La batalla pel botí de la COVID: així van intentar hotels i altres empreses esprémer els ajuts de la pandèmia

Primavera de 2021. Amb la pandèmia encara colpejant de ple l'economia i milers de negocis intentant sobreviure a mesos de tancaments i restriccions, arriba l'anhelat moment de lluitar pels milions d'euros mobilitzats en ajudes per evitar la fallida d'empreses i autònoms. Sobre el paper, les regles semblen clares: els sol·licitants han d'haver desenvolupat l'activitat durant un període determinat, acreditar que han patit una caiguda d'ingressos i complir una sèrie de requisits fiscals. A la pràctica, comença a aflorar una altra disputa: empreses que intenten que els càlculs juguin a favor seu, esprement per a això la lletra petita i eixamplant la factura de les seves pèrdues per elevar la quantia a percebre, com en el cas d'un gran grup empresarial que arribaria a reclamar més de 30 milions d'euros enfront dels 564.106 que li va reconèixer l'Administració.

Mentre els empresaris s'organitzen i surten al carrer, als balcons de les zones més turístiques apareixen cartells de 'SOS Turisme' acompanyats d'un lema que resumeix les seves demandes: “Més ajudes, menys impostos”. Més de 700 entitats i particulars se sumen a una campanya que reclama un salvavides públic per a un sector pràcticament paralitzat. La consigna, però, alimenta una incòmoda paradoxa: com es poden reclamar més ajudes públiques mentre s'exigeix una menor contribució per sostenir-les?

Però a Balears la pandèmia ha deixat alguna cosa més que hotels buits i negocis tancats. Ha fet trontollar una certesa sobre la qual l'arxipèlag ha construït bona part de la seva economia: si el turisme pot desaparèixer pràcticament d'un dia per l'altre, fins a quin punt és sostenible dependre d'ell? Les xifres parlen per si soles: el 2020, les illes reben uns tres milions de turistes enfront dels més de 16,4 milions de l'any anterior. L'enfonsament es fa extrem durant els mesos centrals de la temporada: al juny arriben 58.256 visitants, un 97,6% menys que un any abans, i a l'agost, el millor mes de l'estiu, en recalen 884.524, un 67,5% encara per sota d'agost de 2019. El desplomament de l'activitat es trasllada també al consum: la despesa turística retrocedeix un 73,2% a l'agost i un 89,6% al setembre.

S'obre així un intens debat sobre la necessitat de diversificar l'economia, reduir la dependència turística i avançar cap a un model més resilient. Mentre es discuteix el futur -les institucions parlant de transformació i els col·lectius socials, de caminar cap al decreixement, un debat que fa anys que és sobre la taula-, les empreses necessiten resoldre el present: quant han perdut, quant poden reclamar i fins on poden arribar les ajudes públiques per mantenir-se a la superfície.

És en aquest terreny on, més enllà dels carrers i els balcons, s'inicia la baralla per cada euro de les ajudes COVID. Una bateria de sentències del Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB), consultades per elDiario.es, permet seguir el rastre de les estratègies desplegades per empreses de molt diferent perfil per intentar obtenir més diners o defensar les quantitats que reclamaven. Darrere de cada plet hi ha una mateixa disputa: fins on podien estirar-se les regles aprovades en plena emergència per encaixar determinades situacions empresarials i qui tenia realment dret a cobrar. Les resolucions judicials han anat fixant aquests límits i tancant algunes de les vies utilitzades per aquells que van acudir als tribunals a la recerca d'una ajuda més gran.

La lletra petita que podia valer milions

Un dels casos més cridaners per la quantitat en joc porta fins a Roxa S.L., capçalera d'un dels grans grups empresarials de les illes, Grup Roxa. Fundat el 1942 i amb interessos en dos dels sectors més rellevants de l'economia balear, l'automoció i el turisme, el 2024 va xifrar la seva facturació conjunta en uns 220 milions d'euros, tal com es desprèn de la seva pròpia web. Durant la pandèmia, la companyia va arribar a reclamar 30,85 milions d'euros de la Línia COVID. L'Administració, tanmateix, va acabar reconeixent-li 564.106 després de certificar una caiguda del volum d'operacions del 31,05%. L'empresa va acudir als tribunals perquè considerava que el càlcul havia d'incloure també sis societats que s'havien incorporat al grup durant el 2020. La màxima instància judicial de Balears va rebutjar la seva interpretació i va confirmar la quantia concedida.

El cas mostra com, en la cursa per les ajudes, la lletra petita podia valer milions. En total, el grup estava format per 28 societats el 2020, sis d'elles incorporades aquest mateix any. L'empresa defensava que no tenia sentit deixar-les fora quan es calculava la caiguda de facturació i, tanmateix, tenir-les en compte per a altres aspectes del repartiment. Però el TSJIB va tancar aquesta via: per mesurar la caiguda d'ingressos només podien entrar en el càlcul les societats que haguessin format part del grup en els dos exercicis de referència, 2019 i 2020.

