De Marivent als contractes milionaris sense concurs: què va passar amb els diners públics que va aconseguir Urdangarin

Tot va començar sobre una pista de pàdel. La data: setembre de 2003. L'escenari: el palau de Marivent, la residència estiuenca dels reis que havia de convertir-se en espai obert a la ciutadania i va acabar consolidant-se en espai només reservat al poder. Entre els seus murs, Jaume Matas i Iñaki Urdangarin es van intercanviar cops de dreta, però també alguna cosa més: cada cop anava afinant una relació de confiança de conseqüències encara imprevisibles. L'home que en aquell moment era duc de Palma havia convidat qui recentment iniciava el seu segon mandat al capdavant del Govern balear per abordar de manera informal projectes futurs, el preludi d'un negoci que acabaria cristal·litzant en un dels majors escàndols de corrupció, esquerdant al seu pas la imatge pública llaurada per la Casa Reial fins aleshores.

Més de vint anys després d'aquella trobada -que tant un com l'altre van narrar en dependències judicials- i transcorreguda una dècada des que arrencàs el judici del cas Nóos -el nom amb què Urdangarin i el seu exsoci Diego Torres van agrupar el seu entramat societari-, les entrevistes que l'exduc ha concedit les últimes setmanes amb motiu de la pròxima publicació del seu llibre Tot allò viscut han tornat al primer pla els interrogants que durant anys van sobrevolar les indagacions: quant diners públic va sortir de les arques autonòmiques, quina part es va considerar il·lícita i si, finalment, les administracions han recuperat aquestes quantitats. Urdangarin defensa que ja ha pagat pel que se'l va jutjar, però lamenta que l'estigma continua projectant-se sobre el seu nom.

L'estructura de Nóos va emergir d'entre els ingents papers del cas Palma Arena, la macrocausa en què l'aleshores jutge José Castro va concentrar les seves investigacions al voltant de les obres faraòniques -marca personal del president autonòmic que venia de ser ministre de Medi Ambient-, les adjudicacions irregulars i els contractes a dit que va patrocinar Matas durant la seva segona legislatura (2003-2007). La trama ordida al voltant de l'Institut Nóos, articulada com un mecanisme de captació de diners públic mitjançant contractes sense concurrència i l'aprofitament d'influències institucionals, va passar a engrossir la peça separada número 25. Aquelles incipients indagacions sobre el destí dels diners que el Govern balear havia abonat a l'entitat aparentment sense ànim de lucre per l'organització d'un fòrum sobre turisme i esport celebrat anys abans a Palma van acabar destapant un rosari d'irregularitats cuinades al marge de qualsevol control.

Va ser una trama que no es va limitar a Balears: la Comunitat Valenciana, governada aleshores per Francisco Camps, es va convertir en el segon gran escenari on l'Institut Nóos va trobar suport institucional per als seus projectes, que també van acabar sota escrutini judicial encara que amb un desenllaç econòmic i penal diferent al de les illes.

Les quantitats retornades

Malgrat que des de l'inici del cas Nóos les xifres milionàries vinculades a la causa van assolir ràpidament una magnitud que marcaria el relat públic de l'escàndol, no tots els diners van ser declarats il·lícits ni tota la despesa pública vinculada als projectes va ser considerada fraudulenta: el Tribunal Suprem va quantificar en 445.000 euros els diners estrictament malversats per Nóos “malgrat no haver-se produït la correlativa contraprestació”. Els serveis als quals obeïen aquestes facturacions, acompanyades de documents i informes sense utilitat acreditada, no van arribar a executar-se, i en aquesta operativa l'alt tribunal va atribuir a Urdangarin una implicació directa, tant en qualitat d'inductor com de cooperador necessari.

Amb tot, el Suprem va xifrar en 619.000 euros el dany econòmic via responsabilitat civil -l'Audiència Provincial de Balears, l'òrgan que a principis de 2016 va jutjar el cas, ho havia establert en 852.287-, en incloure altres partides que, tot i no encaixar plenament en el delicte de malversació, sí que van suposar un perjudici econòmic provat per a l'administració pública.

La Justícia va declarar provat que part de les quantitats defraudades per Nóos van acabar en empreses pantalla com Aizoon, S.L. -la societat d'Urdangarin era copropietari juntament amb la infanta Cristina- i altres mercantils creades o utilitzades per l'aleshores gendre del rei Joan Carles i Torres -a qui els tribunals van considerar peça central de l'entramat- per fragmentar contractes, desviar fons i dificultar la seva traçabilitat. Uns fets pels quals no només van ser condemnats tots dos socis, sinó també la germana de Felip VI com a partícip a títol lucratiu dels delictes de malversació de cabals públics i frau a l'administració comesos pel seu exmarit.

Durant la fase d'execució de la sentència, però, va succeir una cosa atípica: l'Audiència va ordenar a l'Executiu autonòmic que retornés 201.174 euros als dos excònjuges després que el Tribunal Suprem delimités a 619.000 euros la valoració jurídica del dany efectivament causat i provat. D'aquesta quantitat, a la germana de Felip VI li corresponia cobrar 68.479 euros i a l'exduc, 132.695.

La Justícia va ordenar al Govern que retornés 201.174 euros a la infanta i Urdangarin després que el Tribunal Suprem rebaixés la valoració del dany causat i provat a les arques públiques

A Balears, la major quantitat que el Govern de Matas va pagar a Nóos va ser la corresponent al patrocini de l'equip ciclista Illes Balears-Banesto: només aquest contracte va suposar un desemborsament global de 18 milions d'euros entre 2004 i 2006. A aquest import es van sumar altres convenis, com els vinculats als Illes Balears Fòrum -al voltant de 2,3 milions d'euros- que van situar el volum total de fons públics compromesos per sobre dels 20 milions.

