Carles Manera, economista: “Certs polítics viuen a Matrix: no pots abaixar impostos i mantenir els serveis públics”

El llarg currículum de Carles Manera (Palma, 1957) sorprèn fins i tot aquells que ja el coneixen. Aquest doctor en Economia i Història, guanyador de múltiples guardons acadèmics –com el Premi Extraordinari de Doctorat o el Premi Catalunya d’Economia–, és conseller del Banc d’Espanya des del 2020. Qui va ser conseller d’Economia, Hisenda i Innovació del Govern del difunt socialista Francesc Antich compagina la seva tasca actual a Madrid amb la docència a la Universitat de les Illes Balears, on exerceix com a catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques.

Manera defensa el paper dels impostos per mantenir els serveis públics. “Qui eludeix aquest compromís tributari ens està estafant a tots. No és més llest, és un estafador”, afirma sense vacil·lacions. Per a ell, la recepta contra la desigualtat passa per mesures encaminades cap a la justícia social: l’ingrés mínim vital, el salari mínim o l’increment de les pensions al nivell de la inflació. A aquells que consideren que pagar impostos és llençar els doblers, els recomana el llibre Igualtat de Thomas Piketty i Michael Sandel.

L’economista Dani Rodrik fa anys que alerta de les conseqüències de la hiperglobalització i de com el lliure comerç, portat a les seves últimes conseqüències —és a dir, sense restriccions—, ha generat una desconnexió entre la població i les elits polítiques, motiu pel qual defensa revaloritzar les polítiques industrials i nacionals. Creu que, en aquest context, Balears pot aprofitar per diversificar la seva economia?

A les Balears ja hi ha exemples d’activitats que poden marcar el camí cap a la diversificació. El més important és que aquests conceptes s’han d’omplir de contingut. Es llegeixen massa sovint, en boca d’altres col·legues, polítics, agents econòmics, empresaris, sindicats, etc., paraules com economia sostenible, circular, diversificació, etc. Tot això s’ha d’omplir de contingut. I, de vegades, estem esperant que algú ens doni d’una manera màgica una solució, quan probablement ja tenim casos reals. Per exemple, aquí tenim empreses que fan robots, que dissenyen programari, que proposen temes de biomedicina, biotecnologia, etc. Es tracta de protegir això. Quan parlem de diversificació, hem de ser conscients que ja hi ha un terreny que s’està explorant i que probablement els empresaris que hi treballen se senten menys assistits pel domini acaparador del sector turístic.

Un altre dels grans debats que tenim és com podem conjugar aquest creixement econòmic amb la sostenibilitat. Vostè ha estat bastant crític amb la taula del Pacte per la Sostenibilitat. M’agradaria saber quin és el motiu de la seva crítica i quina seria la seva alternativa.

L’alternativa ja existeix. Ja hi ha una feina feta pel Consell Econòmic i Social l’any 2020, que va ser elaborada per 47 científics i científiques de la Universitat de les Illes Balears (UIB), a més de científics de la Fundació Ramon Folch, i amb l’assessorament de personalitats tan importants com Andreu Mas-Colell, Emilio Ontiveros, Josep Maria Bricall o Antón Costas… Està penjat a la pàgina web del CES de les Balears, té entre 600 i 700 pàgines amb més de 150 mesures i està aprovat per sindicats, la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB), PIMEM i la societat civil. Hi ha hagut una certa precipitació motivada per una certa ansietat política per fer aquest tipus de taules, que, a més, han estat abandonades per molts col·lectius.

Des de fora, resulta paradoxal que una comunitat autònoma com les Balears, vista com una regió pròspera gràcies al turisme, tengui cada vegada més treballadors precaris. Paradoxalment, mentre les dades d’ocupació són cada vegada més positives, hi ha cada vegada més pluriocupats. Hi ha un repartiment just de la riquesa en el sector turístic, on treballa la major part d’aquest col·lectiu precari?