No serà l'únic intent d'estirar els límits d'aquelles ajudes. En els anys següents, els tribunals es trobaran amb societats acabades de crear que asseguren ser la continuació de negocis anteriors, empresaris que intenten canviar les xifres de referència incorporant o excloent determinades partides, declaracions fiscals corregides després de sol·licitar la subvenció, certificats d'Hisenda la validesa dels quals es discuteix i fins i tot una empresa que reclama més de 271.000 euros malgrat que el dia que va presentar la sol·licitud tenia deutes tributaris en via executiva.

La suma d'aquests casos dibuixa una mena de mapa de les escletxes que les empreses van intentar explorar per augmentar les ajudes o reduir l'impacte econòmic de la pandèmia. I les sentències permeten seguir-los un per un.

Una doctrina nascuda en temps de guerra

La pandèmia també va obrir a més un altre front: el de les empreses que van intentar reduir l'impacte econòmic de la COVID sobre els seus contractes. És el cas de l'hotel El Corsari, a Eivissa, gestionat per la societat La Torre del Canonge S.L., que va reclamar que se li tornés el 50% de les rendes de 2020 i 2021, per un total de 159.120 euros, invocant la doctrina rebus sic stantibus, una figura jurídica que permet revisar les condicions d'un contracte quan circumstàncies extraordinàries i imprevisibles alteren de forma greu l'equilibri econòmic entre les parts. L'empresa defensava que la pandèmia havia fet inviable l'explotació de l'establiment.

La fórmula a la qual va recórrer l'hotelera té, tanmateix, una història molt més antiga. La rebus sic stantibus va cobrar especial protagonisme a Espanya en els anys posteriors a la Guerra Civil, quan els tribunals van haver de resoldre què passava amb contractes signats abans de la contesa el quin equilibri econòmic havia quedat trasbalsat pel conflicte i la postguerra. En una sentència de 1945, per exemple, el Tribunal Suprem va abordar un contracte d'arrendament d'una fàbrica celebrat el 1929, abans del conflicte bèl·lic, el quin compliment s'havia vist afectat per les circumstàncies sobrevingudes. Amb el temps, la doctrina va quedar configurada com una via excepcional per revisar les condicions d'un contracte quan un canvi extraordinari i imprevisible altera greument l'equilibri entre les parts.

Vuit dècades després, la pandèmia va tornar a posar aquesta vella doctrina sobre la taula. Però en el cas d'El Corsari hi havia un problema afegit: les obres del mateix hotel. L'Audiència Provincial de Balears va constatar que els treballs havien impedit l'explotació de l'establiment fins a l'agost del 2020, malgrat que els hotels ja podien reobrir amb restriccions des del maig. El tribunal va considerar impossible determinar quina part de les pèrdues obeïa realment a la pandèmia i quina a les obres.

La reclamació va acabar sent desestimada. L'Audiència va afegir que l'hotel havia facturat 994.121 euros el 2021 i 1.369.925 euros el 2022, i que l'empresa havia continuat pagant les rendes, elements que, a judici del tribunal, debilitaven la tesi que la pandèmia hagués frustrat el contracte.

Un hotel nou al mateix hotel

En altres casos, la batalla es va centrar a determinar qui podia accedir a les ajudes i per quina quantia. És el cas de Foners Rooms S.L., la societat que explotava l'Hotel Foners, situat a Platja de Palma. Constituïda el novembre de 2019 pels mateixos germans que fins aleshores gestionaven l'establiment a través d'una comunitat de béns, la nova mercantil va signar tot just un mes després un contracte per fer-se càrrec de l'explotació de l'hotel durant 15 anys. El juny de 2021 va sol·licitar 350.459 euros d'ajudes COVID, però el Govern només li va reconèixer 4.000 euros en considerar que es tractava d'una empresa de nova creació.

La mercantil va defensar que no havia nascut un negoci nou, sinó que s'havia produït una autèntica successió empresarial: mateix hotel, mateixos propietaris i continuïtat de l'activitat. El TSJIB no ho va acceptar. Els magistrats consideren que una comunitat de béns i una societat limitada són subjectes jurídics diferents i que el fet que els mateixos propietaris estiguessin darrere d'ambdues no converteix automàticament la segona en successora de la primera. El resultat va ser mantenir els 4.000 euros.

Una qüestió similar es va produir en el cas relatiu a una 'Osteria' d'Alcúdia. El restaurant havia estat explotat anteriorment per una persona física i, posteriorment, va passar a una societat el numerador i soci majoritari de la qual era aquest mateix empresari. La mercantil reclamava 210.052 euros enfront dels 4.000 concedits per l'Executiu autonòmic. La Sala va concloure que dur a terme la mateixa activitat, en el mateix local i amb les mateixes persones no n'hi havia prou per acreditar una successió empresarial.

