José Castro, jutge del cas Nóos: “Hauria investigat el rei Joan Carles si no existís l'article que blinda la seva inviolabilitat”
LLEGIR EN CASTELLÀ
José Castro Aragón (Còrdova, 1945) porta tatuada a la seva biografia l'etiqueta de“jutge del cas Nóos”, la causa que va posar en escac la monarquia i que, per primera vegada, va asseure a la banqueta un fill de la família real, la infanta Cristina, una fita sense precedents en la història judicial espanyola. Al capdavant del Jutjat d'Instrucció número 3 de Palma, es va convertir, a més, en assot de l'expresident del Govern balear Jaume Matas (PP), es va endinsar de ple als secrets del finançament irregular del partit i va tenir davant seu investigats com l'arquitecte Santiago Calatrava, autor de l'avantprojecte d'una òpera pel qual l'Executiu autonòmic va pagar 1,2 milions d'euros. Aquella construcció mai no va veure la llum.
Afable i trempat en el tracte, Castro, Pepe per als amics i coneguts, assegura que hauria investigat el rei Joan Carles si no existís l'article 56.3 de la Constitució, que blinda la inviolabilitat del cap de l'Estat. Ara, el grup de jutges i juristes amb què treballa reclama cada any al Govern d'Espanya que insti el rei a renunciar a aquest privilegi, “però ni punyeter cas”, assenyala. Retirat de la judicatura, acaba de publicar El caso Nóos. Toda la verdad del proceso que conmocionó España, contada por su juez protagonista (Roca Editorial), on repassa la instrucció d'un procediment que va marcar un abans i un després en la percepció ciutadana de la Justícia i la monarquia.
En una entrevista concedida a elDiario.es a la seu de la delegació balear d'aquest diari, sosté que “la Justícia mima més el poderós que el desvalgut”, encara que el que més el preocupa és l'arbitrarietat legal, protegida per la mateixa llei, com la doctrina Botín. Es mostra severament crític amb l'encausament de Begoña Gómez –“el que haurà fet la senyora Gómez d'encarregar el seu assistent personal a través d'uns correus electrònics podrà ser correcte o no, però no es pot elevar a la categoria de delicte”– i amb el processament del Fiscal General de l'Estat, Álvaro García Ortiz, per la suposada filtració d'un correu de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso -“condemnar això em semblaria absurd”-, mentre recrimina el retrocés democràtic que pateix el país: “Tenim joventuts amb uns valors tan feixistes, retrògrads i absurds al món en què vivim...”.
Parla sense embuts, a més, de la politització de la Justícia: “El Consell General del Poder Judicial és un òrgan de control que per als altres poders és indesitjable. Indesitjable perquè controla i els altres poders no volen ser controlats”.
Què us ha portat a publicar un llibre sobre el cas Nóos? Què aporta que no s'hagi explicat fins ara?
Bé, he de dir que jo no vaig tenir mai intenció d'escriure un llibre sobre el cas Nóos, com tampoc ho he escrit sobre el cas Calvià [per un intent de suborn per part del PP a un regidor socialista perquè recolzés una moció de censura contra la llavors alcaldessa, Margarita Nájera] o sobre la adjudicació de l'hospital Son Espases. No, no tenia aquesta intenció, però una editorial es va interessar pel tema. M'ho vaig pensar durant un temps. Entenia que si no ho escrivia jo, ho escriurien altres persones des d'òptiques molt diferents de la meva. Realment aquest llibre el podria haver escrit vostè, que en va fer el seguiment, el fiscal Pedro Horrach o qualsevol lletrat que intervingués en la causa. Al final em vaig decidir a escriure'l. És una obra sobre un procés judicial, i per això no em puc inventar un judici diferent. Relato el que va passar des de la meva òptica, però sense apartar-me del que és el sumari. Pel que fa al que diu el llibre que no se sabés... Hi ha una mica de trastienda sobre la causa, com la part més nova en què, per fer-lo més digerible, sotmeto a un diàleg determinats passatges. És un diàleg purament imaginat i potser no gaire diferent del que hauria pogut ser. Cada lector ho anirà descobrint.