La redistribució no és equilibrada. No només a les Balears. A escala estatal, la creació de riquesa que s’està generant hauria de comptar amb mecanismes de redistribució. Per exemple, en el cas de l’economia nacional, l’augment del salari mínim, l’adopció de l’ingrés mínim vital o l’increment de les pensions al nivell de la inflació han estat mesures molt importants. Són suficients? Probablement no. Cal explorar-ne d’altres, com una política efectiva d’habitatge. Aquest és un element crucial que afecta sobretot la població jove.

La redistribució de la riquesa no és equilibrada. L’augment del salari mínim, l’adopció de l’ingrés mínim vital o l’increment de les pensions al nivell de la inflació han estat mesures molt importants. Són suficients? Probablement no

Per tant, la recepta són mesures encaminades a la justícia social.

Sí, hem d’aportar més recursos a les persones més vulnerables en funció de la seva posició en el teixit productiu. Per això, no es poden abaixar els impostos. Si redueixes els teus ingressos, no obtens els recursos necessaris per fer front a aquestes necessitats, ja sigui sanitat, educació, serveis socials o nous reptes. Els economistes no sabem multiplicar pans i peixos. Això només ho va fer un personatge bíblic. De vegades s’escolten els discursos d’alguns polítics que viuen en un món de Matrix. No és possible abaixar impostos i mantenir les despeses. Si et presentes a unes eleccions proclamant que abaixaràs els impostos, és legítim, fes-ho. Però el que no pots dir és que mantindràs les despeses, perquè això no quadra. Això és el que passa a l’economia real: als Estats Units, a Alemanya, i en algunes regions d’Espanya… Això són dades.

Si vostè es presenta a unes eleccions proclamant que abaixaràs els impostos, és legítim, fes-ho. Però el que no pots dir és que mantindràs les despeses, perquè això no quadra

De fet, el Govern balear del PP ha aprovat, amb el suport de Vox, diverses mesures que beneficien les altes fortunes. Per exemple, l’exempció del pagament de l’Impost sobre el Patrimoni per a aquells que posseeixin menys de tres milions d’euros, excloent la valoració de l’habitatge habitual. Fins ara, el límit era de 700.000 euros. La mesura suposarà una important pèrdua d’ingressos —entre 60 i 70 milions d’euros— per a la Comunitat Autònoma i afavoreix les fortunes més elevades, igual que l’eliminació parcial de l’Impost de Successions i Donacions. Com valora aquestes mesures? Anem cap a un sistema cada vegada més desigual.

Efectivament. Vostè mateixa diu que perdem 70 milions d’euros, més altres 20 o 30 que perdem per altres càrregues fiscals. Si a això s’hi afegeix, per exemple, la negativa a acceptar la condonació parcial del deute, que suposa més o menys uns 40 milions d’euros de cost financer, faci vostè la suma i ja té uns 140 o 150 milions d’euros que no tindrà a la seva Hisenda i que no podrà assignar a cap lloc.

Debatre sobre impostos no és gaire atractiu. Moltes vegades fa la sensació que el debat és a favor o en contra dels impostos, quan hauria d’estar centrat en el fet que gastem aquests impostos, no en si hem de recaptar-los.

Exacte. Hauria d’haver-hi certa pedagogia per part del Ministeri d’Hisenda en la línia que vostè diu: “Vostè està pagant tant i aquest percentatge va a pensions, aquest altre a sanitat, etc”. Seria una manera visual que la gent veiés quina és la direcció del que està pagant, que sempre és un esforç. Ara hi ha un corrent, sobretot entre la gent jove, que protesta per pagar impostos o s’hi nega. Suposo que passa perquè ho escolten a casa o ho veuen a les xarxes. Però jo els dic als meus estudiants d’Economia: si vostès paguessin el que costa formar-los, no podrien entrar en aquesta universitat. Al Regne Unit, en un grau similar al de la UIB, els alumnes paguen 20 o 25.000 euros de matrícula. Aquí costa 1.000 euros. Creu que costa 1.000 euros formar-los? Doncs d’on surt tot això? Doncs de l’esforç dels seus pares i avis, del pagament d’impostos, perquè si no es paguessin, vostè no podria estar assegut aquí.