El tribunal talla la qüestió amb una conclusió clara: encara que la persona física sigui posteriorment administrador i soci majoritari de la societat, ambdós tenen personalitat i patrimoni separats. Per això la nova mercantil seguia sent una empresa de nova creació i no podia utilitzar la facturació del negoci anterior per calcular la caiguda exigida per les ajudes.

La societat que va voler heretar un negoci anterior

Un altre litigi porta aquesta estratègia encara més lluny. Una societat constituïda el febrer de 2021 va intentar que es reconegués com a continuació d'una comunitat de béns creada anys abans. Reclamava 74.000 euros d'ajudes i sostenia que la comunitat havia de considerar-se una societat civil irregular i que, per tant, la nova mercantil no podia ser considerada una empresa creada després de la data límit.

El TSJIB va rebutjar el plantejament. Encara que una comunitat de béns que desenvolupa una activitat empresarial pugui ser assimilada en determinats àmbits a una societat irregular, aquesta consideració no permet convertir-la jurídicament en una societat limitada a efectes d'obtenir una subvenció. La sentència és taxativa: la irregularitat de la comunitat de béns no pot invocar-se per obtenir un benefici econòmic dels poders públics. En haver nascut la nova societat després del 31 de març de 2020, no podia ser beneficiària de l'ajuda.

Quan una partida podia canviar milers d'euros

Una altra batalla es va lliurar en els comptes. Un empresari va rebre 24.623 euros, però va reclamar una quantitat superior després de sostenir que Hisenda estava incloent en el volum d'operacions una partida de 22.105 euros corresponent a la variació d'existències. Si s'eliminava aquesta partida, defensava, la caiguda de facturació passava a ser del 34,5% i l'ajuda podia elevar-se fins a 46.875,80 euros, segons els seus càlculs. El Tribunal Superior va rebutjar la interpretació i va considerar que la convocatòria obligava a utilitzar els ingressos íntegres fiscalment computables, inclosa la variació d'existències.

Un altre empresari va plantejar pràcticament el mateix problema. Havia rebut 12.001 euros, encara que en sol·licitava 56.916, a més de reclamar que l'ajuda s'elevés a 45.640 euros o, subsidiàriament, a 68.972. La seva estratègia consistia a excloure del càlcul tan determinades subvencions com la variació d'existències. El tribunal va tornar a donar suport al criteri de l'Administració i va confirmar que aquestes quantitats havien d'integrar-se en el càlcul.

Corregir els comptes després

La discussió va arribar fins i tot a les declaracions fiscals presentades després de sol·licitar els ajuts. Cubic Estudi Tècnic SLP va reclamar 75.373 euros després que se li denegués la subvenció perquè la caiguda del seu volum d'operacions era, segons les dades de l'Administració, del 22,41%, per sota del 30% exigit. L'empresa sostenia que la xifra real de 2019 havia de ser una altra i que determinades operacions permetien elevar la caiguda per sobre del llindar.

El tribunal va acabar donant la raó al criteri administratiu: per determinar el requisit s'havien d'utilitzar les dades fiscals certificades per l'Agència Tributària, no una reconstrucció posterior dels comptes aportada per l'empresa.

Una cosa semblant va passar amb City Yoga Palma. El centre reclamava 24.410 euros, però Hisenda havia detectat que el seu resultat de 2019 era negatiu en 1.701, cosa que impedia accedir a l'ajuda. La societat va intentar recolzar-se en una declaració complementària de l'Impost sobre Societats presentada després de la sol·licitud per defensar que la base imposable era positiva. El TSJIB va rebutjar la maniobra temporal: els requisits havien de complir-se en el moment de sol·licitar la subvenció.

La sentència més recent incorporada a aquesta radiografia, dictada el 29 de juny de 2026, afecta a Villas 4 Rent Mallorca S.L.U. L'empresa, dedicada al lloguer d'habitatges vacacionals, havia sol·licitat 271.123 euros, però el Govern va rebutjar l'ajuda perquè no estava al corrent de les seves obligacions tributàries en la data de presentació de la sol·licitud, el 23 de juny de 2021.

La defensa de l'empresa tenia un argument cridaner: va aportar un certificat positiu d'Hisenda emès tot just 19 dies abans, el 4 de juny, i sostenia que tenia una vigència de 12 mesos. El TSJIB va rebutjar aquesta interpretació. El fet decisiu no era que hagués existit un certificat positiu unes setmanes abans, sinó la situació tributària concreta el dia en què es va presentar la sol·licitud. L'AEAT va certificar posteriorment que en aquella data existien deutes o sancions tributàries en període executiu. La Sala recorda a més que l'informe d'un auditor aportat per l'empresa per justificar l'ajuda no podia substituir la comprovació dels requisits que corresponia realitzar a l'Administració.