La dedicatòria del llibre diu: “Als que no es van atrevir a fer el que devien per por a la repercussió de les seves pròpies decisions, perquè recapacitin fins on la seva consciència els ho permeti”. A qui es refereix?
Va dirigit a terceres persones, entre les quals m'hi incloc. Realment aquesta dedicatòria no és més que una recomanació als qui llegeixin el llibre i als qui van intervenir en aquest cas perquè reflexionin sobre si van fer el que havien de fer.
Si Joan Carles I no hagués gaudit del privilegi de la inviolabilitat –de què continua gaudint Felip VI–, fins on hauria arribat la instrucció?
Mai no se sap fins on pot arribar una instrucció. Se sap com comença, però mai no se sap com pot acabar. El que sí que és cert és que una de les línies de recerca que hauria pogut desenvolupar és el paper que va tenir el rei Joan Carles si l'article 56.3 de la Constitució, que blinda la seva inviolabilitat, no existís. Aquest article impedia iniciar la menor investigació sobre el llavors rei. Que pensés d'una manera o d'una altra, que abrigés els meus dubtes sobre la intervenció que aquest senyor va tenir en el cas, no conduïa a res. No sé fins on hagués pogut arribar, però que ho vaig abrigar en un moment sí que és cert.
Mai se sap fins a on pot arribar una instrucció. Se sap com comença, però mai com pot acabar. El que sí que és cert és que una de les línies de recerca que hauria pogut desenvolupar és el paper que va tenir el rei Joan Carles si l'article 56.3 de la Constitució, el que blinda la seva inviolabilitat, no existís. No sé fins a on hauria pogut arribar, però que ho vaig abrigar en un moment donat sí que és cert
Aleshores, es pot induir de la seva resposta que comptava amb indicis suficients per imputar el rei emèrit, però l'article 56.3 ho impedia?
Si no eren indicis, sí que eren objectius clars, però no es va desenvolupar cap investigació. A priori jo podia tenir una línia de recerca que s'alineava amb la causa, però la vaig menysprear perquè, atesa l'existència d'aquest article, no tenia sentit ni conduïa enlloc.
Precisament, un grup de jutges, juristes i altres professionals de Balears, entre els que vostè es troba, han reclamat al Govern d'Espanya instar el rei Felip VI a que, en algun dels seus discursos de Nadal, anunciï la seva renúncia a la inviolabilitat...
Cada any enviem un escrit al president del Govern [central], però ni punyeter cas. I en aquest escrit li diem: “Recomani a sa Majestat el Rei que aprofiti el discurs de Nadal per renunciar”. Ja sabem que el que renunciï no significa que el precepte s'elimini, però almenys el Tribunal Constitucional es podrà sentir més tranquil concordant que la interpretació més lògica no és la que se li ha donat. Aquesta interpretació és que és inviolable pels actes propis de la seva funció com a rei, que és allò que diu la pròpia Constitució.
Cada any enviem un escrit al president del Govern, però ni punyeter cas. I en aquest escrit li diem: 'Recomani a la seva Majestat el Rei que aprofiti el discurs de Nadal per a renunciar a la inviolabilitat'
No si comet altres fets delictius fora d'aquestes funcions...
És que no té cap sentit.
Tornant al cas Nóos, fa uns diez va comentar que les causes amb aforat eren com “trepitjar una mina antipersona”. Vostè va enviar una exposició raonada al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) perquè Francisco Camps i Rita Barberá fossin imputats en el cas Nóos. El TSJCV ho va rebutjar. També va quedar fora del cas l'exconseller valencià i exvicesecretari general del PP Esteban González Pons tot i que va afavorir amb la seva firma uns Jocs europeus que mai no van arribar a celebrar-se. Al final, la branca valenciana del cas Nóos va quedar pràcticament en foc d'encenalls en comparació de la branca balear. A què ho atribueix?