Ara hi ha un corrent, sobretot entre la gent jove, que protesta per pagar impostos o s’hi nega. Suposo que passa perquè ho escolten a casa o ho veuen a les xarxes. Però jo els dic als meus estudiants d’Economia: si vostès paguessin el que costa formar-los, no podrien entrar en aquesta universitat

De fet, cada vegada més joves estan fent un gir cap a la dreta i especialment cap a l’extrema dreta. No només impulsat per part dels partits polítics, sinó fins i tot per ídols de masses com certs youtubers que fugen a pagar menys impostos a Andorra. Quan algú no ho fa, per exemple Ibai Llanos, i es queda a tributar a Espanya, és notícia. On tributes és un acte més polític que dipositar un vot en una urna. Com podem educar els joves en el pagament d’impostos?

Els joves han de veure que, si per desgràcia tenen un familiar malalt, això costa diners i el tractament el cobreixen els impostos de tots. Qui eludeix aquest compromís tributari ens està estafant a tots. No és més llest, és un estafador.

Els joves han de veure que, si per desgràcia tenen un familiar malalt, això costa diners i el tractament el cobreixen els impostos de tots. Qui eludeix aquest compromís tributari ens està estafant a tots. No és més llest, és un estafador

Quin llibre recomanaria a una persona que considera que pagar impostos és llençar els diners?

Hi ha un llibre molt interessant de Thomas Piketty i Michael Sandel, titulat Igualtat. És un llibre relativament fàcil de llegir i és un diàleg entre els dos. Val la pena perquè entens la utilitat dels impostos, la importància de pagar-los i que, quan ho fas, estàs contribuint al bé comú.

Hi ha un llibre molt interessant de Thomas Piketty i Michael Sandel, titulat Igualtat. És un llibre relativament fàcil de llegir i és un diàleg entre els dos. Val la pena perquè entens la utilitat dels impostos, la importància de pagar-los i que, quan ho fas, estàs contribuint al bé comú

Un altre dels grans debats és el del finançament autonòmic. Considera que és un sistema equitatiu i just amb les comunitats?

Conjuntament amb el president Francesc Antich, vaig ser jo qui va negociar el model actual per a les Balears. L’objectiu que teníem l’any 2007, quan vam començar a negociar el model actual, era que les Balears arribessin a la mitjana de finançament per càpita. Si la mitjana era 100, les Balears estaven en 79, és a dir, 21 punts per sota. Ho vam aconseguir. És suficient això? Probablement no, hauríem de fer una altra revisió. Si vas a Madrid a dir que està mal finançat, no tens res a fer, perquè hi ha molts territoris que sostenen aquest argument. Has d’anar amb dades. Aquesta va ser la nostra metodologia, no una altra, i ens va anar bé. De fet, estem a la mitjana de finançament per càpita. Això significa que cada any les Balears reben entre 500 i 800 milions d’euros més del que no rebien.

És cert que les Balears aporten molt. És la segona comunitat, probablement darrere de Madrid, que aporta més. I en el rànquing de qui rep, ha de situar-se entre la sisena i la vuitena de 17. Abans d’aquest model, només estàvem per davant de Ceuta i Melilla. Hem avançat molt, tot i que pot ser que ja sigui insuficient. D’acord, però vostè què ofereix? Concretament amb un document, amb un número, amb una dada. Estic cansat de cants de sirena, de conceptes molt bonics, paraulotes molt fantàstiques, però buides. És màrqueting econòmic, que queda molt bé, però un economista ha d’expressar la seva disciplina amb l’objectiu que l’entenguin.

Estic cansat de cants de sirena, de conceptes molt bonics, paraulotes molt fantàstiques, però buides. És màrqueting econòmic, que queda molt bé, però un economista ha d’expressar la seva disciplina amb l’objectiu que l’entenguin

Una de les problemàtiques que ha comentat abans és el problema de l’habitatge. Per exemple, segons les dades més recents d’Idealista, les Balears s’han reafirmat com la província més cara per adquirir un habitatge de segona mà. iAhorro assegura que els joves necessiten gairebé 30 anys d’estalvi del 20% del seu salari per poder accedir a una hipoteca. Quin és el seu diagnòstic i quines mesures proposa? És l’habitatge en propietat un dels principals factors de desigualtat?

