Una malalta d’Alzheimer fa més de dos anys que espera que l’examini un neuròleg de la Sanitat pública

Els jóvens tenien bastantes coses en comú. Encara que havien nascut al mateix poble de Sevilla, es van conèixer molt lluny d’allí, a l’albereda per la qual passejaven els nuvis a l’illa on tots dos havien emigrat uns anys abans, quan eren gairebé uns boixos. Hi havia represaliats pel franquisme a totes dos famílies i el turisme eivissenc els havia donat el futur que els negava el latifundi andalús. Ella feia netes habitacions d’hotel, ell asfaltava els camins que duien fins als hotels. Perquè es produís la fiblada, ella li va haver d’escoltar cantar una saeta perquè, a primer colp d’ull, ell li va parèixer massa modern amb les seves patilles i els seus pantalons de campana. Era una Setmana Santa de començaments dels setanta.

El 20 de novembre de 1975, mentre el dictador agonitzava, la parella va sortir de l’església convertida en matrimoni. Després van venir tres fills –nascuts i criats a Eivissa– i diversos néts, dècades de feina, milers de llits fets, la jubilació. Aquesta dona –a qui anomenarem Lucía per desig de la seua família, que vol preservar la seua identitat– celebrarà demà les seues noces d’or. No ha oblidat, encara, aquesta data tan important a la seua vida, tampoc els aniversaris dels éssers estimats, un sistema d’afectes on la mare sempre havia estat l’eix sobre el qual tot girava. La família tem que acabi passant. Lucía, setanta-tres anys acabats de fer, pateix pèrdues de memòria d’ençà l’estiu de 2023. Des de llavors, diuen els seus fills, “fa temps que espera” que l’examini un neuròleg de la Sanitat pública:

–El que més impotència ens fa és que la nostra mare, que va començar a fer feina amb nou anys –recollint olives– i que als dotze, ja a Eivissa, va entrar en un hotel, que als catorze ja cotitzava, que mai no ha acceptat posar-se malalta –va passar la COVID i ni ens en vam adonar–, ara, que realment ha de mester una atenció especialitzada, vegi que el sistema de salut que la seua generació ha ajudat a construir amb els seus impostos l’abandona. A naltros no ens sorprèn perquè la nostra güela, la mare de la nostra mare, justament, ja va tenir Alzheimer, i sabíem que és hereditari. Per mor d’això, també sabem que el procés pot ser molt llarg. I dolorós.

Fonts de l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera expliquen, però, que na Lucía és “una pacient atesa”. Així consta a les estadístiques oficials. La paradoxa no es pot entendre sense rebobinar fins al 8 de març de 2022. Aquell dia, la socialista Patricia Gómez Picard –de professió, infermera i, durant dos legislatures, consellera de Salut dels governs de centreesquerra que va presidir Francina Armengol– va firmar un conveni perquè els ciutadans que feia més de seixanta dies que esperaven a ser atesos per un especialista de l’únic hospital públic de l’illa poguessin ser atesos per un especialista de l’únic hospital privat de l’illa. Ho van anomenar “pla de xoc” i anava a càrrec dels pressupostos autonòmics.

El poder de la família Vilás

El tràfec de pacients i sous públics durarà, com a mínim, fins al 2027. El febrer de 2024, la popular Manuela García Romero –de professió, metgessa i, des de 2023, consellera de Salut amb el govern en minoria que presideix Marga Prohens– va prorrogar el contracte amb el Grupo Policlínica, que podrà embutxacar-se un màxim de 21 milions d’euros. Aquesta gran empresa –que va facturar 19,2 milions el 2020– té el seu origen a la petita clínica que va fundar el doctor Julián Vilás Ferrer el 1969, just quan Eivissa s’estava convertint en un destí turístic conegut arreu del món i la seua població es multiplicava a un ritme vertiginós pel desembarcament de treballadors com na Lucía i el seu marit, i, malgrat el seu creixement, continua en mans de la mateixa família. Els Vilás són una de les nissagues més poderoses de l’illa gràcies al monopoli que representa el seu holding sanitari. No van dubtar a querellar-se contra els promotors del projecte d’un segon hospital privat i els polítics que, a l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu i al Consell Insular d’Eivissa, els van atorgar llicències.

Diuen els fills que la proposta que la seua mare fos vista per un neuròleg de la privada “va ser per telèfon”: “Ens van cridar i ens van comentar que existia la possibilitat, si ho desitjàvem, que la derivessin a Vilás. Preferíem que l’atenguessin a Can Misses, però com que ningú no ens donava una data concreta, els oblits que patia començaven a ser més freqüents, feia mesos que esperàvem, ja havíem anat a una consulta privada i ens havia confirmat el que la metgessa de capçalera sospitava, que tenia un deteriorament cognitiu, vam dir que sí”.

–Algú vos avisà, explícitament, que si acceptàveu anar a la privada, el nom de la vostra mare desapareixeria de la llista d’espera de la Sanitat pública?

–No.