Jo vaig oferir al tribunal sentenciador tot l'elenc de persones que podien haver contret algun tipus de responsabilitat i entre elles hi havia la trama valenciana, que no diferia gaire de la que després es va desenvolupar aquí a les Balears. El tribunal, que és amo i senyor per valorar les proves que s'obtinguin al plenari, va optar per relativitzar tots els indicis amb què es comptaven i els va absoldre. No hi tinc res a dir. No és la primera vegada que un tribunal sentenciador no acull els plantejaments d'un jutge instructor i, bé, el que volem és que els nostres plantejaments siguin acollits. Però si no ho són, hi estem acostumats.
Jo li vaig oferir al tribunal sentenciador tot l'elenc de persones que podien haver contret algun tipus de responsabilitat i entre elles estava la trama valenciana [del cas Nóos]. El tribunal, que és amo i senyor per a valorar les proves que s'obtinguin en el plenari, va optar per relativitzar tots els indicis amb els quals es comptaven i els va absoldre
![José Castro: "El tribunal, que és amo i senyor per valorar les proves que s'obtinguin al plenari, va optar per relativitzar tots els indicis amb què es comptaven [sobre la branca valenciana del cas Nóos] i els va absoldre"](https://static.eldiario.es/clip/487296ec-d782-4279-b6bf-d76ecee94bb9_source-aspect-ratio_default_0.jpg)
Van influir interessos polítics en el fet que el TSJCV no assumís les competències per investigar aquesta part del cas Nóos?
Jo he de pensar bé del tribunal. No tinc cap altra alternativa...
A la interlocutòria amb què, el març del 2010, va imposar l'expresident del Govern balear Jaume Matas una fiança de tres milions d'euros, la més alta decretada fins aleshores per a un polític a Espanya, va assenyalar que l'exlíder del PP va venir “a burlar-se dels simples mortals” segons les justificacions que va oferir al seu dia al voltant del sobrecost d'un dels seus grans projectes, el velòdrom Palma Arena, i el descomunal increment del seu patrimoni. Creu que continua burlant-se després de lliurar-se de possibles condemnes per enriquiment il·lícit o per blanquejar diners amb l'adquisició del seu palauet de Palma?
Sempre que algú a qui el poble ha encimbellat d'alguna manera, si no compleix el seu deure de procurar el benestar dels ciutadans, se n'està rient.
Es va enriquir il·lícitament Matas?
No rastregem tot el que es podia rastrejar. Comptes corrents, comprovar si hi havia caixes fortes... No ja a nom d'ell, sinó de testaferros. Degueren cuidar-se molt. O potser no hi havia res... No es va trobar absolutament res. Però les obres del palauet del carrer Feliu, aquestes es van sufragar amb diners opacs al fisc [nombrosos proveïdors que van declarar com a testimonis van manifestar que Matas els va arribar a abonar més de 300.000 euros en efectiu pels treballs que van dur a terme]. I on estaven residenciats aquests fons? Jo vaig enviar als Estats Units una comissió rogatòria, però la veritat és que no em van fer gaire cas. Deu haver-hi algun lloc on estan atapeïts aquests diners.
Les obres del palauet [de Jaume Matas], aquestes es van sufragar amb diners opacs al fisc. I on estaven residenciats aquests fons? Jo vaig enviar als Estats Units una comissió rogatòria, però la veritat és que no em van fer massa cas. Ha d'haver-hi algun lloc on estigui aquests diners
A la recent presentació del seu llibre va comentar que, durant la segona legislatura de Matas (2003–2007), cada adjudicatari “havia de passar per caixa”, és a dir, pagar un suborn per cada concessió. Una de les causes derivades d'aquella època va ser el cas Son Espades, en el sumari del qual van aflorar noms com els de Juan Miguel Villar Mir i Florentino Pérez per presumptes favors al PP a canvi de ser-los adjudicades les obres de l'hospital. Va arribar a apuntar, fins i tot, que aquests suposats suborns es van destinar als treballs de reforma de la seu nacional del PP. A la interlocutòria amb què va arxivar aquesta línia de recerca va admetre no haver pogut demostrar aquests pagaments, però va lliscar que “no seria desgavellat sospitar que diners obtinguts en ocasió d'aquest concurs fossin la font d'alimentació de la caixa B del PP”. Què li va impedir acreditar-ho?