El debat està molt obert, però cal més oferta pública d’habitatge que permeti a la gent accedir a un pis de lloguer de 500 euros al mes o comprar-lo sense que després entri al mercat, perquè això afavoreix l’especulació. Necessitem un programa agressiu de política d’habitatge públic. Hauria de ser el cinquè pilar de l’estat del benestar. Per a això cal una cosa molt difícil a Espanya: la col·laboració entre administracions de diferent color polític. I això significa probablement la creació d’una empresa pública dedicada a aquest objectiu. Podria ser l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) en aquest moment, perquè no tenim banca pública, juntament amb la col·laboració dels bancs privats.

Necessitem un programa agressiu de política d’habitatge públic. Hauria de ser el cinquè pilar de l’estat del benestar

Creu que encara funciona l’ascensor social a Espanya?

Per a mi només hi ha una tecla: l’educació. La gent que venim de famílies humils hem pogut estudiar gràcies a l’esforç familiar, al nostre propi esforç, a beques… Sempre acabem en el mateix: en la importància del sector públic com a gran motor de tot. És tot el que diu l’economista Mariana Mazzucato, que parla de l’estat emprenedor. Hi ha molta gent humil que només podrà ascendir estudiant. Les beques aprovades perquè els joves puguin opositar per ser jutge són un avanç important de l’ascensor social. Per què? Perquè estar quatre anys tancat a casa estudiant deu hores sense fer res més no te’l pots permetre si no tens diners.

Hi ha molta gent humil que només podrà ascendir estudiant. Les beques aprovades perquè els joves puguin opositar per ser jutge són un avanç important de l’ascensor social. Per què? Perquè estar quatre anys tancat a casa estudiant deu hores sense fer res més no te’l pots permetre si no tens diners

Justament Mazzucato defensa aquesta banca pública.

Exacte. Seria important que es creés una banca pública per facilitar el crèdit i el desenvolupament financer. Seria important.

El Banc d’Espanya ha elevat la previsió de creixement de l’economia nacional per al 2025 en dues dècimes, fins al 2,6%. Com valora la situació econòmica actual d’Espanya en comparació amb altres països europeus?

Són dades objectives que provenen del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial, d’Eurostat, de publicacions tan poc sospitoses com Financial Times, Wall Street Journal o The Economist, que indiquen que Espanya és l’economia que presenta més robustesa i solvència a tot el món. Per exemple, la prima de risc ha caigut a 55 punts. L’any 2012 era a 800 punts. El creixement econòmic es troba en un rang entre el 2,5 i el 3%. Estic convençut que superarem el tres. Això no ho té cap altre país d’Europa. Tenim 21,7 milions d’afiliats a la Seguretat Social. És històric. Taxa d’atur al voltant del 10%, que és alta, però veníem del 25% el 2012. Hi ha moltes dades objectives que són difícils de rebatre perquè no les diu el ministre d’Economia ni el president del Govern, sinó entitats internacionals que posen Espanya com a model. A més, amb una característica molt peculiar: està reduint el deute sobre el PIB.

El repte és que aquests indicadors macroeconòmics es traslladin a la microeconomia, és a dir, a les famílies. Però el creixement econòmic espanyol d’ara es sustenta en dues coses: més consum i més inversió. La gent està gastant perquè té diners i estalvi, cosa que vol dir que elements com el salari mínim estan fent la seva tasca i estan facilitant que la gent consumeixi. Evidentment és insuficient perquè encara hi ha bosses de desigualtat. Però, en relació amb l’economia internacional… L’economia alemanya està en recessió tècnica, la francesa en un procés molt traumàtic de deute públic, la britànica té seriosos problemes, la italiana es troba amb un deute superior al nostre… Els Estats Units, amb els aranzels de Donald Trump, comencen a veure problemes que seran seriosos. Veus tot això i veus que Espanya es manté.