L’informe de diagnòstic per imatge –una tomografia computada, un TAC– es va realitzar a les instal·lacions del Grup Policlínica i està datat el 22 de gener de 2024. L’escàner va confirmar “signes d’involució cerebral generalitzada” en na Lucía. Els seus fills, que ja portaven “gastats 2.000 euros” en les visites a la consulta privada a la qual havien acudit com a solució d’emergència, van fer cara d’incredulitat quan els van dir que “els pegats i les vitamines” que van receptar a la pacient per frenar l’avanç de la demència “no les cobria la Seguretat Social” perquè no les prescrivia “directament un neuròleg de la pública”: “Si el diagnòstic d’una malaltia neurodegenerativa ja et provoca pànic, l’únic que esperes és que el sistema sanitari t’acompanyi. No va ser així i ens ha passat factura a nivell psicològic. Vam haver de ençetar una bona paperassa, demanant dies lliures a la feina per fer tràmits amb l’IB-Salut, fins a aconseguir que aquella recepta aparegués a la targeta de la nostra mare. Són uns 50 euros al mes i naltros podem fer aquest esforç, però és que pensam en altres persones que coneixem que es quedarien sense menjar, o haurien de deixar el seu familiar a la sort del destí perquè no s’ho poden permetre”.

Vam haver de començar una bona paperassa, demanant dies lliures a la feina per fer tràmits fins a aconseguir que aquella recepta aparegués a la targeta de la nostra mare. Són uns 50 euros al mes i naltros podem fer aquest esforç, però és que pensem en altres persones que coneixem que es quedarien sense menjar, o que haurien de deixar el seu familiar a la sort del destí perquè no s’ho poden permetre

El pitjor, explica la família, estava per arribar. El juliol de 2024, sis mesos després de la primera exploració, van tornar al servei de Neurologia del Grupo Policlínica. Un doctor va fer a na Lucía una anamnesi, una entrevista per reconstruir la història clínica d’una pacient. “Des de fa dos anys noten canvis, però des de fa un any (...) la noten més afectada a nivell funcional, sobretot en la memòria recent. Viu amb el seu espòs i una filla, (sic) autònoma per a les activitats bàsiques de la vida diària, cal recordar-li que mengi i que es canviï el pegat. Ha oblidat el fogó (sic) i cuina el seu marit”, va escriure el neuròleg.

Les escenes domèstiques del deteriorament cognitiu

La pacient no ha tornat des de llavors a les instal·lacions del centre privat i la seua família aporta un altre informe, casolà però molt il·lustratiu. La néta gran de na Lucía –dotze anys– “s’adona de tot” i ajuda la güela amb les receptes que se li obliden. El nét mitjà –nou anys– “és molt sensible” i ja no vol dormir els divendres a casa dels güelos “perquè no li preguntin tres vegades si té gana quan ja ha sopat”. La néta petita –tres anys– no pot recordar la güela d’abans de l’Alzheimer. Aquestes escenes domèstiques porten els fills de la Lucía a considerar que, com a mínim, a la seua mare li haurien de fer un seguiment “cada mig any per revisar la pauta de medicació… i ja han passat tres voltes mig any des d’aleshores”.

“En el nostre cas, aquesta pacient estaria resolta. És a dir, és un cas d’una pacient en llista d’espera per ser valorada per un especialista. Es valora, es diagnostica una malaltia crònica i es pauta un tractament. El seguiment s’ha de realitzar per la seua àrea de salut”, argumenten –per escrit– des del Grupo Policlínica. Pel que fa a la pauta de la medicació comenten: “Si els pacients acudeixen al seu metge de capçalera, els ha de pautar la medicació perquè sigui coberta per la Seguretat Social. No depèn de naltros. És responsabilitat de la Seguretat Social realitzar aquesta pauta. Hi ha fàrmacs que sí estan coberts i altres que no, però això depèn de la Seguretat Social (...). Un cop naltros donam d’alta els pacients, es comunica perquè des d’IB-Salut en tenguin coneixement. La gestió sobre el seguiment d’aquests pacients, quan són avaluats de nou per l’especialista, o de quina manera encaixen de nou en el seu sistema, no és coneguda per la nostra part”.

Els fills de la Lucía expliquen, en canvi, que ells no van tenir constància que la seua mare havia quedat en un llimbs fins que van demanar explicacions a la seua metgessa de capçalera, “que es va mostrar sorpresa”. Era octubre de 2024: més d’un any després de la primera petició perquè la pacient fos vista per un neuròleg de Can Misses, la doctora va tornar a sol·licitar una cita. Però la seua pacient tornava a estar al final d’una llista d’espera que, ara, formen 1.219 noms. La “demora mitjana” a l’hospital públic, informen des de l’Àrea de Salut, “és de 173,48 dies”. Gairebé sis mesos. El triple del temps que la Conselleria de Salut considera oportú esperar per a una primera visita amb un especialista. elDiario.es ha pogut constatar que, recentment, hi ha hagut, almenys, un cas d’un pacient amb símptomes de demència que ha esperat pràcticament un any sencer fins a entrar a la consulta de Neurologia. Des de l’octubre de 2024, aquest departament, essencial en qualsevol hospital, està complet a Can Misses. Hi ha set metges a la nòmina, comptant-hi la cap de servei. Les xifres indiquen que, ni tan sols amb el contracte que deixa en mans de la sanitat privada una part de la feina, els neuròlegs abasteixen tota la demanda.