Quan un es troba davant d'un mur que ja no pot travessar, cal reconèixer-ho. Això vol dir que l'instructor ha de renunciar a la seva línia de recerca, als seus plantejaments del que realment va passar? No. I fixeu-vos fins a quin punt que el cunyat del senyor Matas, Fernando Areal Montesinos [extresorer del PP balear], qui davant meu es va mostrar virulent en dir-me que jo la tenia presa amb ell i que ja el tenia condemnat a priori, en una altra causa va arribar a un pacte amb la Fiscalia i va reconèixer que el partit manejava diners negres [amb els qual es van sufragar les campanyes municipals i autonòmiques de 2007]. Si, com ell va confessar, hi havia diners negres, una caixa B, que algú em digui d'on es nodreix, d'on s'alimenta aquesta caixa. No es va poder demostrar d'on sortien aquests diners, però, si tu t'estàs relacionant amb persones que adjudiquen contractes milionaris, no és difícil imaginar-ho.
Si, com va confessar Fernando Areal [extesorero del PP balear i cunyat de Matas], hi havia diners negres, una caixa B en el partit, que algú em digui d'on es nodreix, d'on s'alimenta aquesta caixa. No es va poder demostrar d'on sortia aquests diners, però, si tu t'estàs relacionant amb persones que adjudiquen contractes milionaris, no és difícil imaginar-lo
En el cas de la reforma de la seu balear del PP, l'exregidor Javier Rodrigo de Santos ha assegurat que les obres havien estat sufragades en part per l'empresari Antonio Pinal, qui li hauria confessat que havia “ajudat” en el finançament dels treballs a canvi de ser-li adjudicat el desenvolupament d'un projecte urbanístic a les casernes de Son Busquets, a Palma. L'extresorer del PP Luis Bárcenas també va al·ludir a les suposades 'aportacions' d'aquest empresari, a qui es va referir com a un “donant generós”amb el PP. Alguns adjudicataris van confessar també pagaments en negre. De nou, vostè va arxivar la causa a contracor després que així ho demanés la Fiscalia Anticorrupció i l'Advocacia de la Comunitat Autònoma s'apartés del procediment. En la seva interlocutòria de sobreseïment, tot i això, va insinuar que els que haguessin finançat les obres “ja s'afanyarien per fer els lliuraments de manera que no deixessin rastre”.
Efectivament, em vaig fer ressò que el senyor Pinal buscaria la manera de no deixar rastre. I no és que jo li estigui imputant una cosa inexistent. És que si circulen diners negres [com havia confessat Areal] ja es cuidarien els que exerceixen aquesta circulació que no quedés rastre. Això és una manera habitual i normal en l'ésser humà, sobretot si tria el camí de la corrupció. També el cas Son Dureta [en què es va investigar el desviament de fons públics a través de la gestió d'aquest hospital i la implantació de marcapassos a pacients morts] es va haver d'arxivar perquè ningú va col·laborar. No vam aconseguir indicis clars malgrat que allò era un autèntic desastre, com la custòdia de les pròtesis: algunes, molt cares, es perdien i ningú sabia on anaven. I és clar, jo ho vaig arxivar perquè no tenia indicis. Però ningú no em pot privar del dret a fer constar que ho arxivo perquè no tinc més remei.
Creu que la justícia espanyola protegeix els poderosos?
