Habitatge: manual pràctic per no arreglar res

Se sol repetir que solucionar el problema de l’habitatge, tant pel que fa a la compra venda com a al lloguer, no coneix de fórmules màgiques, sinó que en territoris demogràficament més poblats depenen de la combinació de diferents factors com la demografia, l’oferta d’habitatge disponible, el parc públic d’habitatge, l’ús turístic del habitatge, la inversió de particulars, el poder adquisitiu de la població i del context econòmic global.

Tornem a tenir una proposta damunt la taula que, segons paraules del President del Govern, beneficiarà a tota la ciutadania: una bonificació del 100% a l’IRPF a aquelles rendes de capital per a propietats que mantinguin el preu del lloguer.

Encara està per veure tots els punts i comes de la proposta que a dia d’avui no ha estat publicada al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). Sovint, en aquest tipus de mesures, la lletra petita és igual d’important que el propi titular de l’anunci de la proposta.

Evidentment, les xarxes socials n’han fet ressò, especialment en aquelles comunitats autònomes que han patit un creixement demogràfic els darrers anys per damunt de la resta, i on existeix un conflicte cada vegada més accentuat que és l’accés a l’habitatge, aquest és el cas de les Illes Balears.

Una mesura per a qui?

La intenció pot titllar-se i qualificar-se com a políticament bona, ja que intenta acontentar a ambdues parts. Per un costat, dona incentius als propietaris per mantenir els preus actuals i alhora estalviar-se pagar imposts, i per altra, evitar que els llogaters paguin més de lloguer i vegin el seu cost de vida augmentat.

No obstant, quina garantia té l’Estat que els propietaris que obtenen una renda per lloguer? Declararan el preu que realment cobren als arrendataris, i per darrera cobraran una part com a economia submergida? No existeixen garanties. En un context de dificultat per accedir a un habitatge, i on la població té dificultats per accedir-hi, podria succeir, i aquests no tindrien més opció que acceptar les que condicions que s’ofereixen. 

Més incentius fiscals a les rendes de capitals

Els partits a la oposició del PSOE que estan ubicats a l’espai ideològic de la dreta van manifestar-se en contra, quan aquest va proposar declarar zones tensionades en el marc de la nova llei d’habitatge aprovada en el Congrés dels Diputats es van posicionar en contra de la limitació dels preus de lloguer, que atemptaven contra la llibertat dels propietaris a determinar el preu que volen. Ara amb la nova proposta del PSOE les veus crítiques d’aquest espectre ideològic han estat menys. 

És sabut que les rendes de capital (inversions, rendes de lloguer, etc.) tributen fins a un màxim de 30% (a partir dels 300.000€), tanmateix, les rendes del treball fins a un 47% (a partir dels 300.000€), en el cas de les més altes. L’objectiu d’aquest fet, és atreure capital nacional a estranger a invertir en el país, i així es pot arribar a entendre. Més capital en circulació, més consum, més feina.

Què deu pensar una persona que guanya 20.000€ bruts anuals que paga més en concepte d’IRPF en la seva nòmina, que una propietat que té 3 pisos llogats que es podrà deduir el 100% dels seus rendiments? És sens dubte, una mesura fiscalment regressiva, ja que es beneficia a qui més rendiment obté.

Què ha de pensar aquella empresa que desenvolupa una economia productiva arrelada en el territori i que té contractats empleats i paga els seus imposts? No crec que aplaudeixi precisament la mesura.

Multi propietat a les Illes Balears, què diuen les dades?

Tot i que representen un percentatge baix de la població, els grans tenedors (10 o més habitatges en propietat), són aquells perfils que més possibilitats tenen de poder viure de rendes. No obstant, tenir propietats no és garantia de tenir-los tots llogats, sinó que poden estar buits, entre d’altres circumstàncies. Sinó amb quina finalitat una persona concentra cases sinó és per treure’n un rendiment?

Segons l’article publicat per Esther Ballesteros a elDiario.es; Sant Joan de Labritja és el municipi de les Illes Balears on hi ha més multi propietaris, on el parc d’habitatge està en més d’un 20% en mans de grans tenedors. També Eivissa i Santa Eulàlia des Riu s’ubiquen entre el 10 i 11% de grans propietaris. Sant Antoni de Portmany s’ubica entorn del 7,5%.

A Mallorca, Escorca (10%) i Son Servera (8%) són els municipis amb més multi propietaris, percentualment parlant.

Per la seva part a Menorca, a Maó, entorn al 6%, Alaior supera el 9% i a Es Mercadal, a causa del seu volum d’urbanitzacions, superant l’11%.

Mentre una part d’Espanya pateix de problemes de despoblació i farien el que fes falta per atreure gent per anar a viure a als seus pobles; n’hi ha una altra que s’omple i que atreu al gran capital, i açò, entre d’altres causes, provoca que a dia d’avui tinguem el problema d’habitatge existent. En política, per desgràcia, es van prenent mesures a 4 anys vista, sense tractar d’arrel els problemes presents i futurs que estan per venir; i l’habitatge en la seva totalitat requereix de mesures estructurals de llarga durada en el temps per poder revertir-se i solucionar-se.