En acceptar una visita a la sanitat privada, na Lucía ha quedat en un llimbs. Torna a estar al final d’una llista d’espera que integren 1.219 pacients

Una queixa per escrit, però sense resposta

El document porta el capçal del Govern de les Illes Balears i acaba amb un “a Eivissa, a 26 de setembre de 2025”. Després de les caselles emplenades amb les dades personals i del requadre de l’avís legal, apareix un apartat que porta per títol dades de la seua queixa, suggeriment o agraïment. El text, escrit per un dels fills de la Lucía, no deixa lloc a dubtes sobre a quina categoria pertany:

“Després d’obtenir un diagnòstic i una pauta mèdica en l’àmbit privat, vam intentar que es realitzàs el seguiment adequat en el sistema públic de salut. No obstant això, fins a la data, ningú no ha fet cap seguiment d’aquesta pauta mèdica, tot i constar a la targeta sanitària de la pacient. En consultar amb la seua metgessa de capçalera els motius de la demora en l’atenció, vam descobrir amb sorpresa i indignació que (...) ha estat eliminada de la llista d’espera per a Neurologia o altres especialitats pertinents, sense haver estat notificats ni haver sol·licitat aquesta baixa (...). Sol·licit que es procedeixi a reincorporar de manera urgent la pacient a la llista d’espera corresponent, respectant l’antiguitat original de la sol·licitud. Que s’assigni un especialista i s’activi un seguiment clínic immediat de la pauta mèdica registrada a la seua targeta sanitària. Que se’m faciliti per escrit una explicació formal del que ha succeït i de les mesures que s’adoptaran per evitar que aquests fets es repeteixin. Que es valori la compensació, si escau, pels perjudicis ocasionats i les despeses en què s’ha hagut d’incórrer per la manca de resposta del sistema públic”.

La queixa acaba amb un agraïment “per endavant” i un “rest a l’espera d’una resposta urgent, donat el caràcter progressiu i invalidant de la malaltia d’Alzheimer i la situació de desemparament sanitari”. Cinquanta dies després d’haver presentat aquest document al servei d’atenció al pacient de l’IB-Salut, els fills de na Lucía diuen que encara no tenen resposta. Fa un parell de setmanes –el 6 de novembre– es van indignar quan, en obrir la premsa local, van veure Sofia de Grècia posant amb els polítics de l’illa i les presidentes de les associacions que, finançades amb sous públics, assumeixen part dels tallers i activitats per estimular els sistemes nerviosos de les persones que comencen a oblidar qui van ser. La monarca emèrita no va venir de vacances, sinó a inaugurar el XV Congrés Iberoamericà d’Alzheimer.

La impotència dels fills de la Lucía

“Munten aquest congrés, porten la Reina i, mentrestant, què? La gent d’Eivissa esperant eternament a ca seya sense que la vegi un neuròleg de la Sanitat pública? A un de naltros, que es dedica al món sociosanitari, l’hi van convidar per motius de feina, però no hi va anar. Ens vam emprenyar tant… No sé qui en té la culpa, però crec que el sistema sanitari s’està morint perquè el deixen morir. A qui li interessa tant que això no funcioni? Ens grinyola que en un cas així et derivin a la privada: això vol dir que hi ha un senyor, el propietari de la clínica, encantat que hi hagi una saturació. La Sanitat era un dels pilars de l’Estat del qual et podies sentir més orgullós quan viatjaves a l’estranger i deies que venies d’Espanya. Ho pagaran les generacions que més han treballat perquè aquest sistema funcioni. La meua mare és una filla de postguerra. Es morirà sense gaudir d’aquests serveis públics? A més, el neuròleg que va veure la nostra mare a la seua consulta fa feina també a l’hospital públic i a l’hospital privat. Serà legal, però, èticament, creim que no és correcte”, diu un dels fills de na Lucía.

Poc després –el 10 de novembre–, la família de la malalta d’Alzheimer també va veure als mitjans locals les fotos del desè aniversari de les noves instal·lacions de Can Misses, una obra que va concedir 46.000 metres quadrats més a la Sanitat pública per millorar l’atenció que rebien els eivissencs. Enrique Garcerán, el veterà metge que dirigeix la gerència de l’Àrea de Salut d’Eivissa i Formentera, somreia a les fotos al costat de la política que el va nomenar, la consellera García. Uns dies abans –el 27 d’octubre, com va avançar Noudiari–, una vintena de caps de servei havia tramès una carta a la presidenta Prohens qüestionant el lideratge “imposat” del gerent i demanant solucions “davant una situació de crisi” que ha provocat diverses dimissions a la cúpula directiva de la Sanitat pública eivissenca. Raquel Bernal, la responsable de Neurologia de Can Misses, era una de les signants de la carta.