L'espanyola, la francesa, la nord-americana, tota la justícia del món mima més el poderós que al desvalgut. Això és clar. De fet, no ho podem evitar: el desvalgut té el seu advocat del torn d'ofici. Són dolents els del torn d'ofici? No. Però qualsevol persona acabalada contracta el seu propi advocat, com el cas de la infanta Cristina, que crec que en tenia tres. Naturalment, a tres ments se li acudeixen més recursos. Se'ls il·lumina la ment a tres més que a un. O almenys hi ha més possibilitats que això sigui així. Aquest tipus d'injustícia no es pot evitar, però el que sí que es pot evitar és l'arbitrarietat legal que està protegida per la mateixa llei. Es poden evitar els aforats, es poden evitar línies jurisprudencials com la doctrina Botín: que es pretengués privar de legitimitat l'acusació popular perquè acusava el senyor Botín [president del Banc de Santander]. El Tribunal Suprem va elaborar una línia jurisprudencial que tirava per terra tota la que havia seguit fins aleshores, que deia que l'acusació popular té les mateixes atribucions i les mateixes competències que l'acusació pública. Aquesta arbitrarietat és la que s'hauria d'evitar, no pas que hi hagi rics i pobres. Podem repartir millor la riquesa, però sempre hi haurà rics i pobres. Això no ho podem canviar.
La Justícia espanyola, la francesa, la nord-americana, tota la justícia del món mima més al poderós que al desvalgut. Aquest tipus d'injustícia no es pot evitar, però el que sí que es pot evitar és l'arbitrarietat legal que ve protegida per la pròpia llei. Es poden evitar els aforats i es poden evitar línies jurisprudencials com ara la doctrina Botín
El Fiscal General de l'Estat, Álvaro García Ortiz, s'asseurà a la banqueta per la filtració d'un correu de la parella d'Isabel Díaz Ayuso, després que la Sala Penal del Tribunal Suprem confirmés el seu processament amb un dels magistrats en contra...
Jo entenc que no ho poden condemnar. Si el condemnessin, em causaria molta més sorpresa encara que el que ho hagin assegut a la banqueta, que també m'ha causat sorpresa. Ningú no pot ser condemnat per revelar un secret quan aquest secret ja ha deixat de ser-ho. Quan ja s'ha fet públic. Condemnar això em semblaria absurd. Però, cosa absurda, estan prosperant els qui així ho desitgen. Esperem que s'acabi la ratxa.
Jo entenc que no ho poden condemnar [al Fiscal General de l'Estat, Álvaro García Ortiz]. Si ho condemnessin, em causaria molta més sorpresa encara que el que ho hagin assegut en la banqueta. Ningú pot ser condemnat per revelar un secret quan aquest secret ja ha deixat de ser-ho
La presidenta de Madrid, Isabel Ayuso, i la seva mà dreta, Miguel Ángel Rodríguez, fa més d'un any que desacrediten els jutges i fiscals que han investigat la seva parella, Alberto González Amador, per frau fiscal. I tot això davant la passivitat de les associacions majoritàries i conservadores, d'altres jutges i fiscals i del mateix Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Què opina sobre això?
Sembla que la societat s'ha dividit, s'ha polaritzat i ara n'hi ha uns que defensen un delinqüent confés. No ho han condemnat, però ell s'ha confessat com a autor de dos delictes contra la hisenda pública. Però ara resulta que és el govern del senyor Pedro Sánchez qui ha organitzat totes les institucions públiques perquè l'Agència Tributària pugui atacar aquest senyor per ser la parella sentimental d'Ayuso. Això és ridícul, és absurd. Però és que tot allò que diu aquesta senyora té una visió alterada de la realitat que l'envolta. Té una agressivitat desaforada. I bé, hi ha persones a qui els encanta. És lamentable que la societat avui dia estigui com estigui. La veritat és que és descoratjador el que està passant.
Sembla ser que la societat s'ha dividit, s'ha polaritzat i ara hi ha uns que defensen un delinqüent confés [Alberto González Amador]. Ara resulta que és el govern del senyor Pedro Sánchez el que ha organitzat totes les institucions públiques perquè l'Agència Tributària pugui atacar a aquest senyor per ser la parella sentimental d'Ayuso. Això és ridícul, absurd
Begoña Gómez està a punt d'asseure's a la banqueta, i amb jurat popular, per suposada malversació arran de les tasques realitzades per la seva assessora per a la càtedra que dirigia a la Complutense...
