“Sempre he alternat faena temporal i mal remunerada, no sé que és una ocupació estable”

Amb la despesa en pensions, que va arribar a l’octubre a la xifra rècord de 9.256,7 milions d’euros –segons les últimes dades del Ministeri de Treball– i les reivindicacions d’uns quants col·lectius en favor d’unes pensions dignes, l’actualitat ha posat de manifest el debat al voltant d’un problema –la sostenibilitat del sistema de pensions– que afona les arrels en les complexes condiciones socioeconòmiques actuals.

Immersa en un procés d’envelliment progressiu, Castelló se situa com la província més envellida de la Comunitat Valenciana. Així ho afirmen les dades sobre projeccions de població a Espanya, llançats per l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Als problemes d’envelliment generacional, se suma una situació econòmica encara precària i l’agreujada i progressiva despoblació que pateix el medi rural, que suposa un entorn encara més hostil per a la població més jove.

Les dades de l’INE no deixen lloc a dubtes. L’edat mitjana dels castellonencs se situa ja en 43,3 anys i s’espera que arribe a 47 en poc més d’una dècada. A Castelló es produeixen actualment 8,1 naixements per cada mil habitants –tres dècimes per davall dels 8,4 de la mitjana nacional–, si bé s’espera que aquesta xifra minve fins a 7,8. A la comarca de l’Alt Millars té amb el dubtós honor de tindre la taxa més baixa de natalitat –4,2 naixements per cada 1-000– i la més alta de mortalitat.

La despoblació del medi rural es fa patent segons revela un estudi dut a terme per tècnics del Ministeri del Medi Ambient, Rural i Marí. Únicament el 14,26% de la població resideix actualment en zones rurals –que suposen el 81,35% del territori castellonenc–. A més, prop del 30% de la població de la província ja té més de 65 anys.

Totes aquestes dades tan poc falagueres poden semblar fredes sobre el paper, però les conseqüències són molt palpables en la nostra societat i estan directament relacionades amb les condicions socioeconòmiques actuals. La imposició del model econòmic neoliberal o la precarització i la inestabilitat laboral tenen l’impacte en la manera com els joves desenvolupen –o més aviat la manera com no ho fan– els seus projectes de vida. A diferència dels seus pares, els joves no poden permetre’s desenvolupar un projecte familiar.

“Inviable” començar un projecte de vida

Álex Pegueroles té 27 anys i és graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Quan estudiava va haver d’anar-se’n fora de Castelló, encara que hui dia treballa com a preparador físic per al Vila-real CF. El seu lloc de treball va molt lligat al món del futbol, comenta, encara que “he tingut la sort de poder entrar en el Vila-real, que és un club important. Amb el meu sou em dona per al lloguer compartit, menjar i estalviar una miqueta… però poc més”. Respecte a la idea de començar un projecte de vida confessa que “ara mateix el veig inviable. El que faig ara és intentar formar-me més, ara mateix ni m’ho plantege. La majoria de la gent que conec de la meua carrera tampoc no guanyen prou per a poder viure… plenament”.

El cas de Celia Pallarés –26, Borriana– és més positiu. Graduada en Psicologia, va tindre la sort de rebre una oferta de treball d’una multinacional mentre estudiava un màster de Recursos Humans. La seua faena li exigeix mobilitat, encara que li ha permés ser econòmicament autosuficient. Ella, confessa, “no tenia res que la lligara a Castelló”, cosa que li ha permés desenvolupar-se professionalment. “Mentre estudiava sí que vaig treballar en l’hostaleria o fent classes de repàs”, conta. “En el meu cas sí que he vist que a Castelló hi haguera oportunitat de desenvolupar-me professionalment, encara que he preferit optar per la mobilitat. Iniciar un projecte familiar, no obstant això, és una cosa que encara se’m fa molt llunyana”.

Noelia Moreno es va graduar l’any passat en Educació Infantil als 28 anys. Provinent d’una zona rural, va abandonar la província per buscar faena a València. La seua preocupació principal rau en el fet que, propera ja a la trentena, no té “una certa estabilitat o una cosa que siga meua, ni expectatives de tindre’n a curt termini”. Noelia no coneix cap altra cosa que ser precària, l’esclat de la crisi econòmica la va enxampar amb la majoria d’edat acabada de complir. “Sempre que he pogut he treballat. Preguntes ací i allà, parles amb coneguts… però sempre he alternat faena temporal i mal remunerada. No sé que és una ocupació estable”, conta.

Noelia, Celia i Álex són només tres exemples que il·lustren la situació en què es troben milers de joves. L’envelliment poblacional, la precarietat laboral i la despoblació rural caminen de la mà. La perspectiva, si no canvia el rumb, no és favorable.

“A vegades parle amb els meus pares sobre el tema, sobre com està tot. Ells m’entenen, però tampoc hi tenen una resposta. A la meua edat, ells ja s’havien casat, m’havien tingut a mi i tenien un pis que pagaven treballant tots dos. Per a mi, ja no casar-me, sinó la idea de tindre una llar se’m fa encara molt llunyana. Ja no et dic tindre fills… això, impossible”.