El patrocini ciclista va ser una despesa políticament molt controvertida i gestionada amb controls laxos, però la Justícia no el va considerar il·lícit en la seva totalitat. Les magistrades que van jutjar la causa van entendre que va existir una contraprestació real, si bé van qüestionar la forma en què es van articular determinats serveis associats a aquest contracte, com els relatius a la denominada Oficina del Projecte, per la qual Nóos Consultoría Estratégica va arribar a cobrar 293.660 euros de diners públics. A aquesta quantitat es van sumar els 177.093 euros pagats per l'Institut Balear de Turisme (Ibatur) per un encàrrec d'assessorament i suport tècnic en matèria de turisme que, d'acord amb la sentència, no responia a una necessitat real de l'organisme públic, es va articular al marge dels controls administratius ordinaris i va servir com a via per desviar fons públics cap a l'entramat societari de Nóos. Per aquest motiu, va incloure la quantitat abonada en el càlcul del dany econòmic indemnitzable.

El Govern va pagar més de 20 milions d'euros a l'Institut Nóos

Comunitat Valenciana: 3,5 milions sense restitució ni condemna

A la Comunitat Valenciana, el govern de Camps i l'Institut Nóos van signar diversos convenis que van comportar el pagament d'uns 3,5 milions d'euros públics per a l'organització, entre 2004 i 2006, dels anomenats València Summit, l'adjudicació dels quals, assenyala la sentència, es va dur a terme sense concurrència pública i mitjançant un disseny administratiu que va afavorir directament l'entitat encapçalada per Urdangarin i Torres. El tribunal conclou, però, que no va quedar acreditada la inexistència d'una contraprestació real ni que es produís un desviament quantificable que justifiqués la restitució de fons públics com sí que va ocórrer a Balears.

A l'arxipèlag, els tribunals van apreciar una intervenció directa d'Urdangarin en el disseny dels projectes, en la definició dels seus continguts i en la forma d'adjudicació, fins al punt de concloure que la seva influència personal va ser determinant per esquivar els controls administratius. Aquesta constatació va permetre fixar una responsabilitat penal i econòmica concreta. A la Comunitat Valenciana, en canvi, la Justícia no va donar per acreditats aquest mateix grau de domini del fet ni un perjudici econòmic quantificable, cosa que va tancar la porta tant a condemnes penals com a la restitució de fons.

A la Comunitat Valenciana, la Justícia no va donar per acreditats aquest mateix grau de domini del fet ni un perjudici econòmic quantificable, cosa que va tancar la porta tant a condemnes penals com a la restitució de fons

Els cinc exalts càrrecs valencians que van ser jutjats per aquests fets van ser a més absolts en no quedar provat que coneguessin el caràcter fraudulent de l'operativa. “Es feien objectivament de forma no ajustada a la legislació, una legislació confusa, ambigua i susceptible d'exegesi dispars”, apuntava la resolució, però “els qui les feien no tenien consciència d'això”.

La influència d'Urdangarin

Sobre les relacions de poder que va aprofitar Urdangarin a les illes, la Justícia va assenyalar la seva amistat amb José Luis 'Pepote' Ballester, en aquell moment director d'Esports del Govern balear, gràcies a la qual “va aconseguir moure la voluntat” tant d'aquest com de Matas per obtenir un dels contractes investigats, “esquivant tota concurrència i els condicionants” que poguessin derivar-se d'una tramitació ajustada a la legalitat.

“Més encara -afegia la sentència-, el desenvolupament posterior de la seqüència amb la voluntariosa i disciplinada actitud d'acatament a totes les propostes [d'Urdangarin i Torres] per part del president Matas i el seu desenvolupament, acceptant preus, imposant decisions i sense reparar en obstacles burocràtics o remors de regles administratives, posa molt clarament de manifest que es va produir aquest subtil però patent i efectiu sotmetiment davant la posició del proponent [en al·lusió a Urdangarin], actitud que va buscar i va provocar deliberadament emparat en la seva notòria condició, combinada i reforçada per la seva amistat amb José Luis Ballester”.

La diferència entre les xifres milionàries que van envoltar el cas Nóos i les quantitats finalment considerades no implica, però, una relativització dels fets jutjats al voltant de la xarxa de societats instrumentals creada per Urdangarin i Torres per obtenir contractes públics de forma irregular i derivar beneficis, una conducta que, de fet, va fonamentar les condemnes penals que els van ser imposades: cinc anys i 10 mesos de presó per al primer i cinc anys i vuit mesos per al segon. Matas, per la seva banda, seria condemnat a tres anys i vuit mesos de presó per regar de fons públics l'entramat.

Urdangarin va ser condemnat a cinc anys i 10 mesos de presó i el seu soci Torres a cinc anys i vuit mesos. Matas, per la seva banda, seria condemnat a tres anys i vuit mesos de presó per regar de fons públics l'entramat

La sentència, que va suposar un punt d'inflexió institucional, va marcar una frontera nítida entre mala praxi i delicte penal, però també va evidenciar fins a quin punt les relacions personals, la confiança i l'absència de controls efectius poden convertir-se en una drecera cap als diners públic. Ho va deixar clar el tribunal en asseverar que Urdangarin va aconseguir quantioses quantitats de fons de les arques autonòmiques valer-se de la “situació de privilegi” que “gaudia com a conseqüència del seu matrimoni amb una filla de qui era aleshores cap d'Estat”. Marivent, aquell setembre de 2003, no va ser només l'escenari d'un partit de pàdel: va ser l'antesala d'un model de gestió que acabaria sotmès a lupa judicial.