El dret penal es regeix per un principi i un és el de la intervenció mínima, però sembla que a ningú se li ha acudit al·legar que el dret penal està per a fets que tinguin rellevància punitiva criminal. Cada cop que no t'agrada una cosa, cada cop que creus que algú ha actuat de manera no totalment correcta, ho pots elevar a delicte. I el que haurà fet la senyora Gómez d'encarregar al seu assistent personal, diguem-ho així, a través d'una sèrie de correus electrònics podrà ser correcte o no, podrà semblar innocu a alguns o els podrà semblar malament als altres, però no es pot elevar a la categoria de delicte. Ho he dit més d'una vegada. Si una persona, un funcionari públic, encarrega a un subordinat que vagi a comprar tabac, és clar que és incorrecte. Però organitzarem un judici amb jurat per malversació? Estem bojos. Això no té cap sentit. En el cas del Fiscal General ja sabem que s'hi asseurà. Haurà de suportar un judici. I jo espero que en el cas de la senyora Begoña Gómez això no arribi a passar. Per seny, per sentit comú, això no pot arribar a passar.
El que haurà fet la senyora Begoña Gómez podrà ser correcte o no, però no es pot elevar a la categoria de delicte. Estem bojos. No té sentit. Espero que no arribi a anar a judici. Per sensatesa, per sentit comú, això no pot arribar a ocórrer
El ministre Félix Bolaños defensa que cal limitar la figura de l'acusació popular perquè en aquests moments és “una fira d'ultres amb ganes de fer publicitat”. Està instrumentalitzada aquesta figura?“
Si algú digués que es farà servir un judici per publicitar una instrucció perquè algú se'n fes publicitat, tots diríem que això és una aberració, no? Però està passant. En el meu cas van pretendre constituir-se en acusació popular un munt de persones i a la majoria li vaig denegar la personació perquè l'única cosa que volien era fer-se sentir. Igual que Hazte Oír, però fer-se oír de veritat [riu]. Volien fer publicitat a les seves pretensions, com ara l'Església Evangèlica Jesús, Amor i Llibertat. Aleshores el primer garbell l'ha de fer el jutge d'instrucció, negant la personació a aquelles preteses acusacions populars que no responguin als criteris per als quals es va instituir aquesta figura. I després cal fer un control de la intervenció d'aquestes acusacions davant de peticions que l'únic que persegueixen és el lluïment. Van arribar a demanar-me que vingués Corina... Ara, eliminar o limitar la figura de l'acusador popular mai no em pot semblar bé. Per què? Doncs perquè seria tant com dir que sense Ministeri Fiscal ja no cal fer justícia. Hi ha casos en què hi ha fundats recels. No ho estic dient jo. Ho van dir els set o vuit magistrats del Suprem quan aquest pretenia o va decidir deslegitimar Manos Limpias. Es van queixar que això conduiria a lliurar les causes completament al Ministeri Fiscal, quan hi pot haver casos en què hi hagi un legítim dubte sobre l'actuació de la mateixa Fiscalia. Aleshores, l'acusació popular està cridada a intervenir per posar remei a això. Ara, el circ que estan muntant les acusacions populars avui dia em sembla indesitjable. Però és clar, si pel fet que han muntat un circ eliminarem aquesta figura, que a més està contemplada a l'article 125 de la Constitució...
Als noranta alguns països europeus van crear òrgans encarregats de vetllar per la independència de la justícia mentre que a Espanya el CGPJ no aconsegueix consolidar-se com a garant de la independència, amb denúncies alternes de corporativisme o de politització...
