal veure sèries llargues”, conclou.

Visitants

El repte principal dels gestors del Fondo continua sent captar l’atenció dels visitants. “Aquest aspecte s’ha de desenvolupar”, reconeix Vicent Sansano. Les bones dades d’assistència, que doblen el nombre de visitants d’11.000 el 2015 a 24.000 el 2017, conviden a l’optimisme.

VisitElche ha editat aquesta setmana un fullet complet que substitueix el material obsolet que tenia l’enclavament des de feia temps. A aquesta acció cal sumar-ne una altra de l’Associació per al Desenvolupament Rural del Camp d’Elx (ADR) que, juntament amb l’organisme dependent de la Regidoria de Turisme de l’Ajuntament d’Elx, ha llançat un vídeo de 12 minuts –després de més de 200 hores d’enregistrament– per a fer que es valore el turisme ornitològic.

Aquest atractiu es complementa amb el conegut com a birdwatching –observació d’ocells–, també en auge. Encara que Sansano insisteix a reivindicar el que poden exercir les persones amb mobilitat reduïda –i cotxets de bebé– gràcies a un circuit adaptat a través de passarel·les sobre l’aigua (ruta groga). “En trenta anys hem passat d’anar amb els pares o els avis al Fondo a fer que les persones en cadira de rodes puguen gaudir de l’entorn, i aquesta imatge és la millor”, conclou.