“Miró era vist com un català i un roig”: Mallorca va rebutjar (al principi) l’artista universal

No tot va ser harmonia entre Joan Miró i Mallorca. Quan l’artista va decidir convertir l’illa en casa seva, a mitjan anys cinquanta, el panorama era molt diferent del que es pot veure avui. Malgrat les campanyes institucionals recents, especialment les vinculades a la candidatura de Palma com a Capital Europea de la Cultura 2031, que han tendit a reforçar una imatge d’íntima connexió, diversos especialistes coincideixen en el fet que el vincle de l’artista amb l’illa va ser complex.

Un d’ells és el periodista cultural i biògraf de l’artista Josep Massot, autor de Miró, el nen que parlava amb els arbres, qui planteja una lectura crítica de l’acollida que va rebre l’artista a la seva arribada. Considera que no va ser rebut amb els braços oberts en una Mallorca que era lluny de reunir les condicions necessàries per reconèixer la dimensió internacional del creador. Tot i que ja havia exposat arreu del món, quan Miró va arribar gairebé no comptava amb un cercle proper d’amistats. D’aquí que s’hagi convertit en un tòpic la idea que, a l’illa, Miró era només el marit de na Pilar.

Massot, que recentment va participar en un simposi dedicat a la figura de Miró celebrat a la Fundació Miró Mallorca, destaca que entre els seus primers suports hi va haver l’editor Pere A. Serra, una figura que va saber “comprendre la rellevància del creador”. A aquest s’hi van afegir altres persones, com Ferran Cano, fundador de l’antiga galeria 4 Gats. Però entre totes elles cal destacar Nini Quetglas. La fundadora, juntament amb el seu exmarit Pep Pinya, de la galeria Pelaires de Palma, va reconèixer que Miró es va convertir en el seu “protector”.

Quetglas explica que, quan varen proposar a l’Ajuntament de Palma la donació de l’escultura Nancy, de Calder, que avui llueix als jardins de s’Hort del Rei, el batle d’aleshores els va dir “que si a l’Ajuntament li havia de costar una sola pesseta” se la podien “endur”. Un fet que és simptomàtic de com funcionaven les coses a principis dels anys setanta en una ciutat que encara hauria d’esperar alguns anys per a l’arribada de la modernitat. La premsa de l’època tampoc no va contribuir a facilitar la integració de l’artista. Algunes crítiques van ser obertament hostils.

Les litografies de Mallorca

Aquesta tensió, segons el biògraf, es reflecteix en les litografies de la sèrie Mallorca. Es tracta d’una de les més conegudes dins l’abundant obra gràfica mironiana, realitzada l’any 1973. Lluny d’interpretar-les com un homenatge, aquestes peces evidenciarien el malestar davant la transformació accelerada del territori. Hi és present una preocupació per la pèrdua d’identitat cultural, l’erosió del paisatge i el retrocés de la llengua pròpia.

Cal destacar que, entre les exposicions celebrades entorn de la figura de Miró, Magdalena Aguiló, exdirectora de la Fundació Miró i actual comissària independent, va mostrar la sèrie completa al Museu de Mallorca en el marc de l’“Any Miró”, impulsat per totes les institucions de l’illa. Va ser una més de les exposicions que mostraren “la importància de Mallorca per a Miró”, sense aprofundir en les tensions que l’artista va viure amb l’illa.

En el text publicat pel mateix Consell de Mallorca es destaca l’interès de “donar valor al llegat de Joan Miró i el seu vincle amb Mallorca, on va viure, treballar i deixar un patrimoni que avui forma part del paisatge artístic”. Justament la deformació d’un altre paisatge, en aquest cas físic, va ser la font de les crítiques que l’artista va dirigir a l’illa. Ara, la institució insular ha anunciat que comprarà la sèrie completa d’obra gràfica, per 400.000 euros, per dipositar-la al Museu de Mallorca.

A banda dels testimonis de les persones que el varen tractar, hi ha un text publicat d’una conversa de l’artista amb Camilo José Cela, recollida a la revista Papeles de Son Armadans. En aquest deixa clar el seu malestar amb uns mallorquins que han deixat morir la terra i no respecten la seva pròpia cultura. L’escriptor residia, aleshores, prop de Cala Major, al barri de la Bonanova, i no era aliè al creixement que s’estava produint en tota aquella zona.

A la publicació Papeles de Son Armadans, Miró va conversar amb Camilo José Cela i li va manifestar el seu malestar amb uns mallorquins que van deixar morir la terra i no respectaven la seva pròpia cultura

Miró, rebutjat

Les diferents negatives a projectes presentats per l’artista també són un símptoma de la manera com va ser entès. Miró va mantenir contactes amb el Bisbat per realitzar uns vitralls a la Catedral, però se li va denegar el permís. D’aquesta manera, la intervenció mironiana hauria dialogat amb una de prèvia, executada a la capella central i signada per Antoni Gaudí, i amb una altra de posterior, la capella de Sant Pere, de Miquel Barceló. Però el pintor català no va obtenir la resposta que esperava. La seva intervenció, impulsada pel canonge Baltasar Coll, es va veure frenada pels sectors conservadors, que consideraven la seva pintura com “infantil”, segons es comentava aleshores. L’any 1979 el pintor va abandonar definitivament el projecte.

Els sectors conservadors veien la pintura de Miró com alguna cosa "infantil" i per això el Bisbat de Mallorca va negar a l'artista l'oportunitat de realitzar uns vitralls a la Catedral

Tampoc no va obtenir permís per instal·lar unes escultures al Parc de la Mar, novament de la mà de Nini Quetglas. L’artista va pensar en una peça situada davant la Catedral, així com en un mosaic. Amb un altre projecte, aquest de caràcter privat, li va passar exactament el mateix. Es tracta d’un nou edifici a pocs metres del taller Sert, pensat per a la producció d’obra gràfica. Miró realitzava les seves litografies i gravats al sud de França, però volia apropar l’espai de producció perquè li resultàs més còmode i no haver-se de desplaçar a un altre país. Tot i estar visat pel Col·legi d’Arquitectes, el projecte li va ser denegat sense gaires explicacions. El responsable d’aquest, l’arquitecte Antoni Juncosa, que va participar en l’esmentat simposi de la Fundació Miró, va ser contundent: “Miró era vist com un català i un roig”.

Cal destacar que l’artista va rebutjar qualsevol reconeixement per part de la dictadura, mantenint una distància radical respecte del franquisme. Aquesta actitud reforça la dimensió política de la seva figura i ajuda a entendre la seva voluntat de no vincular-se, ni tan sols de manera simbòlica, amb el règim. De fet, una de les seves imatges més conegudes són els cartells que va realitzar en suport de la Segona República espanyola.

L'artista va rebutjar qualsevol reconeixement per part de la dictadura, mantenint una distància radical respecte al franquisme

Massot ha assenyalat en diverses ocasions el rics que Miró es converteixi en una “marca de ciutat”. En aquest sentit, cal recordar la proposta de Palma 2031, que articulava la figura de Miró com un dels eixos de la capitalitat cultural que proposava l’Ajuntament de Palma. El biògraf apunta que “no basta pronunciar el nom de Miró per impulsar-ne la visibilitat ni la comprensió de la seva obra”, alhora que considera que Mallorca ha de reivindicar “el retorn de l’obra de l’artista quan es compleixin els cinquanta anys de la seva mort”, la d’un creador que, malgrat haver fundat un llenguatge universal, no va trobar una via de comunicació directa amb determinats sectors de l’illa.