L'òrgan el tenim, el CGPJ, que ni té atribucions pressupostàries sobre la justícia en general, ni pot fer una llei, ni, per descomptat, dictar la creació de nous tribunals i jutjats. El CGPJ hauria de ser en dos sentits òrgan de control –no de control jurisdiccional, sinó de control disciplinari real i autèntic dels jutges– i, d'altra banda, ser òrgan de pressió davant el Ministeri de Justícia perquè les mancances que actualment tenim s'eliminin d'una vegada, perquè la Justícia encomanada exclusivament al Ministeri de Justícia, i no em refereixo a tots cap, absolutament cap no ha fet res en favor de la Justícia ni de la seva celeritat. I llavors es fa més necessari que hi hagi un òrgan de pressió davant el Govern [d'Espanya] perquè aquesta situació de carència absoluta acabi d'una punyetera vegada.
El Ministeri de Justícia, i no em refereixo a l'actual ministre, sinó a tots els que li han precedit, cap, absolutament cap d'ells ha fet res en favor de la Justícia ni de la seva celeritat. I llavors es fa més necessari que hi hagi un òrgan de pressió davant el Govern perquè aquesta situació d'absoluta manca acabi d'una punyetera vegada
I sobre el sistema de proposta dels vocals del CGPJ?
Durant molt de temps s'ha confitat aquest sistema. Els pares de la Constitució podrien haver deixat resolt el tema, van preferir no fer-ho. Van deixar en blanc el sistema de proposició dels vocals remetent-ho a una llei orgànica. Aleshores, què passa? Que cada Govern porta l'aigua al seu molí. Aleshores, en funció de fins a quin punt pensaments conservadors o progressistes poden dominar el CGPJ, s'aprofiten perquè entri o surti aquell. Perquè, en definitiva, no oblidem que el Consell Geneal del Poder Judicial, la Justícia, és un òrgan de control que per als altres poders és indesitjable. És indesitjable perquè controla i els altres poders no volen ser controlats. I, a més, a la Justícia se la culpa, igual que els altres poders tenen un origen democràtic, de no tenir-ho clar. El poble no anomena els jutges. Però es pretén que sigui la sobirania popular la que controli d'alguna manera el CGPJ. Però és un control polític de la jurisdicció i això va contranatura. No pot ser.
Durant moltíssim temps s'ha porfidiejat el sistema d'elecció dels vocals del CGPJ. Els pares de la Constitució podrien haver deixat resolt el tema, però van preferir no fer-lo. Llavors, què ocorre? Que cada Govern porta l'aigua al seu molí. En funció de fins a quin punt pensaments conservadors o progressistes poden dominar en el CGPJ, s'aprofiten perquè entre aquest o surti aquell
L'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo sosté, al llibre Jutges, però parcials, que la Transició va deixar intactes molts ressorts del franquisme, sobretot en l'àmbit judicial. Quines petjades persisteixen d'aquesta herència, si creu que persisteixen?
Quan accedim a la democràcia eliminem coses que formalment no concorden amb una democràcia. Eliminem un tribunal d'ordre públic, però allò que no es pot eliminar és el pensament. Moltes persones instal·lades en institucions fonamentals a la democràcia segueixen mantenint pensament dictatorials. I això, fins que no passin gaires, molts anys, continuarà passant. Hi ha joves que no han conegut la dictadura ni Franco, que no en saben res, però en la mesura que pertanyen a famílies que sospiren per aquestes idees, segueixen mantenint una postura de rebuig cap a valors els democràtics. Perquè en democràcia hi cap tothom, tant el que té un pensament progressista com el que té un pensament més conservador, però respectant-se. Lamentablement, el pas del temps no està tornant els valors democràtics al ritme que a un li agradaria, perquè tenim joventuts amb uns valors tan feixistes, retrògrads i absurds al món en què vivim...
En el cas dels jutges, sempre he dit que tenim les nostres idees. Efectivament, pensar que els jutges tenen el cap buit d'idees polítiques, morals, socials o religioses és pretendre allò que és impossible. El que cal és no contaminar amb les nostres idees. Les nostres resolucions han d'estar totalment ajustades a dret. Encara que desitgem que el dret fos diferent, és el dret que hem d'aplicar.
Quan vam accedir a la democràcia eliminem coses que formalment no concorden amb una democràcia. Eliminem un tribunal d'ordre públic, però el que no es pot eliminar és el pensament. Moltes persones instal·lades en institucions fonamentals en la democràcia continuen mantenint pensaments dictatorials
Ha de ser condemnat el president del Parlament balear, Gabriel Le Senne (Vox), per trencar la fotografia de tres víctimes del franquisme?
Ha de ser condemnat, però si la pregunta és si ho serà, penso que no. És una opinió, no estic anunciant una sentència: sí que mereix ser condemnat, però no ho serà perquè les conseqüències d'una decisió d'aquest calibre poden fer atemorir els que la dicten. I sobre els fets: no s'ho inventa ningú, estan enregistrats. El seu tarannà, la seva resposta desabrida hi són gravats. Que això s'interpreti com una sortida de to d'un senyor que aquell dia estava emprenyat o com un delicte d'odi, ens podem inclinar pel segon.
Seguint a Balears, el cas Cursach va acabar amb l'absolució del magnat Bartomeu Cursach i amb el jutge instructor i el fiscal condemnats... Què creu que va fallar?
L'assumpte es troba a cassació davant el Tribunal Suprem [la condemna de nou anys de presó a l'exjutge Manuel Penalva ia l'exfiscal Miguel Ángel Subirán]. Jo lamento de debò que hagin acabat així. Crec que ells mai no van pensar que això podia passar. Però es van excedir al zel investigador. I quan investigues, has de patir i experimentar les limitacions de la pròpia llei. Em sap greu perquè a més els considero amics, però no tot s'hi val en una investigació per aconseguir una finalitat determinada. Aquest és el plantejament que jo faig arran que el Tribunal Superior de Justícia de Balears els condemnés. Tant de bo el Suprem vegi raons per disminuir la pena o absoldre'ls.
Què els diria als que pensen que, en aquest cas, el 'poderós' s'ha escapolit?
És com la lluita entre el delinqüent i els que el persegueixen. En aquest cas va guanyar el delinqüent, que jo no dic que ho sigui. I a la trama 'policia i lladre' resulta que guanya el lladre. Però no és aquesta la lectura que cal donar-hi. Si en aquest repartiment de rols el delinqüent ha sortit guanyant –que, repeteixo, jo no dic que el senyor Cursach ho sigui–, és perquè altres no ho han fet bé. I quan les coses no es fan bé, hi surt guanyant aquell que ha estat investigat. Si un entra al domicili d'una persona investigada, sense desar ni mantenir els requisits que estableix la Llei d'Enjudiciament Criminal, pot trobar el que sigui, però no serà vàlid. I llavors és quan assistim a l'escena esperpèntica del fiscal plorant al final del judici contra Cursach. No entenc com passen aquestes coses.
Per acabar, l'expresident del Govern d'Espanya Adolfo Suárez va encarregar, uns quants anys abans de l'aprovació de la Constitució espanyola, unes enquestes per conèixer si l'opinió pública, en el context de la Transició, preferia un Estat monàrquic o republicà. Els sondejos donaven la victòria a la proclamació d'una nova República, però els documents no han sortit mai a la llum. El grup de jutges i juristes amb què vostè treballa reclama que es desclassifiqui tota la informació relativa a aquests sondejos. Com es troba aquesta qüestió?
Estem esperant que s'aprovi la nova Llei d'Informació Classificada [que pretén substituir la Llei de Secrets Oficials franquista actual] perquè a aquestes enquestes els afecti el transcurs dels terminis que marca la normativa. Espero que a partir d'aquí es desclassifiqui tota aquesta documentació i sapiguem qui va fer l'enquesta i quin perfil tenien els enquestats.
Per què creu que des del primer moment s'han mantingut en secret els sondejos?
Perquè sortia guanyadora la República. I per a Adolfo Suárez això no podia ser.
0